31.10.2019 - 20:50
Zoo Posse s’acomiada dels escenaris després de cinc anys frenètics que l’han fet rondar per tot el país i més enllà. La banda de Gandia –que ha arribat a tocar al Japó, Hongria, Alemanya, Palestina i Polònia– farà silenci durant el 2020, any en què prepararà el tercer àlbum per tornar amb energies renovades. Aquesta nit fan l’última actuació al Sant Jordi Club de Barcelona, després d’haver omplert la plaça de Bous de València i també la sala Riviera de Madrid i la sala Capitol de Sant Jaume de Galícia. Parlem amb Toni Sánchez, Panxo, una de les veus principals de la banda, pocs dies abans del concert final.
—Els vostres últims concerts de la ronda per tot l’estat espanyol han coincidit amb les protestes contra la sentència. Com les heu viscudes?
—El primer concert de comiat va ser a Madrid la setmana de la sentència, quan hi havia les protestes més fortes a Barcelona. Va ser molt impressionant veure com, abans de començar el concert, tota la sala feia crits de suport als presos polítics. No és un plat de bon grat combinar la teua feina amb aquestes històries i t’agradaria ser més present a les mobilitzacions. Sents un poc de contradicció pel fet d’alimentar una indústria de l’oci quan al carrer passen coses tan greus. Els dos concerts grans que hem fet, a Madrid i València, els hem viscut amb molta il·lusió i esperança de veure així ciutats que històricament han estat allunyades del que passa a Catalunya. Una de les coses que agraïm d’aquest projecte musical és l’oportunitat que ens ha donat de conèixer la cara oculta d’alguns territoris com Madrid, on hem tocat a barris i amb moviments transformadors. Hem pogut conèixer de primera mà tots els moviments de suport als diferents processos sobiranistes de l’estat i el món que moltes vegades no es veuen.
—Dissabte passat havíeu de fer un concert a Girona, però l’ajuntament el va suspendre amb l’excusa de les barraques. Com ho vau rebre?
—Amb esportivitat, diria. Es veu que es va suspendre per qüestions tècniques que ens són alienes. La policia ens va dir que havien fet un informe que deia que no s’hi podia garantir la seguretat. Nosaltres, com a grup, no tenim gaire cosa a dir-hi. Des del vessant emocional, ho hem viscut amb molta pena perquè Girona sempre ha estat una de les places més importants per a actuar. Veníem de fer uns concerts a Madrid i València molt bonics i estàvem molt il·lusionats.
—Certs col·lectius juvenils de la ciutat diuen que la decisió criminalitza el jovent. Ho compartiu?
—Preferisc no opinar gaire sobre això, perquè no estic gaire al cas del que ha passat a Girona en concret. El dia abans teníem un concert a Santiago de Compostel·la i tampoc no teníem gaire temps per a aturar-nos a esbrinar-ne els detalls. Siga com siga, amb totes les coses que passen aquestes darreres setmanes, hi ha una tendència a criminalitzar el jovent i els moviments de rebuig contra l’onada repressiva. Potser, en el cas de Girona, el jovent ha considerat que l’anul·lació s’emmarca en aquesta maniobra.
—Sempre heu dit que vau fer la cançó ‘Estiu’ sense gaires pretensions. Com la veieu cinc anys després?
—Amb molt d’afecte, perquè va ser una feina que vam fer de manera molt innocent. Tant la lletra com la composició de la cançó i la filmació del videoclip. Va tenir molt d’èxit, però és un videoclip sense cap complexitat, és molt pobre tècnicament. El guió és un grup d’amics passant un dia a la platja, senzillament. Però no sé per quina raó la cançó i el vídeo van entrar molt bé. El grup està molt agraït a ‘Estiu’ perquè a partir d’aquesta cançó va començar tota la bogeria que ha vingut després.
—Si no hagués tingut tant d’èxit, hauríeu fet el disc Tempestes vénen del sud o ho hauríeu deixat estar?
—El disc estava mig pensat, però no parlàvem de dates ni de res. Més que disc, teníem cinc cançons mig preparades a les quals havíem de donar forma. Segurament hauríem fet el disc, però potser l’haguérem tret un any després, en comptes de quatre mesos més tard. Va canviar tota la manera d’entendre el procés de gravació i com ens preníem el projecte. En un principi, era una cosa experimental i arran de la repercussió de ‘Estiu’ vam canviar el xip a una mentalitat més professional.
—Al videoclip hi col·laboren molts músics de l’escena valenciana més reivindicativa. Com aplegues tanta gent a la platja de l’Auir?
—D’una manera molt infal·lible que tenim els valencians, que és convocar a passar el dia al voltant d’una paella i a la vesprada fer unes copes. Vam quedar un diumenge, molta gent no va vindre perquè la nit de dissabte se’ls havia complicat, però alguns van anar apareixent.
—L’àlbum va tenir un gran èxit i us va situar ràpidament al costat de grups consagrats. Quina pressió per al segon disc, eh?
—Molta. Pressió autoimposada per inseguretat. No saps si seràs capaç d’estar a l’altura del que havia generat el primer disc. També, un poc, amb el condicionant de saber que hi havia gent que l’esperava. Amb el primer disc no havia passat. Açò ens va dificultar el procés de gravació, però al final ens quedem que en vam aprendre molt i ens va servir per a afrontar d’una altra manera els següents enregistraments.
—L’èxit de Zoo va ser tan gran que ha tapat la vostra carrera anterior com a raper. Quin va ser l’ingredient diferent que va permetre aquest esclat?
—No ho sabria dir. Un element important va ser el canvi d’idioma i d’estil musical. Vaig passar de cantar en castellà a fer-ho en valencià i de fer un rap més clàssic, lent i fins i tot avorrit a fer unes cançons més completes compositivament i més enfocades a un directe de ball.
—Us agrada més l’estil d’ara, per tant?
—Molt més. Quan anava com a públic a concerts de rap em semblaven molt avorrits. Com a tècnica d’escriptura, el rap m’agrada molt, però com a públic, volia alguna cosa que em fera moure més. Arran de veure uns quants directes de grups que combinaven aquestes dues coses, vaig anar entenent que em venia de gust combinar el rap amb música electrònica i de ball.
—Després de dos discs vau optar per un format més actual: un EP amb quatre videoclips publicats a poc a poc. Com experimenteu aquests canvis de consum de música?
—Al grup ens ha anat molt bé. El 2017 havíem tret el disc Raval i l’any següent la gent ja preguntava quan en trauríem un altre. Això era inconcebible fa vint anys. La cançó ‘Robot’ l’havíem descartada del disc perquè no ens hi quadrava i vam decidir de publicar-la com a single i treballar el format del videoclip. Va funcionar i vam decidir de fer tres cançons més i treure’n una cada tres mesos treballant molt el vídeo. Això s’adapta més als hàbits de consum de la gent més jove. Passem de traure un LP amb onze cançons amb només un videoclip a traure quatre cançons separades amb quatre videoclips diferents. Ha funcionat força i al grup ens ha anat molt bé, perquè ens ha permès d’allargar la gira de Raval, canviant-la una mica cada any. Ens ha allargat el moment dolç que vivim.
—‘Robot’ destaca per ser la primera cançó del grup íntegrament en castellà.
—Va sortir així, no hi havia cap premeditació de fer una cançó en castellà. La vaig escriure en castellà i vam tenir el debat de si incloure-la al disc o no, no pas per l’idioma sinó per si encaixava musicalment. Ens vam llevar el xip del problema amb l’idioma en el primer disc amb la cançó de ‘Vull’, que té un fragment en castellà. Cada volta ho tenim més clar, perquè hem vist que el 99% del públic ho accepta. La major part de les cançons són en català, però no vull renunciar al castellà perquè és la meua llengua materna i paterna. Al País Valencià tenim una realitat sociolingüística que no podem passar per alt. A mi em diverteix escriure en castellà i, si poguera fer-ho en francès o anglès, m’agradaria fer-ho també, per una qüestió de satisfacció artística.
—El disc que ens trobarem el 2021 serà com els dos primers o s’assemblarà més a l’EP?
—No ho tenim clar. La il·lusió de la banda és fer un tercer disc. Aquests mesos vinents anirem veient què ens demana el cos. Siga com siga, hem de pensar bé la manera com ho publiquem perquè ací és on hi ha el secret de la música tal com s’entén ara. Potser fem un disc, o potser publiquem primer quatre cançons i més endavant quatre més, no ho tenim clar. Hi ha tot un univers teòric sobre la conveniència de publicar de diferents maneres. Els grups intentem fixar-nos-hi un poc per intentar que siga positiu.
—No encareix molt més la producció, haver de filmar un videoclip per a cada cançó?
—Ara ja sembla que si treus una cançó sense un videoclip la gent no aguantarà més de trenta segons a YouTube. Hem de pensar molt què fem i com ho fem per intentar enganxar la gent.
—Com està la indústria? Tots els integrants del grup podeu viure de la música?
—És complex. Ara mateix, som sis membres de Zoo dalt l’escenari. Amb el volum de concerts que fem ara, uns seixanta a l’any, sí que podem viure de la música d’una manera més o menys bé. Mileurista, per dir-ho d’alguna manera. Fa deu anys no, però ara sembla que sigues milionari. Molts membres del grup combinen això amb altres feines entre setmana relacionades amb la música. Hi ha altres membres del grup que fem una feina més de laboratori per al grup, preparant noves cançons, pensant els directes, dissenyant estratègies de comunicació… Amb això tenim un poc més de salari per aquesta feina que fem entre setmana. Hui dia, a banda de músics hem de ser community managers, dissenyadors, guionistes de videoclips… i això requereix molta feina. Durant l’any que toquem podem viure de la música, però ara que fem una aturada molta gent haurà de buscar-se les garrofes.
—Com veieu l’escena musical del País Valencià?
—Som en un moment de transició. Han caigut grups referents com Obrint Pas, la Gossa Sorda, Aspencat i La Raíz, i ara hi ha una efervescència de grups que comencen. Crec que hi ha molt de potencial i s’ha diversificat molt en l’àmbit estilístic.
—Què us sembla l’entrada del trap a l’escena?
—La veritat és que a mi mai no m’ha agradat gaire. Encara no sé ben bé què és el trap. No sé si és un estil de música o si és una actitud. Pel que fa a la música, hi ha coses que diuen que és trap que ja es feien als EUA fa vint anys i en deien rap, no trap. Em sembla que té unes connotacions més filosòfiques o estètiques. Personalment, no em suscita gaire interès.
—Com és que a Zoo no hi ha cap dona damunt l’escenari?
—Perquè no ha sorgit així. L’any passat vam tenir JazzWoman durant uns concerts. El grup es va fer com es va fer i va donar la circumstància que érem tot homes. Dit això, hi ha un problema estructural molt gran amb la presència de les dones a tots els àmbits. Malauradament, també hem reproduït aquesta tendència i no l’hem canviada. Som conscients d’això i autocrítics, però ara no hi podem fer gaire més perquè no tenim la intenció d’afegir ningú més al grup.
—Quin és el concert d’aquests cinc anys en què us ho heu passat més bé?
—El de València de fa dues setmanes ha estat el més emocionant. És un lloc molt bonic, una plaça de bous amb amfiteatre. Eixir a cantar i que hages de mirar cap a dalt és una cosa que mai no ens havia passat i va ser impressionant. Hi havia set mil persones, les entrades s’havien exhaurit en tres dies.
—Què podem esperar del concert al Sant Jordi?
—Moltes emocions. La banda acaba un cicle en el millor moment. Hem après moltes coses, a cuidar-nos i a treballar molt, havent passat per fases molt crítiques. Fem l’aturada en el moment més bonic per a la banda. Crec que serà un concert especial per les col·laboracions que tenim i perquè tenim un repertori de dues hores. I Barcelona és Barcelona, als nostres concerts sempre ha vingut molta gent. És un concert pel qual cal comprar entrada, el públic vol veure el grup, vol gaudir de les cançons i vol cantar-les. Això et dóna un plus.
—Per acabar: què fa el vostre germà Pablo, ara que La Raíz ha plegat?
—Prepara un disc, un projecte personal amb banda. El va presentar fa dues setmanes i aviat començarà a eixir la informació concreta de quan publicarà les noves cançons. Crec que el 2020 hi haurà Pablo per estona.
