Palma, passeig de sang i fetge

Totes les ciutats amaguen llegendes obscures i Palma no n’és cap excepció. Amb un port amb un tràfic important, tant de mercaderies com de passatgers, i amb un volum de turistes de primer ordre, la capital insular atresora en la seva història tot un seguit de crims, tant reals com de ficció, que posen els pèls de punta. No sempre són crims de sang –recordem que la corrupció ha fet estralls a Mallorca i que la costa dels jutjats de la Via Alemanya ha ocupat més minuts televisius que mai els darrers temps–, però sí que en tots els casos han esgarrifat uns i altres. L’avantatge de Palma és l’extensió. Amb un passeig de poc més de tres hores, podem recórrer alguns dels principals indrets de la criminalitat local: des de la més lumpen fins a la de guant blanc.

Però abans de començar la ruta cal fixar alguns paràmetres importants. Hi ha quatre espais de la criminalitat local que no podem abastar en aquest recorregut. En primer lloc, la platja de Palma. Degradada per un turisme de cada vegada de més baixa categoria, amb problemes evidents de seguretat com el joc ambulant, els robatoris a la platja i a la nit i el tràfic de droga, és massa lluny del centre i es mereixeria una ruta per si sola. Hi ha crims encara sense resoldre, com el de Michel Louis Marcel Favreau, membre del grup mafiós Zemour, que el 1988 va aparèixer en un solar abandonat amb nou punyalades i sense orella però amb dotze mil pessetes a sobre; el de Ramiro Rodríguez Anton, assassinat a seixanta-sis anys a la recepció d’un hotel de Can Pastilla per robar-li un vídeo i dues mil pessetes, i el de Cornelia Arends (1979), una guia turística que va ser torturada en un ritual sexual i a qui varen trobar amb un ganivet clavat al cor i un altre entre els pits. I hi ha crims que es produeixen de forma continuada, com la sobreexplotació de les cambreres de pisos, treballadores dels hotels que molt sovint cobren preus de misèria. Una novel·la que ho explica molt be és Tríptic de pells sota el mar, de Guillem Rosselló Bujosa, i també podem trobar-ne referències a Un turista, un muerto, de Roman Piña.

El segon conjunt d’espais que no es poden abastar i que potser serien objecte d’una bona novel·la negra són tres barris de l’anomenat districte de Llevant: Son Gotleu, la Soledat i el Polígon de Llevant. Son Gotleu va sorgir el 1943a propòsit del segon pla de l’eixample de la ciutat, encarregat a l’arquitecte Gabriel Alomar i Esteve (1910-1997). De primer, la tipologia arquitectònica hi era formada per habitatges unifamiliars. Durant la dècada de 1960, aquests habitatges van ser substituïts per la construcció de blocs de pisos molt petits i a preus populars per acollir bona part de les onades migratòries peninsulars, mentre que actualment és l’indret preferit de residència de població africana, sobretot de Nigèria i del Senegal i d’origen àrab. Va ser un dels barris més afectats per la droga als anys vuitanta, especialment per l’heroïna, i segons que denunciava una veïna l’any 2002, al seu carrer hi havia tres llicenciats universitaris i quaranta-tres morts per sobredosi.

La Soledat és documentada des del segle XVI, tot i que no va ser fins al segle XIX que hi va arrelar la població, arran de la instal·lació, el 1851, de la fàbrica de teixits de Can Ribes. I el gran creixement del barri fou entre el 1920 i el 1930. Després de la guerra de 1939-1939 encara s’hi instal·laren noves fàbriques. El barri va canviar la fesomia de plantes baixes (algunes encara sobreviuen) amb l’arribada en massa d’immigració dels anys seixanta, que implicà creixement vertical i un dèficit d’estructures molt gran. Actualment alguns clans gitanos l’han fet seu, i des dels anys vuitanta la droga hi ha estat el motor de la principal criminalitat. Tot i això, la crònica negra ja recull el cas de les emmetzinadores de la Soledat, Magdalena Castells Pons i Antònia Font Català, que l’any 1940 varen preparar una fórmula a base de farina, bari i arsènic que serví per a liquidar si més no quatre persones: la sogra d’una i el marit de tres de les quatre compradores del producte màgic.

El Polígon de Llevant és el tercer barri de màxima conflictivitat de la ciutat, amb un creixement vertical brutal des dels anys setanta i durant molts anys gairebé sense serveis. Al límit del barri, al carrer de Manuel Azaña, hi ha el quarter de la Guàrdia Civil i les cases pertinents als agents. Actualment és l’indret preferit de residència de la immigració d’origen llatinoamericà.

Cap dels tres barris no ha aparegut de manera referencial en cap de les obres de gènere negre ambientades a la ciutat. El barri més perifèric que sí que s’ha tractat és el dels Hostalets, on encara sobreviuen moltes plantes baixes i on Josep Palou situa l’habitatge del protagonista de La gallina cega (1993, La Magrana), potser una de les obres més divertides i on el conflicte lingüístic és un element de primer ordre.

La ruta que sí que es pot fer i que té una plasmació entre casos reals i casos literaris és la que us proposem. La començarem a la plaça de Pere Garau, antic barri agrícola de cases unifamiliars que en alguns indrets encara es conserven i que va ser urbanitzat entre el 1910 i el 1930. El mercat es va inaugurar el 1943 en els terrenys que havien de servir per als cotxes de morts de la funerària.  Al barri hi ha una mescla estranya de població autòctona envellida –no és de bades que a la contrada es va instal·lar molta gent emigrada dels pobles de l’interior de Mallorca que vingué a treballar a les fàbriques de ciutat i que en jubilar-se varen marxar–, juntament amb una presència important de residents d’origen àrab i també xinès, que s’han repartit els principals negocis al voltant de la plaça.

Miquel Vicens Escandell, autor de quatre novel·les negres protagonitzades pel detectiu privat Agustí Ferrà, és també autor d’un relat titulat ‘El sisè sentit’ (publicat a l’antologia Crims.cat), ambientat a la plaça, en el qual podem llegir: «Pagesos del Pla que arriben de bon matí amb camions i furgonetes carregats de fruita i verdura fresca a bon preu que s’ajunten als cafès dels voltants amb els gitanos de tota la vida, mandrosos la majoria, la majoria catalans, que com han fet sempre xerren i discuteixen mentre les seves dones tan grasses segueixen venent roba i sabates barates i també sostenidors i calces i mitjons i calçotets per als homes de la casa, tot a un euro. A aquesta mescla mala d’engirgolar se’ls ha ajuntat els darrers anys els negres subsaharians que venen sota mà les darreres versions musicals i cinematogràfiques que han aconseguit davallar de la xarxa i tota una estesa d’establiments xinesos que com les peces d’un dominó van fent-se seus els locals més emblemàtics i antics dels voltants, senzillament perquè són els únics que poden pagar uns lloguers tan desbaratats.»

La segona parada és a tocar, al carrer de Pere Llobera, famós perquè al número 16 hi ha el bar La Llubinense, un dels temples gastronòmics dels variats –el plat que, com el nom indica, es forma a base de barrejar tapes diverses. Deu números abans, al número 6, Diego G.R, professor de religió de trenta-vuit anys, va matar el seu germà a martellades el setembre del 2013, el va esquarterar i el va ficar en un congelador que havia comprat en una botiga del barri quan es va adonar que no cabia a la nevera. Va confessar el dia primer d’octubre i les pàgines dels diaris es varen omplir amb un relat al·lucinant sobre les maniobres del professor amb el cadàver del germà.

Girarem pel carrer de Joan Bauçà, en direcció de cap a la plaça de Francesc Orell, coneguda per plaça de les Columnes. Val la pena de fixar-se en la gran quantitat de negocis àrabs que imperen al carrer, com també en el manteniment d’algunes plantes baixes o cases de planta i un pis, que eren les habituals a la zona. Per exemple, algun bordell com el Nebraska manté aquesta tipologia. Els night-clubs amaguen una de les prostitucions més sòrdides de la ciutat, en locals dels anys setanta on el vellut vermell era una de les marques de la casa. Ara hi predominen prostitutes madures i també estrangeres, sobretot llatinoamericanes i àrabs. Els bordells de Joan Bauçà i les cases barates dels voltants de la plaça de les Columnes varen servir de refugi per a moltes prostitutes foragitades del centre de la ciutat, de resultes de les reformes urbanístiques que es feren amb la concessió del pla Urban per a la reforma del barri de la Gerreria, una inversió de fons públics de més de 36 milions d’euros, pagats a mitges per la Unió Europea (18) i per l’Ajuntament i el Govern Balear (9 cadascun).

La concreció de les demolicions –que entre més coses varen alterar el traçat medieval d’alguns carrers de la ciutat– entra dins la pura especulació urbanística. Un constructor implicat en la rehabilitació explica: ‘Al centre històric val més enderrocar les cases i fer-les de nou. Rehabilitar és molt més car i només ho pots vendre com a rehabilitat. Nou és més barat i es ven el doble de car.’ Les expropiacions a les prostitutes no passaren en cap cas de dotze mil euros i es varen trobar forçades a deixar les úniques cases rònegues i desballestades que havien pogut comprar amb els estalvis de tota la vida.

La ruta continuarà pel carrer de Manacor, on trobem, al número 27, el restaurant Ca n’Nofre, obert el 1945 i que encara ofereix bona cuina mallorquina. Apareix esmentat a La ruta dels cangurs, de Guillem Frontera, publicada el 1979 i considerada unànimement com la primera novel·la negra escrita a Mallorca. A més a més, en l’actualitat acull el grup de tertúlia de l’escriptor Antoni Serra, que cada dilluns hi dina després d’haver passat per nombrosos establiments a la ciutat. Frontera s’inscriu en el corrent de la novel·la negra més social, com palesa aquest fragment del llibre: «Els cinc quilòmetres que hi ha de l’hotel a Palma discorren entre edificis d’hostatge i comerços als quals basta donar un cop d’ull per veure que aquesta santa terra cultiva amb entusiasme totes les variants del desastre. Taulells plens de productes de mala qualitat, xemeneies que embruten les façanes, rètols lluminosos amb lletres caigudes, pasodobles gravats per orquestrines de pluriocupats, solars de llum suburbial, voreres estretes, arbres que mai no faran ombra. Un desastre. Un lloc que no pot ser mai la terra nativa de ningú, un país d’estada, de passada.»

A partir d’aquí hi haurà un parell d’aturades on caldrà fer un exercici de memòria històrica. I és que ens endinsem en el centre històric de la ciutat. I, tot i que hi havia nombroses possibilitats per a anar avançant de cap al rovell de l’ou, hem optat pel carrer del Sindicat, via principal que travessa en línia recta tot el dèdal de carrerons que recorden l’origen medieval de la ciutat. El començament del carrer, a la Porta de Sant Antoni, és un dels llocs tradicionals d’exhibició de la prostitució palmesana i als anys cinquanta qui s’hi mostrava impúdicament era n’Andreu Oliver, de malnom Es Carteritxo, que es col·locava en aquest indret amb el seu Renault Fragate, símbol de domini absolut dels baixos fons protagonitzat per l’home que va deixar l’herència més rocambolesca de la història insular, tot i que aquesta és una altra història. Al carrer del Sindicat i els voltants hi havia tot de cabarets i prostíbuls, el més famós dels quals era l’Hostal de la Bolla, regentat per na Geroni, una dona que tenia de bo al Govern Civil i que des d’alllà controlava el barri xinès. En un dels pisos, s’hi feien en nits assenyalades restringides partides de joc en què participaven militars, falangistes, secretaris del govern, estraperlistes, mercaders i periodistes. Les males llengües asseguren que alguna vegada hi assistí l’escriptor Llorenç Villalonga i tot, però no s’ha pogut documentar.

A mà dreta, abans d’arribar a la plaça Major, trobem la plaça del banc de s’Oli, on sobreviu l’hostal Perú. Avui rònec i desballestat, ha acollit gairebé un segle de prostitució palmesana. Entre els qui venien a gaudir dels serveis d’alguna de les senyoretes hi havia en Joan March, que en temps tan primerencs com el 1926 sortia de l’oficina principal del carrer de Sant Miquel, passava pel cafè Suís, on es reunien els seus homes fins entrats els anys cinquanta, i després anava a l’hostal Perú. March, considerat per alguns com el darrer pirata de la Mediterrània, té un biògraf molt bo, en Pere Ferrer, que explica amb pèls i senyals en els seus llibres com va crear-se la fortuna que inicià la banca més famosa de les Illes i la primera estrangera que obrí una oficina a la City de Londres.

La parada següent és al carrer del Convent de Sant Francesc. I ens hi hem d’aturar, perquè aquí, al número 10, fa estada el detectiu privat de casa més bona de la literatura negra mallorquina: Agustí Ferrà. Creat per Miquel Vicens Escandell, ha protagonitzat quatre novel·les i és un personatge que entronca amb l’antiga noblesa rural illenca. Ho explica ell mateix: «—Com és això que vostè és detectiu privat? —Perquè és l’única professió liberal que no precisa d’estudis, que està voltant la il·legalitat i que és un bé públic que pràcticament desconeix tothom. I, entre tu i jo, perquè m’ho puc permetre.»

I si bé és cert que en aquest recorregut per la Palma criminal intentam centrar-nos en casos dels segles XX i XXI reals o de ficció, no és menys cert que tota regla té excepcions. I l’excepció l’explicam al carrer de Sant Pere Nolasc, on el 24 de maig de 1619 en Jaume Joan de Berga i Sales, magistrat de la Reial Audiència de Ciutat de Mallorca, un home rigorós i incorruptible en la guerra declarada entre els clans dels Canamunt i els Canavall, va ser assassinat per un home que va disparar un tret d’arcabús contra el seu carruatge. La policia va començar la investigació i fou citada a declarar gent de tots els estrats socials. Per una sola vegada, els Canamunt i els Canavall es posaven d’acord i responien amb una frase que ha arribat fins avui negant la seva responsabilitat en els fets: ‘Què en som jo de sa mort d’en Berga?’ La interrogativa s’ha fet popular i continua usant-se avui dia, com també una altra que pot sentir-se molt sovint i que de cap manera no ha dur a la confusió de personatge: ‘Que te penses que tenc es banc d’en Verga?’, en aquest cas en referència a la Banca March, fundada per Joan March i Ordines, Verga de malnom, i que és una de les respostes més habituals de mares i pares de Mallorca quan els infants demanen indiscriminadament alguna cosa.

Si fins ara ens hem mogut per la Palma alta, serà imprescindible de davallar a la Palma baixa i estar disposats a anar una mica amunt i avall per acabar d’arrodonir el passeig. Entram de ple al Born. A la part alta hi trobarem el Bar Bosch, que apareix en molts de texts literaris i que és un dels punts de trobada habituals a la ciutat. Just al davant hi neix el carrer de Sant Jaume, on Maria Antònia Oliver situa el passatge d’una de les seves novel·les: «Sense ser-ne gaire conscient, vaig refer el camí que feia des de l’institut a la residència de monges. De la Via Roma vaig anar a la plaça de Santa Magdalena –però no vaig entrar a veure la mòmia enjoiada de no sé quina santa, o monja, o beata, que hi havia a l’església i que un dia m’havia donat un espant de mort–. Vaig enfilar el carrer Sant Jaume, senyorívol, de cases amb grans voladissos que a penes deixaven veure una retxa de cel, conservava la mateixa penombra del dia que vaig veure el primer exhibicionista: va sortir d’una portalada brandant l’eina, i semblava que n’estava tot orgullós. Em vaig espantar tant que, en comptes de trencar en plors o d’arrencar a córrer, em vaig clavar a riure. Tot l’urc d’aquell pardal trempat es va fondre, i l’home, humiliat per una adolescent, es va enfonyar l’aucellet i es va cordar la bragueta.» Qui ens parla en aquesta primera persona és ni més ni manco que Lònia Guiu, protagonista d’Estudi en lila, Antípodes i El sol que fa l’ànec, les tres novel·les negres que va escriure la Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la mallorquina Maria Antònia Oliver. Amb el personatge de Lònia Guiu, Oliver va incorporar per primera vegada una dona, i a més a més feminista, en la novel·la de lladres i serenos de casa nostra. Oliver va aconseguir grans èxits amb la seva sèrie –algun dels títols va arribar a 140.000 exemplars venuts i tots tres es van traduir a l’alemany, l’anglès, l’espanyol, el francès, i el primer també al neerlandès i al portuguès.

Si davallem el Born de cap a la mar, ben aviat trobarem l’entrada del carrer de Sant Feliu. En el número 8 del carrer s’hi erigeix Can Sales Menor, el famós palauet que va comprar l’expresident del Govern, Jaume Matas. El que poca gent sap és que en aquest casal senyorial d’origen medieval i reformat al segle XVI (moment en què bona part de la nova noblesa s’instal·la a la Palma Baixa), hi vivia un militar cec, en Miquel Lacy Sureda, assistit per una mena de majordoma, na Coloma Cruelles, de 67 anys, i per un soldat, en Joan Bauzà Lambert, de 21. La dona, autoritària i malhumorada, solia renyar sovint el jove, que el 9 de maig de 1964 va escanyar-la i va amagar el cadàver davall del llit. L’endemà el va esquarterar amb una destral per anar-lo cremant a poc a poc a la caldera de la calefacció. El 26 de maig el soldat es va lliurar a la policia pels remordiments i ho va confessar tot. Evidentment, el cas va ser recordat àmpliament quan el president va comprar el famós palauet.

Endinsant-nos pel barri de la Llotja, arribarem ben aviat al Passeig de Sagrera, on es troba el restaurant Caballito de Mar, un dels preferits de Celso Mosqueiro, el personatge creat per Antoni Serra i que protagonitza fins a cinc novel·les negres: El blau pàl·lid de la rosa de paper; L’arqueòloga va somriure abans de morir, Espurnes de sang, RIP senyor Mosqueiro  i Cita a Belgrad. Mosqueiro, que viu en un llaüt, s’autodefineix així a ell mateix: “Després del fracàs i del viatge accidentat a l’Alemanya Democràtica –els records de Rostock i de Warnemünde no el tranquil·litzaren precisament- va vendre l’àtic de Lisboa i decidí adoptar la nacionalitat espanyola. No li va ésser gaire difícil perquè sa mare era catalana, del barri de Gràcia, la qual –ningú no en sabia ben bé per què- s’havia casat amb un petit comerciant de Lisboa. Mosqueiro devia a sa mare la coneixença de l’idioma del país i un gran respecte per aquell poble emprenedor i tan gelós de la pròpia idiosincràsia i de la pròpia cultura. La mare li havia fet llegir Mercè Rodoreda, de manera que, de ben jove, va tenir una idea bastant exacta de l’ambient en què havia viscut sa mare –recordaria sempre amb delit les pàgines de La plaça del diamant. Més envant, quan estava a punt d’entrar al cos de policia, va esser Tirant lo Blanc la novel·la que substituí una mica l’entusiasme que havia sentit per la Colometa. Avinenteses com aquestes l’havien fet un policia atípic. Si més no, era el que li solia dir el seu company Queiroç, encara que li ho deia amb prou malvolença”.

Encarem la recta final del nostre recorregut deixant la Llotja, exemple bellíssim del gòtic civil, i pel carrer homònim entrarem a la plaça de les Drassanes, on podrem veure la part posterior del Consolat de Mar, seu del Govern Balear. Enfilarem el carrer de Sant Pere fins al de Sant Llorenç. Estam en ple barri del Puig de Sant Pere, un altre dels devastats per la droga en els 80 i on encara sobreviuen algunes de les famílies gitanes que l’habitaven. Al carrer de Sant Llorenç hi va néixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel i s’hi amaga la cripta de la parròquia de Santa Creu, on hi ha la custòdia del capità Barceló, Antoni Barceló i Pont de la Terra (1717-1797), que va arribar a ser tinent general de l’armada reial espanyola i que parla del passat d’homes de mar de tota aquesta contrada ciutadana. Homes que es llogaven per ben pocs diners en tavernes plenes de vi, cartes i ganivets a la faixa.

Arribem a l’església de la Santa Creu, punt i final del nostre recorregut. Aquí és on toca l’orgue un personatge singularíssim de la literatura catalana: l’inspector Jaume Arbós. Creat per Josep Maria Palau i Camps, va intentar fer la transició entre la novel·la policíaca i la novel·la negra en català amb més bona voluntat que no pas encert i amb l’inspector Maigret com a referent més que evident.

Evidentment, la nostra ruta podria continuar perquè hi ha molts indrets criminals impossibles de visitar en tan poc espai de temps. Convindrà aturar-se en un futur als jutjats de via Alemania, on s’han jutjat tots els casos de corrupció, des del Nos fins al Palma Arena, que han servit per posar damunt la taula la maniobra continuada d’expoliació per part del PP de les arques públiques i també d’Unió Mallorquina. Podríem aturar-nos al cementiri de Palma, que els joves escriptors en llengua catalana demanaven que s’obrís de nit i que el 1996 es va tintar de sang quan l’Ana Belén Gil, una noia de 18 anys interna a la presó de Palma per haver matat el seu pare farta dels maltractaments que infringia a la mare, va ser apunyalada per Bartomeu Clar Camacho, a qui també havia conegut a la presó i que havia matat la sogra i un cunyat. Durant el permís de Nadal els dos van anar al cementiri i ell la va apunyalar. També podríem endinsar-nos en el barri del Jonquet, un altre dels més afectats per la droga, però on en els anys cinquanta hi havia el pub Jack el Negro, on Bert Kaempfert va començar a compondre Strangers in the night, i també podríem anar fins al Terreno, on a l’actualment degradadíssima plaça d’en Gomila es podien veure estrelles del cinema com Ava Gardner o Errol Flynn compartint sopar a La Noria amb un veterà Robert Graves. A prop hi havia el famós bordell masculí Casa Alfredo, on l’exregidor d’urbanisme del PP, Javier Rodrigo de Santos es va gastar fins a 50.000 euros de la targeta visa municipal mantenint relacions homosexuals pagades a càrrec del contribuent. Podríem baixar fins al passeig Marítim i entrar en famoses discoteques com Tito’s, on Marlene Dietrich actuava el 1934 amb gran èxit o al mateix passeig on Jimi Hendrix actuava el 1967, però també on ancorava sovint a la primavera el Lady Moura, un dels vaixells de luxe més grans del món, que al seu moment va ser propietat del traficant d’armes Adnan Khashoggi, un dels reis de la nit de Palma. Tot això forma part d’una altra ruta, encara per fer i de múltiples novel·les encara per escriure, perquè ni Palma ni Mallorca no han estat mai l’illa de la calma, com bé saben Patricia Higsmith, o Frederick Forsayth, o Chester Himes, o fins i tot Agatha Christie, que hi va viatjar d’incògnit i va escriure Problema a Pollensa, possiblement un dels seus pitjors relats. Aquesta sí que és, però, tota una altra història. Negra. Molt negra.