Pepita Bernat, de 104 anys: “Vaig trobar l’amor de la meva vida a 73 anys a la Paloma”

La Pepita Bernat el 15 de juliol farà cent quatre anys. Si aquesta és una data important, per ella ho és més avui, 2 de juliol. El dia que es recuperen les sessions de balls de saló a la programació habitual de la Paloma. Són les sessions més emblemàtiques i tant els palomeros de tota la vida com els que tot just hi aterren podran gaudir-ne cada diumenge a l’horabaixa. La Pepita està radiant i ja frisa per descobrir què li espera aquesta tarda, que diu és el retorn de l’essència de la sala: “Es poden fer cinquanta mil coses, però si no es fa ball per a gent mitjana i gran, la Paloma no és la Paloma. Ja no existeixen llocs com aquest. La vaig tancar i ara l’obro.” Va dir que a la primera trompeta que toquessin, ella hi voldria ser, i així ho farà.

La Pepita les ha vist de tots colors, però no ha deixat de ballar mai. La Paloma, una de les sales de festa més antigues d’Europa, és la seva segona casa. Hi va començar a anar d’amagat, quan tan sols tenia catorze anys i amb les seves amigues se les havien d’empescar perquè els vigilants de la porta no se n’adonessin: “Fèiem trampetes, ens havíem de disfressar una mica. Érem molt jovenetes i no sempre ens deixaven entrar”, explica. En aquell moment, les dones joves no podien sortir totes soles i quan acabaven de l’escola havien d’anar cap a casa. Però un dia li van explicar que hi havia una sala de ball plena de dones de servir i soldats i va decidir de provar-ho. D’aleshores ençà, que no se n’ha pogut desenganxar. És una palomera de cap a peus, una de les persones que dia sí i dia també anaven a les sessions de ball amb orquestra que s’hi feien.

La Paloma ha estat tancada durant setze anys. El 4 de gener de 2007 va haver d’abaixar la persiana per la normativa que regula el soroll. D’aleshores ençà, aquest vincle i aquesta estima que li tenen els clients han fet que cada dia un o un altre hagi trucat a la Mercè March, la propietària de la Paloma, per demanar quan seria la reobertura, la de veritat: “La gent no ha deixat de trucar mai i això ens ha donat molta empenta. És un públic tan fidel i que s’estima tant la sala que era impossible de no tornar a fer els balls amb orquestra. És la marca de la casa.” Ara ja ho pot dir ben alt: “Em fa moltíssima il·lusió tornar-hi. La Paloma és molt estimada a Barcelona, tothom en té un gran record. Si li haguéssim llevat aquesta essència, l’hauríem desarrelada. És un monument i l’hem de conservar com a patrimoni de la ciutat.”

La Paloma: sala d’amor i de desenganys

A la Paloma les dinàmiques, tot i que no eren escrites, era com si ho fossin. Tothom sabia què havia de fer: “Ballàvem noi amb noia i ens fixàvem si venia el noi que ens agradava. Esperàvem que algú ens tragués a ballar, sempre ho havien de fer ells…”, diu la Pepita, que s’ha passat tota la vida lligada a aquestes quatre parets, que formen part dels seus records, de la seva joventut i de la seva vellesa. Hi va continuar anant fins i tot quan era casada, una revolució per l’època: “Sempre he estat molt revolucionària. He estat una fora de sèrie, he estat molt valenta, he fet el que no ha fet cap dona. Fins i tot, he deixat el marit quatre vegades i la policia m’ha amenaçat de tancar-me a la presó si no tornava amb ell. En temps de Franco, quan eres casada eres del marit. No podies deixar-lo mai. I jo el vaig deixar quatre vegades. Molt avançadeta, perquè m’entenguis”, diu.

És una dona amb caràcter i sempre ha fet allò que ha volgut. Treballadora fins a la medul·la, tenia uns quants negocis i se les empescava, encara que fos d’esquena del seu marit, per poder baixar a Barcelona almenys dos dies la setmana per fer encàrrecs. Els feia de pressa i corrents amb l’objectiu de mantenir la fidelitat amb la Paloma i tenir dues hores lliures i poder anar a ballar: “A mi ni cap marit ni cap mestre no em tallava les ales.” En acabat, tren i cap a casa.

A part de molt de ball, a la Paloma també ha sorgit l’amor. La Pepita, després d’un matrimoni amb alts i baixos i que diu que no va ser gaire bo, va quedar viuda i va tenir la sort de tornar-se a enamorar: “Vaig trobar l’amor de la meva vida a setanta-tres anys i a la Paloma.” Potser també per això s’estima tant aquesta sala: “Era dotze anys més jove que jo i va ser un home esplèndid.” La Paloma és una sala arrelada a la ciutat de Barcelona, on la gent ha trobat l’amor, però on també s’han viscut molts desenganys: “Als lavabos de la sala hi havia sempre una dona que els vigilava i, a l’estil Elena Francis, s’improvisava un consultori on tothom explicava els seus desamors. No sé com s’ho feia, però tothom en sortia molt content. Aquí hem viscut històries de passió desenfrenada, però també de desamors”, assenyala March.

En el cas de la Pepita, no li calia cap consultori perquè sempre ha estat d’idees molt clares, però coincideix que allà hi ha passat de tot: “És la meva vida. Hi he passat tan bons records… Bé, i alguns de no tan bons. La Paloma és d’amors i de desenganys. T’enamores i et desenamores. Tens amistats i disgustos.” Sobre els homes, no en té dubtes, preferia un home que sabés ballar que un que fos molt ben plantat: “Sóc ballarina i m’agrada un home que balli. L’home de qui em vaig enamorar ballava increïblement bé. Un home ja podia ser guapo o un Adonis que si no sabia ballar, res.” Tot i ser molt exigent amb els homes, es declara romàntica i diu que els joves hem deixat de ser-ho: “Heu perdut tota aquesta màgia, vosaltres no sou romàntics perquè només escolteu reggaeton”, diu, fotent-se’n.

Una cita marcada en vermell al calendari

Per reviure tot això, avui podrà tornar a ser a la Paloma. Amb orquestra, amb ball i amb les seves amigues. Tal com li agrada. Molts barcelonins tenen marcada la data al calendari, però sobretot Mercè March que, plena d’orgull, explica el significat d’aquesta reobertura: “Ens fa molta il·lusió tornar-nos a trobar amb clients de tota la vida. Hem lluitat moltíssim perquè la sala es pogués tornar a obrir. Per nosaltres aquesta reobertura és increïble. L’hem esperat molt. Aquests setze anys han estat horribles, han costat molt de passar. Ara, gràcies a Déu, tornem a obrir.”

Situada al carrer del Tigre del barri del Raval de Barcelona, va convertir-se en un temple per als barcelonins a qui agradava ballar. La decoració de l’interior es remunta al 1919 i la va fer Salvador Mestre. Les pintures, que són del mateix escenògraf del Liceu, Salvador Alarma, tornen a lluir com el primer dia. Tot és a punt perquè la música comenci a sonar. Una altra vegada.