Pantalons per 8 euros: Què s’amaga darrere les gangues de Lidl?

Fa pocs dies un reportatge del diari britànic The Guardian exposava el gran negoci que s’amaga darrere la mà d’obra barata a la indústria textil. ‘Com s’ho pot fer Lidl per vendre texants a 5,99 lliures? Fàcil… Pagant 23 penics als treballadors.’ Amb aquest titular tan explícit, el reportatge explica que darrere aquests preus tan baixos s’amaguen treballadors explotats de Bangla Desh que treballen per pocs cèntims d’euro l’hora.

Moltes empreses utilitzen aquestes pràctiques. Diuen que la clau del negoci és l’immens poder de compra, amb què poden fer comandes enormes i poder oferir els millors preus als clients.

Els casos més exagerats són uns ‘jeggings’ (una classe de ‘legging’ amb aspecte de texans) que tenen un preu de 5,99 lliures al Regne Unit (aproximadament 7,74 euros). Al Principat un model semblant es ven a 9,99. En canvi, algunes altres empreses que es dediquen exclusivament a la fabricació de roba, com ara Primark, els reis de la roba ‘low cost’ a la Gran Bretanya, no poden oferir els texans per menys de 8 lliures (10,34 euros).

Les etiquetes dels pantalons en qüestió revelen que han estat fabricats a Bangla Desh, on el salari mínim per a treballadors del sector tèxtil és de 62,01 euros el mes; això fa uns 29 cèntims d’euro per hora, amb jornades laborals de 8 hores, 6 dies la setmana. Aquest salari viola l’acord amb l’Asia Floor Wage, una associació que vetlla per les bones condicions laborals dels treballadors arreu d’Àsia, que l’any 2013 va demanar un sou mínim de 230 lliures (aproximadament 397 euros) per a tots els treballadors de la indústria tèxtil de Bangla Desh.

Però hi ha un altre factor que serveix a aquestes empreses per a rebaixar els preus dels pantalons, i no és la màgia de Harry Potter, com diu el reportatge, sinó oferir un producte amb material de baixa qualitat.

Tot i això, asseguren que poden obtenir aquests preus perquè han comprat el gènere en grans lots. ‘Lidl no compra els texans a Bangla Desh perquè les fàbriques de Dhaka siguin les millors del món: ho fa perquè paguen una misèria als seus treballadors. No és màgia, és esclavitud’, acaba dient el reportatge.

Sobre aquesta temàtica, l’any passat es va estrenar ‘True Cost’, un documentari que explica com les grans empreses mundials obtenen beneficis enormes gràcies a la mà d’obra barata. Això explica com, en vint anys de diferència, una camisa de Zara ha passat de costar vint euros a costar-ne dotze.

Heus ací el vídeo de promoció del documentari: