Panxo (Zoo): “Plantar la bandera a Madrid tenia el simbolisme de tornar el colp”

Zoo és en el seu millor moment. El darrer disc, Llepolies, va signar la consolidació d’un estil propi que ja havien presentat abans i en demostrava el domini. Han fet més d’un centenar de concerts per a presentar l’àlbum, una ronda que els ha portat a un final explosiu a Madrid i Barcelona. A la capital espanyola van fer vibrar vuit mil veus que van cantar a cor què vols les lletres en català, i aquesta nit pensen conquerir el Palau Sant Jordi de Barcelona, pel qual encara queden algunes entrades. Aquestes dues cites en recintes tan grans són la culminació de vuit anys recorrent el país, l’estat espanyol i més enllà, i tal com explica en aquesta entrevista el seu cantant, Toni Sánchez, Panxo, tenen la idea ferma de continuar acostant la seva música al públic durant l’any vinent.

—Com teniu la pell després d’haver reunit vuit mil persones a Madrid vibrant amb les vostres cançons, i abans d’omplir el Palau Sant Jordi de Barcelona per primera vegada?
—Estem millor que la setmana passada, abans de tocar a Madrid. Ja hem fet el primer dels dos concerts de comiat i ens ha marxat una mica la pressió i la por. Hem vist que tot va bé i si alguna cosa no ha eixit com volíem tenim temps de corregir-la. Estem molt contents, ens ha costat un poc aterrar de Madrid i tenim ganes de gaudir de Barcelona. Fins i tot, un poc de ganes que tot això passe, perquè són molts mesos preparant-ho i al final necessites acabar-ho i saber que ha anat tot bé.

—Teníeu por? Sou uns experimentats, vosaltres.
—Bé, però és un concert que prepares de manera diferent. Hem introduït cinc músics nous, un espectacle visual amb pantalles darrere nostre, moltes cançons que no havíem fet mai, molts arranjaments nous… Fa respecte. Damunt, ho prepares durant molts mesos i tens la pressió que isca bé. No patia pel que pensés el públic, és una autoexigència.

—Són els concerts més concorreguts que heu fet o ja havíeu tocat per a més gent en algun festival?
—Són els més concorreguts en els quals actuem tots sols. Al festival Viña Rock toques davant de seixanta mil persones, però comparteixes escenari amb un centenar de grups. Estos són els concerts més concorreguts de gent que ha comprat entrada per a veure’ns a nosaltres i prou.

—Té molt de mèrit conquerir Madrid pocs mesos després d’haver satiritzat sobre l’espanyolisme amb la cançó “Panya”.
—Sí, però Madrid és molt gran. Són quatre milions d’habitants i sempre hi hem tingut molt de públic. A més, tots sabem que està molt ben comunicada i va facilitar que vinguera molta gent de Galícia, d’Andalusia, de Múrcia i del País Valencià.

—Com us ho feu per connectar amb gent que de primeres potser no us entén les lletres o els referents simbòlics?
—Hi ha molta més gent que no pensem que té interès en la nostra llengua i vol conèixer-la. Hem connectat per la música i no sé si perquè el nostre català és més castellanitzat. També és cert que durant estos vuit anys hem treballat molt per entrar en eixes zones. No volíem acomodar-nos en el circuit de Catalunya i sols tocar allà, volíem arribar a altres llocs.

—Què heu fet per entrar-hi?
—Ens hem mogut molt per anar a tocar-hi, encara que els primers anys fos per dos duros. No tindre por d’anar a fer un concert pel sindicat d’estudiants de la Universitat de Múrcia per uns tres-cents euros. Hem tocat a festivals andalusos a les tres de la vesprada per quatre duros. A Galícia igual, vam tocar en un festival pels presos gallecs. A poc a poc hem anat fent públic i fent-lo créixer amb el boca-orella.

—S’ha comparat l’èxit del concert de Madrid amb el de Raimon, l’últim valencià que va aplegar tanta gent cantant en català i fins i tot l’heu superat en públic. Fa impressió?
—Són moments diferents. Raimon representava un moment molt específic d’este país, esta cultura i esta llengua nostra. El seu concert a Madrid va tenir un simbolisme diferent del nostre. En qualsevol cas, estem orgullosíssims d’haver-li pres el relleu.

—Voleu dir que el vostre concert va ser menys polític?
—No és un moment tan polititzat com llavors. Nosaltres vam fer un concert amb menys càrrega política, és clar. O potser no, no ho sé. Per a una gran part del nostre públic el fet d’anar a Madrid i plantar-hi la bandera sí que tenia eixe simbolisme de tornar el colp per una vegada en la nostra vida.

—Heu pres el rècord de Madrid a Raimon, però a Barcelona va cantar per a divuit mil persones al Palau Sant Jordi. També ho superareu?
—No el superarem perquè ara no n’hi caben tantes. En farem quinze mil o així, que ja està bé.

—El projecte de Zoo va començar fa vuit anys, però en fa molts més que Panxo volta pels escenaris amb Orxata Sound System, Riot Propaganda, #Radiomacramé, Sophy Zoo… Esperàveu viure mai un èxit com el de Zoo?
—La veritat és que no. Quan vaig arrancar el projecte de Zoo era l’últim intent. Tenia trenta-dos anys, havia estat en diversos projectes, n’havia tingut algun de més personal, com Sophy Zoo, i no havia enlairat el vol. No m’esperava viure una cosa així, però de seguida que va arrencar em vaig agarrar a eixa roda i em vaig dir “esta no la solte”, perquè és el que sempre m’hauria agradat que em passara. Vaig decidir treballar-hi molt i hem estat vuit anys al màxim.

—Quina va ser la fórmula que va fer que Zoo enganxés així?
—No hi ha una fórmula artística, és un cúmul de circumstàncies. Crec que vam omplir un buit en l’escena musical valenciana, perquè la nostra aparició coincidix amb el comiat d’un munt de bandes, com Obrint Pas, la Gossa Sorda, Aspencat i Orxata Sound System. Amb Aspencat i amb la Gossa Sorda arribem a compartir un any, però són moments de la seua carrera prop del final. En eixe moment sorgixen moltes més bandes, però la que funciona és la nostra. Estilísticament, també aportem alguna novetat que trenca amb l’estil més rocker, punk i ska.

—El 2014 “Estiu” va enganxar moltíssim, es va fer molt popular.
—Eixa cançó va ser un llançament molt poc habitual. Normalment, un grup no aixeca el vol amb una viralitat així. Ens va passar això i ho vam aprofitar.

—El 2019 vau tancar la ronda a la plaça de bous de València, la sala La Rivera de Madrid i el Sant Jordi Club de Barcelona. Com és que aquesta vegada no heu fet un gran concert de comiat a València?
—Este estiu vam fer un concert a Vivers per a cinc mil persones i durant l’any hem fet vuit o deu concerts molt multitudinaris al País Valencià. Vam considerar que eixos dos recintes de Madrid i Barcelona eren els que havíem d’omplir, però també és veritat que no trobàvem cap recinte d’eixes característiques en València en eixes dates.

—I la plaça de bous, un altre cop?
—Era impossible, és un lloc obert i a l’hivern no es pot fer. Estem mirant si cap a la primavera es poguera fer alguna cosa en València.

—Després del final de ronda del 2019 vau fer una aturada i vau tornar amb el disc Llepolies. Què fareu després del concert del Palau Sant Jordi?
—L’any vinent farem una gira adaptant l’espectacle que hem preparat per Madrid i Barcelona. Serà una gira molt reduïda, entre quinze i vint concerts molt ben repartits per tot l’estat, quasi tots en festivals. Potser fem tres o quatre concerts a Catalunya, dos o tres al País Valencià i després Andalusia, les Canàries, Galícia, el País Basc, Astúries… i a veure si fem alguna cosa a l’estranger. Un total de vint dates, com a molt, i gaudir-les. Si ens surt alguna cançó nova la publicarem, però no pensem en un nou disc de moment. Volem descansar quan s’acabe esta gira i agarrar-nos uns mesos per a prendre aire.