La pandèmia despulla el poder de la UE i en compromet la credibilitat

La Unió Europea (UE) ha tingut moments àlgids i diverses crisis d’ençà de la seva creació. Els alts i baixos han format part de la història del projecte europeu i han sovintejat aquests últims anys arran de la crisi econòmica mundial que va començar el 2008 i que va desembocar en la crisi de l’euro, el creixement de l’extrema dreta i l’euroescepticisme, la tancada en fals de la crisi migratòria, la gestió caòtica del Brexit i ara la pandèmia de la covid-19 i la nova crisi que hi va de bracet.

La gestió que han fet les institucions europees dista molt de l’eficàcia que n’esperava la ciutadania. La UE va quedar clarament fora de joc al principi, en part perquè els estats van reaccionar tot decidint mesures unilateralment. L’Eurogrup va prendre el protagonisme en la negociació per a aprovar el fons europeu per a rescatar les economies més tocades. Més tard, el tancament de l’espai Schengen i la vaccinació conjunta –amb els seus fracassos inclosos– han causat tensió entre els estats membres, alguns dels quals s’han desmarcat del bloc comunitari.

Enmig de la crisi sanitària va fer-se efectiu el Brexit el primer de gener d’enguany, i la gestió eficaç de la vaccinació al Regne Unit ha posat en evidència l’anquilosament de les institucions europees. La polèmica amb la suspensió d’AstraZeneca i la malfiança amb Rússia respecte del vaccí Sputnik V han estat un llast per a la vaccinació comunitària. Ara es mira d’aprovar un passaport covid amb vista a l’estiu, però dependrà de l’aprovació dels estats.

En comptes d’actuar sota un mateix paraigua i de manera coordinada, els vint-i-set governs estatals van actuar per si mateixos. Es van veure diferents estratègies sanitàries per mirar de contenir l’expansió de la covid-19, en lloc d’actuar de manera conjunta. L’unilateralisme va arraconar el multilateralisme al qual ha aspirat sempre la UE, i el poder polític real, més enllà dels condicionants econòmics, el van executar els estats, no pas les institucions comunitàries. Això va comportar, entre més, una competició entre governs per la consecució del material necessari per als sanitaris, que va passar a ser una necessitat cabdal.

La desconfiança del nord envers el sud

Una de les primeres decisions conjuntes fou l’aprovació del fons europeu a l’Eurogrup, una partida rècord de 750.000 milions d’euros destinada en principi a pal·liar la crisi econòmica dels estats més tocats per la pandèmia. Les tensions tradicionals entre el nord i el sud d’Europa van tornar a emergir durant la discussió sobre la quantitat de diners que es donava en forma de transferència i la que es donava en forma de préstec, i sobre l’interès a retornar. Els estats més rics exigien garanties i els no tan rics volien més transferències i menys préstecs. L’acord no va fructificar fins el juliol, quatre mesos després de l’inici de la pandèmia a Europa.

Tanmateix, el fons batejat amb el nom Next Generation suscita dubtes sobre a quines empreses i projectes s’adjudicarà i quin retorn tindrà en la societat. A més, l’execució és extremadament lenta. També es tem que una part dels diners no es faci servir per manca de projectes. L’estat espanyol pot rebre un màxim de 140.000 milions, i la Moncloa s’ha compromès a transferir-ne la meitat, uns 70.000, als governs autonòmics. El fons es distribuirà sota la tutela de la UE, que vol impulsar un canvi del model productiu i optar per la sostenibilitat amb vista a les dècades entrants.

Però l’acord final pot tenir hipoteques futures. Brussel·les podrà exigir reformes als estats més beneficiats per la recepció del fons europeu. Una situació que recorda la tutela europea sobre Grècia durant la crisi del deute i la demanda de retallades en el pressupost a Itàlia i Espanya per a destinar més diners a retornar els interessos i el deute. Cal recordar que estats com ara Alemanya, Finlàndia i els Països Baixos, entre més, van ser molt bel·ligerants amb el govern grec. La gestió de l’exigència de la UE, amb la pressió afegida del nord d’Europa, és un envit que hauran d’afrontar estats com l’espanyol.

Tot o res a la vaccinació

Els incompliments dels objectius de la vaccinació durant el primer trimestre d’enguany han complicat que a l’estiu hi hagi un 70% de la població europea immunitzada contra la covid-19, com preveien les institucions europees i pregonava als quatre vents l’ex-ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa. Brussel·les esperava d’haver vaccinat el 80% dels sanitaris i de la població més gran de vuitanta anys el 31 de març, però les dades del Centre Europeu de Control i Prevenció de Malalties indiquen que ara mateix el nombre de sanitaris vaccinats no arriba al 40% i el de la població d’edat més avançada no arriba al 30%. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ho atribueix als incompliments de les farmacèutiques.

Les dades no deixen la UE en bon lloc. Vora un 15% dels adults europeus han rebut almenys una dosi dels vaccins, però el percentatge s’enfila al 40% als Estats Units i al 60% al Regne Unit. La comparació amb el govern britànic és especialment dolorosa per a Brussel·les i frega la humiliació el fet que Boris Johnson, tractat d’estrafolari i de populista pels seus ex-socis, se n’hagi sortit millor que els governs del continent. Fruit d’això ha emergit la tensió amb AstraZeneca, que no ha complert els compromisos de lliurament de vaccins a la UE. Hores d’ara s’esperaven setanta milions de dosis que no han arribat. L’incompliment va comportar l’aprovació del mecanisme que permet de blocar les exportacions de dosis fora de la UE, que ha aturat la sortida de 250.000 dosis d’AstraZeneca.

Un altre element a tenir en compte ha estat la malfiança respecte de Rússia i el vaccí produït allà, l’Sputnik V. L’Agència Europea dels Medicaments (EMA) tot just va començar a estudiar-lo fa un mes, tot i que uns altres països extracomunitaris ja fa mesos que en compren dosis per a immunitzar la població. La geopolítica ha tingut un paper cabdal tant amb AstraZeneca com amb Rússia, com també la desconfiança per la falta de dades de la fase 3 dels assaigs clínics de l’Sputnik V.

En el cas del vaccí rus, no hi ha cap comanda de la UE a Rússia, tal com va fer amb els altres vaccins abans de la seva aprovació per l’EMA. La tardança a autoritzar-lo ha esquerdat la unitat europea. Hongria, un dels estats políticament més allunyats del conjunt dels vint-i-set, va ser el primer a comprar i fer servir l’Sputnik V pel seu compte. Eslovàquia va seguir-lo amb l’adquisició de dosis, i estats com ara Croàcia, Àustria i la República Txeca negocien amb Rússia al marge de Brussel·les. Però l’alarma saltava quan Alemanya, el 19 de març, apressava la UE a incorporar l’Sputnik V a les opcions de vaccinació. Si no, va advertir el ministre de Salut alemany, en comprarien pel seu compte. L’avís d’Alemanya ja són paraules majors.

La compra conjunta de les comandes de vaccins ha estat la carta que ha jugat la UE per recuperar terreny, i probablement ha evitat disputes per a aconseguir els vaccins entre els estats membres. Una cursa en aquest sentit hauria fet empitjorar les relacions entre els governs europeus, i hauria pogut tornar a aflorar la tensió latent entre el nord i el sud.

Del grau d’èxit de la campanya de vaccinació en dependrà bona part de la credibilitat que resta a les institucions comunitàries davant una ciutadania cada vegada més distant de Brussel·les i que percep l’administració europea com a molt allunyada i ineficaç. El següent envit immediat serà la gestió de la destrucció de l’ocupació que ha comportat la crisi, un déjà vu que tampoc no deixa la UE en bon lloc en la memòria recent dels europeus. Si Brussel·les no comença a resoldre-ho, veurà com probablement l’extrema dreta i l’euroescepticisme continuaran avançant posicions.