La pancarta

Una crítica sovintejada al president Quim Torra és d’haver-se centrat en el simbolisme en detriment de l’eficàcia. La raó esgrimida pels socis de govern per forçar eleccions anticipades ha estat precisament la ‘inutilitat’ de la desobediència simbòlica. I encara hi ha qui li retreu haver-se jugat el càrrec per un símbol (una pancarta) que no alterava res, tant si romania al balcó com si se’n despenjava. I que a més Torra acabà despenjant, afegeixen per remarcar la futilitat d’aguantar la mirada a la Junta Electoral Central.

Potser és deformació professional, però em neguiteja la primarietat de tanta prevenció a la simbologia. Què es pensen que hi fan els diputats, al parlament, sinó donar expressió simbòlica a la voluntat dels representats? No ho dic pas amb sornegueria, encara que la ironia seria fàcil, atès el blocatge de la institució per l’estat. Ho dic astorat de descobrir que hi ha professionals del parlamentarisme, educats al si dels partits, que encara no saben que allò que fan –i que per això cobren–, és a dir, parlar, és l’acció simbòlica per antonomàsia. Menystenir el symbolon en benefici de la pragma, reduir el símbol a la categoria de cosa, no sols faria inviable la institució sinó la vida política mateix.

Al primer volum de la Filosofia de les formes simbòliques, Ernst Cassirer apuntava que les diverses cultures consideren els seus símbols no sols objectivament vàlids sinó com el nucli d’allò que es té per objectiu i real. Per poc que s’hi reflexioni, hom s’adona que la realitat humana és simbòlica; o, dit a l’inrevés, que el simbolisme ens humanitza embolcallant-nos de significacions. El nostre és eminentment un univers de signes i el signe és la matèria primera de la simbolització. L’accés a la vida simbòlica és un misteri, però sigui quin sigui l’origen d’aquesta extravagància de la natura, l’adquisició del signe és, segons Cassirer, el primer pas cap al coneixement de la naturalesa objectiva de la cosa. Això és així perquè en el flux dels continguts de la consciència el signe és una parada que permet de destacar-se alguna experiència. Quan un contingut de la consciència s’hi associa, el signe l’estabilitza i li infon permanència. La clau d’aquesta capacitat d’atorgar duració és la idealitat del significat, que perdura quan la sensació corresponent al contingut de la consciència ja s’ha extingit. La persistència del significat obre la porta a la universalitat de la comunicació, de l’art, de la ciència i també de la política.

Observem la pancarta de Torra. Al costat del llaç groc, símbol en segona potència, la frase ‘Llibertat presos polítics i exiliats’ és un símbol complex: de solidaritat, d’indignació, de reivindicació, de desafiament, de dignificació de la institució del govern assetjat pel 155 i els seus diversos agents; d’activisme, doncs. Un símbol eficaç a partir del moment que l’estat l’entén en tots aquests sentits. I perquè l’ha entès reacciona amb brutalitat, proclamant, com els lerrouxistes d’enguany: ‘Delinqüent, delinqüent!’ Els símbols, doncs, delinqueixen, ergo fan coses, canvien el món. Dir del gest de Torra que era simbòlic en el sentit d’inútil i per tant sobrer és tant com dir que també ho ha estat, d’inútil, dur llaços grocs a la solapa o al vestit, posar-ne en llocs públics i defensar-los quan els escamots de ciudadanos hi anaven a arrencar-los amb nocturnitat. És titllar d’inútils les manifestacions en suport dels presos, les accions dels CDR, del Tsunami Democràtic i plantar cara a una policia que entre el 17 d’agost de 2017 i l’octubre del 2019 va girar-se com un mitjó, passant de ser la policia del país a formar part dels cossos repressors que l’estat envia contra Catalunya. És rebaixar la desobediència del Primer d’Octubre a la categoria de simbolisme inútil, car el referèndum no sols no aconseguí imposar el criteri democràtic sinó que serví d’excusa per a desfermar el profund anticatalanisme de l’estat.

La pancarta de Torra és un símbol performatiu, equival a una acció. Una acció que és important perquè ve de la màxima autoritat de Catalunya. Irònicament, els qui recriminen al president de distreure’s amb actes simbòlics són els mateixos que li retreuen de fer activisme al govern. La contradicció és palmària, però la coherència no és pas el fort dels qui diuen ésser a la mateixa trinxera que Torra tot i fer temps que han retut les armes. Torra fa coses. Coses importants. Fins on n’hi deixen fer. Manté la dignitat de la institució i això ja és molt quan un encapçala un govern amb prou feines tolerat i amb uns passius que ara no fa al cas d’enumerar. De dignitat, ningú no se n’engreixa, però en depèn que no s’acabi de trencar el vincle entre la gent i les institucions. Diguem-ho clarament: Torra no inspira com Puigdemont, però el seu compromís no és menys ferm i supera de llarg el dels qui els han precedit d’ençà de la represa de l’autonomia.

Els qui rebutgen la seva auctoritas simbòlica desarmen l’autoritat del parlament. Les formes culturals són eficaces quan demostren energia. La del govern català, ni que sigui adaptant-se a l’amenaça d’un article 155 recurrent, serà eficaç en la mesura que defensi la seva sobirania. I en aquest terreny, el simbolisme ho és gairebé tot. En política els gests són actes. Perquè la consciència recuperi un contingut ha de produir un signe que el faci present, que el representi, i la re-presentació no pot pas ésser una reiteració de la impressió original. Ha d’ésser una repetició en forma de reflexió, és a dir, una nova relació amb el contingut que implica reconèixer-lo com a passat, però un passat fornit de significat. El gest simbòlic del president Torra que ha provocat el mal pas del president del parlament recuperava en el pla institucional el desafiament –democràtic i pacífic– de defensar les urnes. N’era la memòria efectiva, no sols pel fet de rebutjar l’autoritat antidemocràtica de la Junta Electoral Central, sinó també pel mateix contingut de la pancarta. Perquè exigir la llibertat dels presos polítics i els exiliats és alhora defensar la llibertat d’expressió davant un estat que censura l’expressió simbòlica i dotar de significat reflexiu, pensat i deliberat allò que es va viure el Primer d’Octubre quan el poble català es va transfigurar. Aquell dia, els catalans van irradiar coratge i determinació a tot el món. Les imatges d’aquella jornada prengueren una volada simbòlica inesperada quan gent de molts altres països va identificar-se amb aquella ànsia de llibertat, i comprengué millor que amb mil discursos que els catalans són un poble. És d’aquest reconeixement del caràcter nacional que acabarà venint el dels drets que se’n deriven, si abans els catalans són capaços de reconstituir per a ells mateixos el sentit de la paraula ‘poble’. Ja ho veieu si en té de sentit la desobediència simbòlica i si n’és d’absurd considerar-la menys operativa que llepar la mà que sosté el fuet, com si mai hagués estat possible de desobeir sense esmicolar els símbols de l’opressor.