Palestina, empresonada en els laberints de l’‘apartheid’

Edicions del Periscopi persevera en la seva extraordinària línia de publicar obres mestres del periodisme actual. Després de fer-nos conèixer el gran Patrick Radden Keefe, ara ens descobreix Nathan Thrall, que, amb Un dia a la vida de l’Abed Salama, ha estat mereixedor del premi Pulitzer 2024.

Nathan Thrall viu actualment amb la seva família a Jerusalem. És un dels analistes més contundents i lúcids que treballen sobre el conflicte Israel-Palestina. Ha treballat durant més d’una dècada per a l’International Crisis Group, el programa per al Llevant i el nord de l’Àfrica. Ha publicat articles i reportatges sobre Israel i Palestina als millors mitjans de comunicació escrits o audiovisuals britànics i americans. Un dia a la vida de l’Abed Salama, a banda d’obtenir el Pulitzer 2024, va ser considerat un dels millors llibres del 2023 per The New Yorker, Time, The Economist, The New Republic i The Financial Times.

Personalment, de tots els llibres que he llegit sobre Palestina, crec que aquest és el millor. A partir d’un fet dramàtic quotidià, un greu accident mortal d’un autobús escolar, l’autor s’endinsa en les vides dels protagonistes i els seus entorns i va descobrint, capa per capa, dècades d’injustícia, repressió i segregació. És com si posés la lupa en un punt del mapa i ens il·luminés el present i el passat, relatant i encaixant entre si fragments de vides humanes que expliquen, també, un segle d’història.

Thrall ens explica com ha estat la creació, del punt de vista ideològic, urbanístic i legal, de tot un sistema d’apartheid construït a còpia d’obstacles visibles, com ara formigó, ciment, asfalt, tanques de filferro, murs, túnels, càmeres, autopistes exclusives i excloents, camps de refugiats… O invisibles, com ara les lleis, les multes, la burocràcia i la corrupció econòmica i política. Tot plegat creat, edificat i destil·lat amb els anys, amb un vernís sòlid de superioritat ètnica supremacista, a fi d’evitar la vida lliure i la llibertat de moviments i d’acció dels palestins a la seva terra.

Atesa la magnitud dels fets i la meticulositat i veracitat amb què narra les històries dels personatges, l’autor es veu obligat a dir que no és un llibre de ficció. A més del seu enorme coneixement del conflicte, el gran mèrit de l’autor és, sens dubte, que es va guanyar de tal manera la confiança de les famílies de les víctimes i els seus entorns que, després de tants anys, en què molts havien restat en silenci, es van obrir a explicar, fins i tot amb els detalls més íntims i dolorosos, tot allò que no havien verbalitzat mai. És com si, inconscientment, tots ells haguessin entès que la seva tragèdia de l’accident del bus escolar i les morts dels seus infants cremats podia ser la metàfora que explicava al món, amb tota la cruesa, moltes dècades de la desgràcia històrica del poble palestí.

Anatomia d’una tragèdia

L’obra duu el subtítol “Anatomia d’una tragèdia a Jerusalem”, però l’autor transcendeix el fet concret i les vides tràgiques de les víctimes i familiars per explicar-nos, també, en dosis petites i acurades, els fets més significatius de la història d’aquestes darreres dècades, viscuts en primera persona pels protagonistes i, sobretot, l’erosió urbanística i arquitectònica repressiva de les terres palestines, que ha condicionat greument les vides humanes.

A banda de les barreres que segreguen els palestins físicament, de fa anys, els israelians els classifiquen en diverses categories, els de carnet blau o verd, segons si han estat detinguts i empresonats o no, per marcar-los davant les forces militars i policíaques, limitar-los l’accés a determinades zones o la circulació per diferents carreteres i autopistes. La segregació per carnets és tan gran, que, finalment, el fons israelià per a les víctimes d’accidents de trànsit no va indemnitzar als familiars de les criatures mortes que tenien el carnet verd. Solament va ajudar els de carnet blau.

D’ençà del primer moment, amb l’autobús en flames i els nens atrapats a dins, van ser veïns i ciutadans de pas que van improvisar les tasques de rescat com van poder. Cotxes particulars es van oferir per portar els nens que encara eren vius als hospitals. La policia, els militars i les ambulàncies israelianes van trigar mitja hora o més a arribar al lloc dels fets. I mitja hora per a molts nens era massa tard. Ja no hi havia res més a fer.

En part, el retard el causaven els obstacles físics i controls i blocatges de la xarxa de comunicació, però també hi va haver una sospitosa desídia dels militars i policies israelians que controlaven una carretera que era israeliana i que, de feia anys, tothom sabia que era del tot insuficient per a gestionar el trànsit de vehicles palestins entre Jerusalem i Ramal·lah.

Els controls militars solament servien per a limitar els moviments dels palestins i millorar el flux del trànsit dels assentaments israelians en hora punta. Hi va haver un sentiment general entre els familiars dels nens cremats: si hagués estat un grup de nois que llançaven pedres, la policia s’hi hauria presentat, fins i tot en helicòpter, en cinc minuts. Però solament era un autobús bolcat, en flames, amb desenes de nens palestins cremant-s’hi vius.

És impressionant de llegir la reconstrucció de tots els moviments i les dificultats kafkianes que van haver de fer unes quantes famílies després de l’accident. Tant per a aconseguir arribar al lloc dels fets, com per a intentar de trobar les criatures en hospitals i centres mèdics. Uns podien anar als hospitals israelians, però uns altres solament podien arribar, i per camins laberíntics en plena tempesta, als centres sanitaris palestins. Segons el color del carnet.

Però no sabien on havien portat els seus fills. Ni si ningú els havia pogut recollir amb el cotxe i potser apareixerien en qualsevol moment. No sabien si eren vius, morts o agonitzaven en una sala d’urgències, darrere les portes on s’amuntegaven familiars desconsolats, càmeres i periodistes esperant de saber-ne res. Un altre detall significatiu és que hi havia més homes que dones, atès que a ells els era més fàcil de demanar permís a la feina, tot i tractar-se d’un cas de vida o mort.

Aquell accident va treure a la llum tots els paranys i obstacles que Israel havia anat distribuint pel territori. Alhora que posava de manifest que, si bé entre els uns i els altres hi havia odis seculars insalvables, també hi havia escletxes de solidaritat i humanitat en casos extrems. Però la veritat, en el fons, ningú no la va abordar mai. Tal com diu Nathan Thrall al final: “Ningú no es va atrevir a assenyalar que l’absoluta desatenció en què vivien sotmesos els palestins de la regió es devia que l’Estat d’Israel pretenia reduir-ne la presència a tota l’àrea metropolitana de Jerusalem, l’indret més cobejat per Israel.”

Els Acords d’Oslo i els mapes dels nous territoris

Molt hàbilment, mitjançant els relats íntims de les peripècies passades i presents de les famílies protagonistes, ens fem una idea del mosaic humà en què s’ha anat fragmentant i trinxant la societat palestina. No solament a causa de les barreres físiques, sinó també per l’evolució ideològica dels seus membres, amb les diferències i baralles ideològiques actuals, que s’enllacen o s’encreuen amb les tradicions culturals i d’afinitats o diferències seculars entre famílies.

Entre els protagonistes i els seus familiars o els que participen en el rescat, hi ha exemples de tota mena. Els que se’n van anar amb la Nakba, els que no, els que han gaudit de més confiança dels israelians, els de Fatah, els del Front Democràtic per l’Alliberament de Palestina (FDAP), els que es van formar en la teoria i l’acció als camps de refugiats de Jordània i Líban, els de l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP), els partidaris dels Acords d’Oslo, els crítics, els que han participat en accions clandestines, els que han viscut anys de presó, tortures i traïcions, els que després van formar part de l’Autoritat Nacional Palestina, els que han col·laborat amb els serveis israelians, etc. I tots ells, sense excepció, han viscut durant anys les dues intifades i els atemptats terroristes d’un costat i d’un altre.

També hi ha els jueus mizrahim i l’odi racista en contra seu dels jueus asquenazites. En van arribar set-cents mil, eren pobres i provenien del Llevant i el nord de l’Àfrica. Els van allotjar de mala manera en camps temporals. El menyspreu que els jueus asquenazites sentien en contra seu era tan gran, que Ben Gurion va ordenar de no fer-los lavabos sinó latrines exteriors. “Aquesta pobra gent no sap ni com funciona un lavabo”, va al·legar. Tots els mizrahim posteriorment han estat marginats i explotats en el món laboral israelià, independentment de les seves capacitats. També han estat víctimes del robatori de nadons per donar-los en adopció a famílies asquenazites.

Aquesta immensa teranyina humana, vivencial i ideològica posa damunt la taula l’espessa complexitat del conflicte que s’arrossega de fa dècades. L’autor sap administrar molt bé els continguts històrics per reduir-los als elements essencials, sense simplificar-los. És magnífic com explica les dues intifades, els Acords d’Oslo i les conseqüències posteriors. O el cas de Dany Tirza, l’home dels mapes, un coronel a la defensa que va dissenyar els plànols que van anar dividint el territori en illes autònomes per als palestins, assentaments israelians, àrees vetades i camps de refugiats.

Les carreteres de l’apartheid

Tirza va idear el traçat serpentejant del mur de Cisjordània i més barreres físiques, com ara les carreteres que va batejar amb el nom innocent de “teixit de la vida”. Es tractava de planificar un sistema de passos subterranis i de vies enrevessades per als palestins que tenien vetat l’accés a les autopistes dels assentaments que travessaven les seves terres, molt sovint confiscades sense cap mena de contrapartida. Però, en realitat, el subsecretari de Defensa d’Israel les anomenava “les carreteres de l’apartheid”.

“Si l’eix angular dels Acords d’Oslo era la segregació –escriu Nathan Thrall–, el símbol tangible d’aquella segregació era, sense dubte, les barreres construïdes per en Dany, ja fossin en forma de controls militars, barricades, circumval·lacions, o, en particular, els murs i les closes.” Els atemptats suïcides augmentaven en paral·lel de l’expansió de l’arquitectura de la segregació, constata.

Aquells plans urbanístics discutits i aprovats a Oslo dibuixaven una Cisjordània dominada per Israel amb desenes de petits enclavaments palestins amb un grau d’autonomia limitat. Els negociadors palestins deien que els israelians volien convertir la seva autonomia en una garjola. Arafat es va indignar: “No són més que cantons! Voleu que acceptem cantons! Em voleu destruir!”, proclamà un dia, i va abandonar la sala.

En una altra ocasió, quan va saber que els cossos policíacs palestins per actuar en determinades àrees havien de sol·licitar permís a Israel, esclatà en còlera: “Us penseu que els nostres agents quedaran subordinats a vosaltres? Que deixaré que els humilieu d’aquesta manera? Preteneu que us demanem permís fins i tot quan ens hàgim de desplaçar a un poblet palestí de l’àrea B per investigar un robatori o per posar pau en un conflicte familiar? Això és qualsevol cosa menys un acord! No permetré que em falteu al respecte! No soc el vostre esclau!”

Però, finalment, Israel va aconseguir que Arafat acceptés tot allò que no volia. Allò que no van aconseguir mai cap dels dos bàndols va ser la pau. La violència ha anat creixent fins avui.

“S’ha mort un nen àrab, ha, ha, ha!”

És esfereïdor el relat d’un reportatge de televisió de Channel 10, filmat un mes després de l’accident, titulat “S’ha mort un nen àrab, ha, ha, ha!”. El periodista Arik Weiss es va dedicar a analitzar, consternat, l’allau de publicacions a les xarxes socials de joves israelians, que no s’amagaven sota un pseudònim, i que semblaven alegrar-se de la mort d’un grup d’infants palestins. Es van publicar comentaris com ara “Ha, ha, ha, deu morts, ha, ha, ha, bon dia a tothom!”, “Si només és un autobús ple de palestins… tant de bo se n’haguessin mort molts més!”, “Bones notícies, un grapat de terroristes menys!”, “Una fantàstica manera d’arrencar el dia”, “Quina bona notícia, m’he despertat amb un somriure!”…

Un dia a la vida de l’Abed Salama configura la dissecció literària de l’opressió que ha anat patint, en augment progressiu, la societat palestina fins arribar a una situació fèrria d’apartheid, ja reconegut per altes instàncies polítiques i humanitàries internacionals. Les barreres edificades del 1948 fins avui han anat convertint aquella terra en un parany per a rates, amb uns ciutadans sempre sotmesos a les arbitrarietats policíaques, militars, legals o burocràtiques d’Israel, intransigent i implacable.

I ací rau la intel·ligència i perspicàcia de Nathan Trall d’haver triat l’accident com a eix vertebrador d’un drama actual, clarament arrelat en els fonaments polítics, socials i culturals d’una tragèdia històrica d’odis, menyspreu i violència. L’autor ens fa comprendre, mitjançant la narració sobre les vides passades i presents dels protagonistes, la complexitat d’un món que ha estat edificat amb ciment, controls i barreres físiques, prejudicis racials o religiosos, odi, violència i lleis discriminatòries que vulneren els drets i les llibertats dels palestins.

A Nathan Thrall, no li cal fer un tractat de dret o un llibre d’història, amb les eines d’un periodista, i sens dubte n’és un dels grans, molt de rigor i paciència per a guanyar-se la confiança dels protagonistes construeix el motlle literari d’un espai geopolític, dissenyat i construït amb els anys per sotmetre, segregar i dominar, i fer que les vides dels ciutadans palestins siguin invivibles, fins i tot, en els més petits detalls.

La guerra actual a Palestina ja ha causat més de 37.000 morts, entre els quals hi ha més de 15.000 nens i més de 10.000 dones. Llegir el gran reportatge Un dia a la vida de l’Abed Salama, de Nathan Thrall, serveix per a descobrir la complexa anatomia interna real d’un conflicte de dècades i, de retruc, poder formar-se’n una opinió lluny del fanatisme i la ignorància.