Panait Istrati, l’escriptor romanès que llegien els nostres avis (i que podem recuperar avui)

El 17 d’abril de 1935 els diaris de tot el món –i també els de Barcelona– donaven la notícia: l’escriptor romanès en llengua francesa Panait Istrati s’acabava de morir a Bucarest amb tot just cinquanta anys. Feia deu anys que havia fet una aparició fulgurant a la república universal de les lletres de l’Europa d’entreguerres i la seva desaparició, la vigília d’una nova conflagració mundial, semblava predestinar-lo a ser sepultat per la història. De fet, la seva biografia atzarosa era un bon resum de les grans commocions dels homes d’idees els anys vint i trenta del segle passat. Després d’una dècada de celebritat, la seva presència a la premsa escrita –constant entre el 1925 i el 1935– es va anar diluint, coincidint amb l’esclat de la guerra, durant la qual es va publicar la primera edició d’un llibre seu en català, a l’editorial Rosa dels Vents.

La recentíssima traducció al català, per part d’Anna Casassas, de La domnitza de Snagov, publicada per Cal Carré, és, fins avui, el darrer lliurament d’una tasca lenta però segura de recuperació d’aquest escriptor romanès, que va ser profusament llegit a casa nostra fa cent anys i, posteriorment, oblidat. Abans d’aquest volum sobre la tràgica història del renaixement nacional del país centreeuropeu, l’editorial fundada per Antònia Carré-Pons havia publicat Els haiducs, també a cura de Casassas, que l’any 2015 havia publicat l’autobiogràfic Els meus començats a l’editorial Minúscula, el primer text d’Istrati publicat en català d’ençà del 1989. I es va complementar l’any 2018 amb la traducció del romanès, a càrrec de Xavier Montoliu, de l’obra que l’havia donat a conèixer, Kyra Kyralina, primer llibre del bildungsroman istrià, protagonitzat pel seu alter ego Adrian Zografi i publicat ara fa cent anys en francès.

Pere Foix, l’amic català

“Hi ha llibres capaços de posar tothom d’acord. Un autodidacte, llançat per Romain Rolland, Panait Istrati, que ha recorregut Turquia, Egipte i l’Orient, i Alemanya, Suïssa, Àustria i França, dóna el primer volum picaresc de la seva vida extraordinària: Kyra Kyralina (Rieder). És Gorki amb Le Sage... És també, però, el ressò d’una civilització moderna i trasbalsada en una ànima preocupada d’humanitat.” Això s’afirmava en un article panoràmic sobre les lletres franceses aparegut a la portada de la Publicitat del 8 de juny de 1925. És la primera referència de l’escriptor localitzada a la premsa catalana. L’escriptor i militant de la CNT Pere Foix el va freqüentar a París i en va ser el primer traductor al castellà, amb el pseudònim de Delaville, i també el gran difusor en els mitjans periodístics i literaris barcelonins. Ell era l’amic que el Diluvio anunciava que havia convidat a visitar Barcelona, amb la proposta de fer una conferència a l’Ateneu Barcelonès, tot i que al final va haver d’anunciar a les mateixes pàgines que una malaltia l’havia obligat a suspendre el viatge.

La publicació de Kyra Kyrolina va ser rebuda amb elogis per part de crítics com Alfons Maseras, que al seu article a la Veu de Catalunya recordava algunes de les peripècies literàries i vitals de l’escriptor, marcades per una llarga travessa per Europa i Orient, un intent de suïcidi i una carta providencial al guanyador del premi Nobel de 1915, que el presentaria al món com “el Gorki dels Balcans”: “Conten que Romain Rolland, en conèixer les obres de Panait Istrati, li va dir: ‘Escriviu, escriviu! Hi ha en vós una força, vós posseïu dins l’ànima un foc diví.’ El rodamon romanès ha seguit el consell de l’autor de Jean Christophe i avui la seva obra és copiosa. Copiosa i pintoresca, com no pot deixar-ho d’ésser l’obra de qui ha fet tants d’oficis com ell, de qui, com ell, ha conegut tants de països i de pobles. Mosso d’hostal, minaire, pintor de parets, pagès, manobre, rentador de cotxes, fotògraf, viatjant de comerç, de tot ha fet Panait Istrati en el curs de la seva accidentada vida. Un dels seus panegiristes diu que aprengué el francès tot sol, amb un Telémaque i un diccionari. Tota la resta ho deu a l’atzar.”

Una presència constant

La fama d’Istrati a Catalunya –el citen als seus articles de Sagarra fins a Foix–, un país llavors molt influenciat culturalment per l’estat francès, va ser tal que l’any 1929 el metge fisiòleg i polític Leandre Cervera li dedicà una conferència monogràfica a l’Ateneu Poytechnicum de Barcelona, entitat fundada per uns quants professors, com ell mateix, que havien estat expulsats de les escoles tècniques de la Mancomunitat per les autoritats primoriveristes. A la ponència que en repassava vida i obra, publicada a la Revista de Catalunya, Cervera afirmava amb la seva ploma de científic: “Quan –temps a venir– s’escrigui la biografia de Panait Istrati, segurament es veurà que la psicologia d’aquest autor tan humà no és classificable en la llista d’esquematitzacions de Teofraste, ni susceptible d’adaptar-se a la taxidèrmia plutarquiana. Si aleshores ha fet escola la microanàlisi proustiana, és possible que algú intenti de descobrir que la gran bondat que batega en l’obra del nostre romanès en comptes d’ésser d’una qualitat massissa és la resultant d’un conglomerat de cel·les dissemblants i fins i tot heterogènies Si aquest assaig de dissecció psíquica arriba a reeixir, potser s’haurà trobat la manera de proclamar per una vegada, i sense menyspreu de la moda imperant, el dret de convivència d’una ànima d’artista veritable i d’una ànima sadollada de bons sentiments.” Pocs mesos després de la conferència, va arribar la primera traducció al català d’un text istratià, el conte “El pescador d’esponges”, traduït per Josep Miracle i publicat a la revista D’Ací i d’Allà.

Quan l’elegant magazín dirigit per Carles Soldevila va publicar el relat, el cas Panait Istrati ja havia esclatat. És a dir, ja s’havia publicat l’article “L’affaire Roussakov ou l’URSS d’aujord’hui” a la Nouvelle Revue Française, amb un gran impacte. Si fins llavors havia estat un autèntic company de viatge del comunisme, en l’article criticava severament la Rússia soviètica que acabava de visitar en una llarga estada. “Això ha provocat, per una part, un moviment de simpatia de totes les publicacions de dreta i un despenjament d’injúries provinents de tot el costat de l’extrema esquerra”, assegurava el corresponsal a París de la Publicitat, Ramon Xuriguera. A partir de llavors, la vàlua literària de l’escriptor romanès va quedar marcada per aquesta defecció, que presagiava la d’altres intel·lectuals que fins llavors havien destacat per la seva admiració cap a la Unió Soviètica vista de lluny, com André Gide, i que ell mateix anà explicant en llibres i articles, en què posava de manifest el seu individualisme i la llibertat de pensament.

El traïdor oblidat

El gener de 1930, Josep Pla, que havia visitat el país dels sòviets pocs anys abans, va dedicar una sèrie de set articles al retorn de l’URSS de Panait Istrati: “Istrati ha sentit també el mareig soviètic, i aquest mareig li ha fet escriure una de les invectives més violentes contra la Rússia soviètica que es coneixen. La posició d’aquesta invectiva és plena d’hostilitat. En lloc de dir, en veure el pèssim estat de la Rússia actual –tan diferent de la Rússia que jo vaig conèixer– que el sovietisme ha estat una experiència desastrosa, Istrati atribueix aquest estat a les directives dels actuals governants del Kremlin (Stalin, Molotov). Si Trotski governés –és a dir, l’esquerra comunista–, Istrati creu que el país esdevindria un paradís. Istrati, doncs, atribueix el fracàs del comunisme al fet d’ésser poc d’esquerra.” També hi va dir la seva l’advocat i polític liberal d’esquerra Amadeu Hurtado, que retreia a Istrati la seva ingenuïtat i adhesió inicial al comunisme. D’altres, com Àngel Samblancat, no podien amagar la seva decepció.

Però qui no el perdonà va ser el seu vell amic català, que veia atònit com el seu antic camarada s’acostava al nacionalisme romanès i publicava al diari de la Guàrdia de Ferro –moviment feixista amb el qual simpatitzaven intel·lectuals com Mircea Eliade o Emil Cioran–, que pocs anys abans l’havia amenaçat i perseguit. Feixista, traïdor, trànsfuga de la classe obrera o estómac agraït són alguns dels qualificatius que emprava Foix per a referir-se a qui tant havia admirat, abans i després de la seva mort. Curiosament, al mateix diari la Humanitat on Foix es despenjava contra Istrati, el jove mataroní Santiago Lleonart Itxart, caixista, articulista i militant d’Estat Català, signava unes paraules molt més justes –”Si tots aquests adversaris haguessin suportat la mínima part de les vicissituds que suportà Panait Istrati, quins ideals serien els seus?”–, relativitzava tant el seu passat comunista com la seva conversió nacional-conservadora i el definia com a anarquista, advertia que fins i tot els seus adversaris haurien de plorar la seva pèrdua literària i s’adreçava al lector tot dient: “Llegiu Panait Istrati. El vostre esperit, en retrobar el seu, farà una troballa considerable. Jo he passat estones inoblidables amb aquestes lectures.” Ens hi afegim.