Panxo (Zoo): “Hem recollit tota eixa tradició tan valenciana del goig i el plaer”

Zoo torna al carrer. El 2020 l’havien previst com un any de recolliment, sense concerts, per a descansar i tornar amb força i amb un disc nou sota el braç. I no els podia haver sortit més bé. Tancats en una casa rural a Carrícola, a la Vall d’Albaida, van crear Llepolies (Zoo Records), tercer disc de la banda, que va començar sobre una motocicleta a la platja de l’Ahuir el 2014 i ha tocat fins i tot al Japó. A Llepolies no hi notarem un gran canvi de la música que ens han ofert abans, però hi sentirem una composició molt ben travada, tant en la música com en la lletra. Cants a l’optimisme i l’hedonisme, reconeixement als marginats, glòria a la terra i sàtira contra els poderosos. Parlem amb Toni Sánchez, Panxo, cantant i líder de la banda, unes hores abans que es publiqui el disc i trobem un home satisfet amb la seva obra, que reconeix que els primers anys ho va passar malament, però molt content de la feina feta i disposat a gaudir d’allò que hagi de venir.

—Heu fet un disc molt rodó. No hi ha una revolució sonora respecte als anteriors discs, però es nota que Zoo ja és una banda molt consolidada que sap fer molt bé l’estil de música que vol fer.
—No seré jo qui diga si estem molt consolidats, però sabem què fem, sí. Aquest és el disc en què hem tingut més clares les idees. On volíem anar, on ens abellia arriscar, on no volíem entrar, què no volíem repetir… Ha eixit molt tot sol, perquè el cos ens demanava cada cançó, a diferència dels anteriors, que els vam pensar molt pel públic que tenim i per allò que crèiem que s’esperava de nosaltres. En el primer disc volíem impressionar, en el segon volíem mantenir allò que havíem aconseguit i en el tercer ja tenim prou credibilitat per a atrevir-nos i deixar-nos portar.

—Fa la sensació que us ho heu passat molt bé. Hi ha molta fluïdesa, sàtira i alguns calbots als poderosos.
—Ha sigut un disc molt despreocupat, no hem volgut posar-nos solemnes. L’hem fet amb un esperit de gaudir del procés. El nostre rerefons polític sempre hi és, a hores d’ara no enganyem ningú, però sí que ens abellia gaudir un poc més del procés creatiu.

—Com és que heu titulat l’àlbum per la cançó en què feu un cant al sexe i al plaer dels cossos, “Llepolies”, en un moment que hi ha tants impediments per a tocar-nos?
—Ha sigut un accident. Va ser la primera cançó que va aparèixer pel local, més d’un any abans que sobrevinguera la pandèmia. A mesura que anàvem fent el disc, ens adonàvem que no sols la volíem publicar, sinó que era la cançó més apegalosa i original del disc. La mateixa cançó demanava ser la bandera del disc. Sí que és de veres que ens vam plantejar si era adequat que animéssem la gent a tocar-se els uns als altres quan, justament, és el contrari d’allò que demanen les autoritats sanitàries. Però bé, crec que és un himne que pot esperar. Llegia l’altre dia que alguns experts deien que quan això acabe vindrà una època de molt desenfrenament i alliberament sexual. Nosaltres hem posat ací la cançó per si pot ajudar que passe.

—Segurament, ara mateix, amb tant de pessimisme i problemes de salut mental, no és sobrer fer un cant al sexe.
—Exactament. També hem dedicat un tema a la salut mental. Hem de follar una mica. Com a mínim, una mica.

—Com ha estat el vostre 2020, tenint en compte que ja havíeu programat una aturada d’un any?
—No us enganyaré: ens ho hem passat bé. Havíem estalviat per dedicar el 2020 a fer aquest disc, que ens ha costat molt de temps i molts diners. Vam fer una aturada sabàtica quan el 90% de les bandes han hagut de fer una aturada pandèmica. Nosaltres hem sigut molt afortunats i eixa és una de les raons per les quals no m’agrada parlar gaire de les conseqüències de la pandèmia, per respecte a la gent que més l’ha patida.

—Creieu que la pandèmia ha influït d’alguna manera en la composició de les cançons?
—Estic segur que ha influït més del que arribe a veure. Potser amb els anys vaig redescobrint-ho, reinterpretant tots els efectes de la pandèmia que hi pot haver amagats a les cançons. Però conscientment em vaig proposar de passar de costat per eixa problemàtica, tinc molt poc a aportar a eixe debat, que és a totes hores a tot arreu. Què he de dir-ne, jo? Faré el que em diguen i avall.

—Us ha passat altres vegades, que heu descobert en les vostres lletres parts de vosaltres mateixos que no éreu conscients que les havíeu abocades?
—Sóc una persona que escriu de manera prou racional. M’alce al matí, prenc un cafè amb llet i em pose a fer lletres. No escric quan vaig bufat, com fa molta gent que s’inspira quan va beguda, o gent a qui li agrada viatjar i posar-se en situacions un poc fora de la zona de confort per a escriure. M’ho prenc com un ofici: m’agrada seure a la taula i pensar-ho bé, sempre des d’una idea prèvia sobre què vull dir. Sé on vaig en cada moment.

—A “Sereno”, la cançó més tendra del disc, parleu de la infantesa. És per això que l’heu feta en castellà?
—Sóc castellanoparlant, però no és que siga en castellà perquè hi parle de la meua infantesa. Sabia que volia fer una cançó en castellà, com vaig fer en el segon disc, i intentava que fóra una de les cançons bandera del disc. Volia abordar un tema que tocara un poc la fibra, faig servir una visió romantitzada d’un ofici antic.

—Com vau treballar la col·laboració amb uns mestres del hip-hop com SFDK?
—En un principi volíem fer un disc sense col·laboracions, però després les cançons ens han anat parlant. Sentia la cançó i em venia la veu d’ells. Feia molt de temps que tenia al cap la idea de proposar-los de fer alguna cosa junts. Havíem coincidit en algun festival i és un grup que he admirat sempre. No sols en la part musical, que també, sinó per la manera com han mantingut la seua trajectòria, com s’han anat adaptant als temps i fins i tot com a projecte empresarial. Em van dir que sí, però que a ells els agrada que hi vages i parir el tema de manera conjunta. Vaig anar un cap de setmana a Sevilla i la veritat és que va ser brutal.

—Empresarialment, també heu fet un gir, heu passat a produir-vos el disc amb un segell musical propi.
—És molta més faena, però ens abellia fer-la. Volíem gestionar de manera integral tot allò que genera la nostra música, on arriba i de quina manera arriba. També ho fem per una política de proximitat que hem traslladat al marxandatge, que produïm a trenta quilòmetres de casa amb tèxtil local, i als vinils, que els fa una fàbrica que hi ha a Castelló. Crec que és l’única que hi ha a l’estat espanyol ara mateix, perquè últimament tots els vinils es fan a l’Europa de l’est. Teníem la il·lusió de treballar amb gent propera per a acompanyar el procés mentre es feia i tenir un poc el control sobre tot això. He de dir que no tenim intenció d’editar altres bandes ni de créixer com a segell, sinó simplement autogestionar la nostra obra.

—Teniu molta cura de la proximitat, també a “Diània”, on feu un homenatge molt bonic a les Comarques Centrals: “Si tots, com jo, marxem a la ciutat, qui parlarà amb les oliveres mil·lenàries?”
—Fa uns anys, vaig començar a recórrer amb profunditat el territori diànic i a investigar-lo etnogràficament. M’interessa des de molts àmbits: el tema de la parla, l’orografia, l’herència morisca… És digne de fer-lo conèixer. Em sentia un poc en deute amb tot això i m’abellia reivindicar-ho. Fer un crit d’alerta pel despoblament, que es pateix a molts llocs, però a Diània d’una manera molt curiosa. Moltes de les comarques són costeres i estan engolides pel monstre de l’especulació urbanística i a deu quilòmetres a l’interior trobes una vall de huit pobles que, si no canvien molt les coses, estaran despoblats d’ací a cinquanta anys. És un contrast molt fort.

—Havent crescut a Gandia, sabeu com ningú el mal que ha fet l’especulació urbanística al territori.
—Gandia i tota la costa del nord d’Alacant: Dénia, Xàbia, Benidorm… És dur.

—Diània també és un territori molt prolífic culturalment. Què tenen aquestes valls i muntanyes per a ser tan riques?
—Molta història, que té a veure amb el fet de ser un territori molt complicat orogràficament. Quan al País Valencià es pensava que s’havia expulsat la població islàmica, en aquelles muntanyes amagades s’hi van quedar durant segles. Després es va repoblar amb mallorquins i hi ha pobles on encara tenen la parla salada. A banda, hi ha una tradició literària molt potent que ja naix de segles enrere. Per al tema de “Diània” ens vam inspirar en un recull de poemes que es diu Trobadors amb turbant, dels poetes moriscos que al segle XXI vivien en aquelles valls. Van deixar escrits textos hedonistes i de contemplació del paisatge. Vam voler recollir tota eixa tradició tan valenciana del goig i el plaer.

—Fa gairebé set anys que Zoo va començar a sonar a tot arreu amb “Estiu” i ara tanqueu el disc amb una cançó que parla de la vostra trajectòria com a grup. Com heu viscut aquest camí?
—Aquests dos últims anys els he viscut molt bé, però els primers els vaig viure molt malament. Crec que em vaig atabalar i no vaig saber com encaixar la situació. Tinc un caràcter que a vegades és un poc difícil i no ho vaig pair bé.

—Va influir-hi que aquella cançó assolís tantíssima popularitat en poc temps?
—Tant quan no me’n sortia bé com ara, que em va bé, sempre he sentit molt d’orgull per allò que hem fet. Sempre he tingut la sensació que fèiem les coses bé i he tingut molt pocs moments de no sentir-me còmode amb què fèiem. Em fa molt feliç i és una cosa que ho tindré tota la vida.

—Quin cost heu hagut de pagar per fer créixer aquest projecte?
—Que alguna gent em tinga com a referent d’alguna cosa, més enllà de la música que fem. A mi també m’ha passat, sóc molt mitòman. Quan era un nano, aconseguir parlar amb el cantant de Reincidentes era un somni. Per això ho entenc, però no em sent còmode. O quan em fan algunes preguntes sobre qüestions polítiques i s’espera que la meua opinió sobre coses que van més enllà de la música puga ser vàlida. Em fa sentir incòmode, perquè tinc poca cosa a aportar. Més enllà d’açò, crec que el preu ha sigut molt còmode de pagar. Ho pague molt a gust.

—Creieu que el vostre públic ha crescut amb vosaltres i us segueix des d’aquella primera cançó, o heu incorporat seguidors més joves que s’han enganxat amb les cançons més recents?
—Crec que ha passat de tot. Hem anat sumant gent cada vegada més jove, però també vam aconseguir connectar amb l’ambient familiar, que és molt guapo. Hem fet alguns concerts per a xiquets en què han vingut amb pares, que tenen la nostra edat o una mica més. Els de la nostra generació, que vam créixer amb Obrint Pas, ja van criant. Als nanos els agrada la nostra música, encara que potser no l’entenen en tota la seua profunditat, però es queden amb les melodies. Hem connectat amb eixe ambient i, de fet, preparem un projecte per a eixe sector.

—Com heu preparat els directes del disc, tenint en compte que en molts casos el públic haurà d’estar assegut quan voldria saltar i ballar?
—L’hem preparat com sempre, sense que ens condicione. Al principi vam pensar a readaptar el format a alguna cosa acústica, però amb el disc que fèiem i la il·lusió que teníem, no ens semblava que li fes justícia començar a rodar-lo en acústic. Vam pensar que si ens menjàvem una onada de casos de covid, amb el públic assegut, tampoc no ens moriríem. Hi ha grups que ja s’han menjat quatre onades, si nosaltres ens en mengem una, mira. Tirarem avant, i quan s’acabe, s’ha acabat. Amb la pandèmia hem volgut passar de costat, perquè no podem fer-hi més. Si la gent està asseguda, potser hauríem d’alegrar-nos perquè el concert no s’ha anul·lat. L’única cosa que podem fer és esperar que ens vacunen a tots.

—Després d’haver fet el tercer àlbum teniu previsió que hi hagi Zoo per molts anys o preferiu anar pas a pas?
—A mi m’agradaria que açò durara uns quants anys més, deu anys segur i no sé si més. Però sí que és de veres que amb este tercer disc m’he quedat molt a gust i ja no tinc la urgència de fer-ne un altre. Potser fem cançons soltes. Potser sí que fem un altre disc, o un disc en directe. No ho sé, però tinc la sensació que amb este tercer disc s’ha culminat una primera fase de l’existència d’este projecte. Després potser ve d’altres maneres. No vull pensar-hi, vull gaudir d’este disc.