De pantalles, res, però i la jornada laboral, què?

El govern espanyol sembla que, per fi, ha decidit posar fil a l’agulla per començar a esbossar el que serà, si res no es torça, el full de ruta de la nova llei de pantalles. Per a desenvolupar-la, han escoltat els consells d’una cinquantena de professionals de diferents sectors, les veus dels quals ja fa molt de temps que alerten dels perills que suposa el fet que les criatures i els adolescents tinguin un accés descontrolat a mòbils, tauletes i diferents dispositius digitals. Molt bé, ja era hora, però anem tard. Imagineu si anem tard, que la mestra i pedagoga Anna Ramis, el 2018, va crear la campanya “De 0 a 3, pantalles RES”, un projecte basat en els Drets dels Infants i en la Prevenció de la Salut Infantil que fa anys que malda per fer-nos entendre a totes i a tots, com a agents educatius, que de temps ençà els estudis pediàtrics demostren que l’exposició continuada a pantalles abans dels cinc anys poden causar perjudicis en el desenvolupament dels infants. Ara, en aquest avantprojecte de llei, el govern espanyol destaca sobretot dues premisses o titulars: que els menors de sis anys visquin allunyats de pantalles i que s’endarrereixi fins als setze el primer mòbil amb accés a internet per als adolescents.

Aquest debat és una mena de Matrioixca que amaga, panxa endins, molts d’altres petits debats i fenòmens socials. El mòbil, la tauleta, l’ordinador són la radiant, acolorida i llampant Matrioixca que ens ha absorbit a tots, adults i menors, i quan hi fondegem comencen a sorgir tota mena de conflictes socials que van des de perjudicis físics i psíquics a assetjaments sexuals, perpetuació d’estereotips de gènere, manca de seguretat, etc. Els qui són mares i pares d’adolescents han hagut d’avançar-se a les lleis dels governs i alçar, sols, noves normes i sistemes d’educació pel que fa a aquests aparells i, creieu-me, sovint, no és fàcil optar per convertir-te en un progenitor salmó que va contracorrent, perquè són moltes les contradiccions que ens colpegen quan intentem allunyar a les criatures de les pantalles.

D’entrada, la meva filla, fa unes setmanes, em va deixar anar: “Estàs tot el dia mirant el telèfon. Em pots fer cas, si us plau?” Com a mare conscienciada, d’esquerres, progressista que vull considerar-me, la seva frase em va martellejar el cap i em va avergonyir. Ja puc anar dient jo que tenen limitat l’accés a continguts digitals si després no predico amb l’exemple, però aquí és quan neix el gran tema que vull exposar a l’article. A les tardes, quan sóc amb les meves criatures, la gran majoria de vegades que agafo el mòbil davant seu és per fer gestions logístiques o bé per treballar. Mare autònoma que no ha sabut posar limitacions horàries a la seva vida laboral i que respon 24/7, fins i tot malalta, trucades i correus. Per calmar la meva consciència podria agafar-me a aquells postulats que diuen que jo sóc adulta i no he de prohibir-me l’ús del telèfon, que n’hi ha prou de fer entendre als meus fills que jo en puc fer ús, però ells, no, de la mateixa manera que jo puc beure’m, si m’és un antull, una copa de vi, i a ells els ho prohibiré.

És clar que podria dir a la meva filla (i a voltes ho he fet): ara la mare ha de fer aquesta videotrucada de feina perquè la mare ha de treballar per guanyar diners i poder pagar el lloguer, el menjar i un llarg seguit d’etcèteres… Però aquest corrent de pensament no s’estila i, a més, suposa una contradicció als grans i intocables preceptes educatius que, com bé sabem, ens recorden que les criatures aprenen més per l’exemple que els donem que no pas pels discursos que els podem fer. Sí, està clar que puc recórrer a l’autoritat i puc aixecar aquest argument incontestable davant les meves criatures, però és que jo sóc la primera que voldria desenganxar-me del maleït telèfon mòbil, així que ja em va bé, allunyar-me de l’aparell i centrar-me a dedicar a la meva canalla tanta atenció com sigui possible, perquè si sóc amb els meus fills i no els puc atendre després que passin set hores a l’escola, quin sentit té tot plegat? Jo sóc autònoma i, més o menys, puc modular la meva vida laboral i fer malabars per a conciliar, fet que tinc clar que, malgrat tot, és un privilegi. Ara bé, què passa amb tota aquella gent que no té aquesta opció, que és fora de casa per treballar de vuit del matí a vuit del vespre? De què serveix una nova llei de pantalles amb recomanacions i normes molt benintencionades si, en el fons, el problema de base de tot plegat és que mares i pares dediquem massa hores a treballar? Fa temps que vaig decidir no jutjar els progenitors quan veia el que hem vist tots molt sovint: criatures embafades davant un mòbil al cotxet, a restaurants, als parcs, mentre els adults parlen o rere el taulell d’una botiga perquè la mare té un comerç i ha d’atendre la clientela i no té familiars que l’ajudin i no pot pagar un cangur.

Com se suposa que hem d’aplicar totes aquestes recomanacions en un món consumista-capitalista que ha condensat les nostres vides en tots els sentits i les ha posades a dins les pantalles? Repeteixo: avui dia, poder aplicar els preceptes de criança respectuosa, d’educació conscient, empàtica i tendra que alhora sap com posar límits saludables és un autèntic privilegi. Perquè avui dia només per pagar un habitatge, cal que els dos adults d’una llar –i ja no parlem de les famílies monoparentals– dediquin tota una jornada a la feina per alçar dos sous amb els quals amb prou feines s’arriba a final de mes. Quin és el temps que resta, doncs, per a compartir, per a educar? Estic molt a favor de legislar per aturar els perills que suposen les pantalles, però no sóc gaire optimista. Mentre no reduïm les jornades laborals i no entenguem que vivim segrestats capitalistament i que som un engranatge d’un sistema al qual li convé molt que arribem esgotats de treballar i ens relaxem comprant amb un sol clic a una pantalla o alineant-nos perdent la poca vida que ens queda decidint quina sèrie mirarem, per acabar caient adormits al sofà sense haver vist res, continuarem anant pel pedregar social. La joventut és un mirall que ens retorna la imatge de qui som i com hem viscut els darrers anys: si ells estan enganxats a les pantalles és perquè els hem descuidat, i si els hem descuidat és perquè nosaltres hem anat venent les nostres ànimes, a poc a poc, a la productivitat, reduint les nostres vides personals a molles de pa.

Plena de contradiccions, faig el que bonament puc amb aquest tema. De moment, en el darrer trasllat de pis, he decidit no fer entrar cap televisor a casa, i si la canalla vol dibuixos o mirar internet, m’ho han de demanar. Hi ha dies que l’angoixa és una fera que està tranquil·la i aleshores sóc una supermare que els proposa activitats xupiguais i educatives com a alternativa a la pantalla, però hi ha vespres que no m’aguanto dreta i només tinc ganes de plorar d’estrès i d’ansietat, i he de fer el sopar, i estendre rentadores, i contestar un correu pendent, i revisar el xat de l’escola, i amb tota la culpa del món mossegant-me les entranyes, els dic que sí, que endavant, mireu pantalla. I mentre la miren, durant dos minuts, després de complir amb totes les obligacions, em puc relaxar, per fi, per primer cop, des que m’he llevat.

Què pot fer una mare sola, una família sola davant el monstre gegantí? Suposo que, com diria la meva filla, la conciliació és un unicorn de purpurina, i mentre continuï essent una criatura fantasiosa i no una realitat, pares i mares, avis i àvies, feu el que pugueu i a continuar pagant psicòlegs, si l’economia ho permet, per mitigar la culpa i l’ansietat de no fer-ho mai prou bé, de no arribar a tot.