09.10.2023 - 21:40
D’ençà del 1992, cada 10 d’octubre es commemora el Dia Mundial de la Salut Mental, amb la idea de sensibilitzar la societat sobre els trastorns mentals i lluitar contra l’estigmatització d’aquestes malalties. Ara, en una qüestió tan crucial com aquesta, és inevitable de demanar-se quin paper hi tenen les noves tecnologies, cada vegada més presents en el nostre dia a dia. L’existència de la tecnologia va lligada a un empitjorament del benestar anímic i emocional, o més aviat és un refugi per a molta gent que té una malaltia mental? Seguint l’històric dilema de l’ou o la gallina, no és fàcil de discernir què ve primer: el deteriorament de la salut mental o l’ús abusiu de les noves tecnologies?
Marc Masip, psicòleg i director general fundador de Desconecta, programa especialitzat en trastorns i addiccions adolescents, alerta de la línia prima que hi ha entre els beneficis d’utilitzar dispositius intel·ligents i acabar essent-ne addicte: “Solen deteriorar la salut mental i fer més mal que bé”, adverteix. Per exemple, les xarxes socials poden crear inseguretat que derivi en trastorns de conducta alimentària (TCA), en absentisme escolar o en aïllament social entre aquells qui tenen més dificultats per a relacionar-se. “Si ets un noi amb dificultats per a sortir de casa, o tens una fòbia, i et quedes un dia sol a casa amb les pantalles, ja ho tens”, exemplifica.
“Quan vaig deixar la carrera, se’m van ajuntar molts maldecaps socials i personals i la meva addicció a les pantalles va ser com un refugi”, admet l’Adrià, nom fictici d’un usuari del programa Projecte Jove, que forma part de Projecte Home Catalunya. En aquesta línia, Cristina Delgado, coordinadora dels programes de prevenció d’aquesta entitat, subratlla que és molt difícil de saber si l’addicció a les pantalles és causa o conseqüència de l’empitjorament de la salut mental. Explica que el perfil d’usuaris amb addiccions a les pantalles té trets que podrien encaixar amb algun trastorn de personalitat, com ara la depressió, la hiperactivitat o la manca d’atenció. I afegeix: “D’alguna manera, les pantalles permeten no avorrir-te i rebre estímuls constants que t’ajuden a portar o a difuminar aquestes dificultats.”
Per a l’Adrià, amagar-se rere les pantalles –jugant a videojocs o veient compulsivament sèries i films– era un pegat momentani per a inhibir-se del món real. Per exemple, esclatava a plorar quan havia de fer una activitat en què no podia fer ús de cap pantalla: “T’adones que estàs fet merda”, subratlla. Per això Masip diu que quan parlem d’addicció sempre hi ha alguna cosa al darrere: “El mòbil, les xarxes socials, i sobretot els videojocs, fan d’altaveu o de potenciador a problemes creats abans.”
Delgado creu que l’arrel del problema és que tothom fa un ús abusiu del mòbil sense ser-ne conscient, una situació que Masip considera una pandèmia mundial. Ara bé, Delgado assegura que els qui corren més perill són els joves i adolescents perquè, com que són una generació digital des del minut zero, hi estan més exposats. A més, adverteix que la zona que ens ajuda a posar límits, el còrtex pre-frontal, no és totalment formada. “Per tant –diu– la dependència que pot generar l’ús de les tecnologies és la mateixa que una droga.”
En relació amb això, Carina Miras, artista plàstica i activista de l’entitat Obertament, diu: “L’ús abusiu de les pantalles juga en detriment de la salut mental de tothom, però sobretot dels joves.” Ella, que té trastorn de bipolaritat tipus 1, alerta què és entre els divuit anys i els vint-i-quatre quan més gent desenvolupa un trastorn mental. Per tant, cal parar-hi especial atenció. Precisament per això, denuncia que les xarxes socials, tan normalitzades a aquesta edat, no ajuden a encarar-ho.
Per tot plegat, Masip considera que abans dels setze anys no s’hauria de donar un mòbil a cap adolescent: “No ho necessiten i, en canvi, tenen accés a contingut inapropiat que no saben gestionar.” Ara, per a ell, molt sovint el problema ve dels adults: “També en poden abusar o fins i tot ser víctimes de l’addicció”, diu. I els fills s’hi emmirallen. Per això, demana espais on els adults puguin formar-se, alhora que exigeix una regulació més forta i que es respectin les lleis: “Si Instagram diu que fins a setze anys no es pot usar l’aplicació, que ho compleixi.”
D’una altra banda, Carina Miras posa l’accent en la dependència que té la seva professió de les xarxes socials, un fet que li resulta especialment nociu per al benestar emocional: “Com a artista, si no ets a les xarxes no existeixes.” Tanmateix, destaca que no tot és negatiu, i de fet ella aprofita l’altaveu que li donen les xarxes per fer activisme sobre el seu trastorn mental. Ara, Miras lamenta que la gent respongui molt més quan fas activisme positiu, amb un missatge final feliç o d’esperança, que no pas quan expliques la duresa real de la malaltia: “La gent no interactua tant perquè no sap què dir.”
Sigui com sigui, Delgado vol trencar una llança a favor de les pantalles i demana que no es demonitzin. “En els pitjors moments de la pandèmia, van ser molt positives”, recorda. De fet, considera que el confinament va aconseguir de destapar una realitat que ja existia, però que, com que no érem a casa, no vèiem. “La pandèmia dels mòbils havia estat silenciosa”, ressalta.
Per a l’Adrià, la qüestió és entendre que tots, d’una manera o una altra, abusem de les pantalles. “Així com normalitzem que la tecnologia forma part de les nostres vides, normalitzem que és una malaltia mental més i que hi ha malalties associades.” Per això, celebra l’existència de projectes i organismes que ofereixen ajut professional a aquells qui ho necessitin: “Projecte Home m’ha tornat a la vida”, sentencia. “El fet de tenir el suport de gent externa és clau, perquè quan ets en un procés d’addicció et sents culpable i no t’estimes prou a tu mateix per a voler-ne sortir”, confessa.
Per conservar la salut mental en un món envoltat de pantalles, Masip proposa de fer un treball amb nosaltres mateixos i intentar regular l’ús que fem dels dispositius mòbils. Miras, per una altra banda, recomana de cercar espais que ens desvinculin d’una connectivitat constant amb les xarxes, una actitud que li ha permès de trobar la balança entre el benestar emocional i la vida professional.
