“Ens heu portat la vida”: Pallassos Sense Fronteres fa trenta anys

L’any 1993, Jaume Mateu i Bullich, conegut artísticament com a Tortell Poltrona, va rebre la proposta d’anar a fer un espectacle de pallassos en un camp de refugiats de la guerra dels Balcans. Aquella experiència li va encendre una bombeta: tan bon punt va tornar, va trucar a unes quantes companyies de pallassos i els va proposar de crear alguna cosa “semblant a Metges Sense Fronteres, però de pallassos”. Així, va néixer l’ONG Pallassos Sense Fronteres (PSF), que enguany celebra el trentè aniversari amb la publicació del llibre Riures i Emocions. Els viatges de Pallassos Sense Fronteres, un homenatge a tots els professionals que n’han format part.

En Pep Callau n’és un dels membres fundadors. Recorda que va ser relativament fàcil d’engegar l’ONG, perquè tots els qui s’hi van afegir hi estaven plenament disposats d’ençà del primer moment. “Les companyies professionals de les quals formàvem part feia temps que estaven consolidades, i això ens va permetre de tenir un coixí econòmic. Teníem furgonetes, temps, i gent amb ganes”, explica Callau. De fet, detalla que van arribar a vendre cinc-centes samarretes, que els van permetre de recaptar més de 3.000 euros (500.000 pessetes d’aleshores). Amb tot, van aconseguir d’organitzar la tercera expedició històrica de Pallassos Sense Fronteres.

Ara, Callau ja ha participat en més de quinze viatges per tot el món. “De seguida vaig tenir clar que aquesta mena de solidaritat que s’obria al costat d’un mestre com Tortell Poltrona era un lloc en què em sentia molt a gust i tenia ganes de dedicar-hi moltes hores, energia i expedicions”, explica.

Pròxima parada: Gaza

La missió de PSF és oferir suport emocional als infants que són en les zones de conflicte o de catàstrofes naturals, per mitjà d’espectacles còmics fets per pallassos professionals voluntaris. Cada any, fan una mitjana de quinze expedicions per tot el món, tot i que també fan accions al país, en centres d’alta complexitat o de dones maltractades, per exemple. L’últim projecte en el qual s’han embarcat és la Caravana dels Riures, un espectacle situat a Polònia i dedicat als refugiats de la guerra d’Ucraïna.

Ara, el seu objectiu és entrar a Gaza. De moment, no els han concedit els permisos, però Callau diu que, tan bon punt els deixin, la solidaritat hi entrarà a riuades. Situacions com la guerra de Gaza demostren com són de necessàries i vigents les ONG com Pallassos Sense Fronteres: “Ara Gaza és moda, però no sempre ha estat així. Quan Ucraïna deixi de ser moda, nostres hi continuarem essent. El món aniria millor si nosaltres desapareguéssim, perquè voldria dir que ja no som necessaris. Malauradament, no és així.”

Una filosofia de vida

Anna Montserrat també és pallassa i membre de la junta directiva de PSF. Per ella, dedicar-se al món del circ és una filosofia de vida: “Intento anar per la vida amb un somriure. És una manera de fer, una actitud que portes endins. Tot i que la resta de persones a vegades et mirin estranyades.” Montserrat va entrar a PSF l’any 2003, ara fa més de vint anys, quan va participar en la seva primera expedició a Nicaragua i El Salvador. Després, ha viatjat per tot el món i ha passat per Haití, Tunísia, Mèxic, el Líban, Burkina Faso i Moçambic, entre molts llocs més. “Ja ni me’n recordo de tots!”, riu mentre els enumera.

Montserrat diu que el seu objectiu en les expedicions és aconseguir que els nens que es troben en zones de conflicte puguin tornar a ser nens, ni que sigui per una estona. “Quan els nens riuen, el missatge, la missió, ja ha arribat.” També la preocupa la situació de les dones, perquè explica que, juntament amb els infants, són qui més pateix.

Després del tsunami d’Indonèsia del 2004, PSF va anar-hi d’expedició. Allà, un professor d’escola va dir a Montserrat una frase que no oblidarà mai: “La gent ens ve a portar tot de productes, però és que vosaltres ens heu portat la vida.” Per reaccions com aquestes creu que PSF té tot el sentit del món. A Indonèsia també van dir a Callau una frase que el va marcar per sempre: “Ara, quan us n’aneu, deixarem de parlar de les morts del tsunami, i començarem a parlar de la vida que comença avui.”

En contexts i moments tan complexos com aquests, Montserrat detalla que cal fer més humor que mai. Però un humor que ha de ser molt senzill, molt blanc, perquè arribi a un públic que, sovint, no entén l’idioma. “L’humor blanc és el més difícil de fer”, destaca. Però, si s’aconsegueix oferir un espectacle en què els nens puguin riure, les probabilitats de poder superar la situació que viuen són molt més altes, explica.

En relació amb això, Montserrat recorda una anècdota de la seva estada al Líban. “Hi havia un grup de nens que mendicaven pel carrer i estaven molt tristos. No teníem res per a oferir-los, però llavors ens vam inventar un joc amb les pedres del carrer, i els nens van començar a riure. Les cares que tenien de por es van transformar en cares normals, de nens i nenes.” I d’ençà d’aquell moment, cada vegada que els voluntaris de PSF passaven per allà, en lloc de demanar-los diners, els demanaven el joc de les pedretes.

Callau també té moltes anècdotes dels viatges, però ens en destaca una de la segona expedició a Bòsnia. Explica que, després d’haver fet un espectacle, un nen se li va acostar i li va regalar una gorra. Al cap d’una estona, la seva mare va dirigir-s’hi en un idioma que no entenia, va començar-li a cridar i a renyar-lo, i li va prendre la gorra. Però, al cap d’una estona, van dirigir-se a ell la mare i el nen, i, somrient, li van retornar la gorra. Després, una voluntària de la zona va explicar-li què acabava de passar: “El nen ha quedat tan impressionat de l’espectacle que ha decidit de regalar-te l’objecte més preuat que té: la gorra del seu pare, mort al front. Quan la mare ho ha vist, s’ha enfadat molt amb tu, però, quan el seu fill li ha explicat com ha estat d’important per ell el vostre espectacle, ha entès que t’ho havien d’agrair com calia.” Callau diu que encara guarda aquella gorra: “Té un valor incalculable.”

Rebre més que no es dóna

“Pallassos Sense Fronteres dóna molt de sentit a la meva vida: rebo més del que dono”, admet Montserrat. Tanmateix, lamenta que la societat no sempre tingui en plena consideració la tasca social que fa PSF. De tota manera, tant ella com Callau destaquen que formar part d’aquest projecte els ha fet entendre el món i els ha donat una gran lliçó de vida.

“Quan vaig marxar a la meva primera expedició, el meu ego semblava que havia d’explicar als meus amics i família que jo era un heroi, que era un paio molt ben parit perquè me n’anava a la guerra a fer riure els nens, i això només ho feien els herois. Quan vaig tornar, després de veure tot el que vaig veure, de viure tot el que vaig viure, vaig adonar-me que havia viscut una classe magistral de la vida, que encara em serveix avui, i que m’havia canviat tots els paràmetres”, se sincera Callau.