27.01.2023 - 21:40
Avui el Palau Sant Jordi tornarà a viure una nit històrica amb el concert d’Oques Grasses, que celebra deu anys de carrera. La banda, que va aconseguir de penjar el cartell d’entrades exhaurides fa mesos i en pocs dies, omplirà la cabuda màxima de 17.000 persones. Aquesta és una fita que pocs artistes en català han aconseguit, tot i que darrerament és més freqüent que no pas abans. De fet, aquest darrer any, també han aconseguit d’omplir-lo o vendre molt bona part de les entrades Zoo, Antònia Font, els concursants d‘Eufòria (amb dos concerts) i Lluís Llach. Enguany, a més, també hi ha programats concerts en català que es preveuen multitudinaris en aquest recinte, com el dels cinquanta anys de la Companyia Elèctrica Dharma.
Sembla, doncs, que allò que abans era excepcional –o que només aconseguien alguns cantautors o l’agrupació d’unes quantes bandes– ara és com més va més freqüent. Si més no, s’han encadenat uns quants concerts que han aconseguit d’arribar a aquestes xifres. Aquesta sèrie de concerts d’èxit són un símptoma del bon estat de la música en català, tot i que hi ha més raons que expliquen el fenomen.
Una nova generació d’artistes
“Des de l’any del Sant Jordi del rock català no hi havia hagut mai tants grups en català fent Sant Jordis. Això marca un abans i un després”, considera Lluís Gendrau, editor de la revista Enderrock. Explica que alguns d’aquests grups formen part d’una nova generació d’artistes que van començar fa uns deu anys, aproximadament. “Hi ha moltes produccions en català, arribem a rècords d’un miler de discs l’any, i d’aquí en surten grups amb una gran capacitat de convocatòria.”
Joan Reig, músic i bateria dels Pets, coincideix en la importància del relleu generacional, que pot explicar aquests èxits: “Després de la generació del rock català, va costar que hi hagués un relleu potent. Apareixia en compta-gotes, però sempre amb el record d’aquella generació de Sopa, Sau, Sangtraït o Lax’n’Busto. Va costar, però ara la indústria és en un bon moment i estilísticament la música que es fa en català no té res a veure amb el que fèiem, amb més trap i música urbana. Això està bé, l’obligació de les generacions és matar el pare.”
Pau Debon, cantant d’Antònia Font, explica que aquest bon moment de la música en català que porta a omplir el Sant Jordi i altres sales de concerts té a veure amb el fet que, a poc a poc, hagin anat caient tots els prejudicis que hi havia. “Hem superat això de posar etiquetes al fet de cantar en una llengua o una altra. Fem música cantant en català, però això no és un estil en concret. Quan cau l’etiqueta, se t’obri el món. Abans, aquesta etiqueta feia que molta gent no l’escoltés, deien ‘el rock en català no m’agrada’, i això amb el temps ho hem superat.”
Reig també esmenta la importància de l’intercanvi musical entre diferents punts dels Països Catalans. Tot i que era una cosa molt habitual als setanta, amb Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet o Raimon omplint concerts al Principat, creu que durant els anys daurats del rock català aquest intercanvi costava més: “A la meva generació li costava una mica més anar al País Valencià, va ser més progressiu. A partir d’Obrint Pas hi va haver un canvi molt important i ara hi ha un intercanvi fantàstic arreu dels Països Catalans. Sembla que torna a ser un moment adequat i omplir el Sant Jordi no és únicament a l’abast de la Rosalía. Ho fan grups com Zoo, que a més també omplen a Madrid.”
Menys concerts, més atractius
Gendrau assenyala els canvis de tendència per part dels mànagers dels grups a l’hora de programar les actuacions o d’anunciar concerts especials. “La majoria de grups ajusten la quantitat de concerts que fan per fer-ne de més atracció o qualitat. És el que han fet Zoo o Oques Grasses. La combinació d’aquests grups, juntament amb altres artistes com Sopa de Cabra o Antònia Font, que celebren retorns o dates singulars, fa que tinguem una escena que torna a tenir capacitat de congregar molt de públic.”
La decisió de fer menys concerts i més grans, com el del Sant Jordi, també l’ha pres Antònia Font amb el seu retorn als escenaris: “Vam decidir tornar perquè teníem ganes de directe i coses a dir i proposar, però era una tornada sense grans pretensions, no teníem aquestes expectatives”, explica Debon. “Comptàvem amb els que ens venien a veure abans, però s’hi ha sumat tota una generació que no ens esperàvem, gent que no ens havia vist mai en directe, i també gent de la nostra generació que abans no va enganxar Antònia Font i ara s’hi ha sumat. Una de les raons principals per les quals ens vam separar va ser la quantitat de nits que havíem de dormir fora cada setmana, cosa difícil de combinar amb la família. Per això vam trobar més adequat fer pocs concerts i grans.”
Ajustar la quantitat de concerts no vol dir que siguin concerts inèdits. De fet, la majoria d’aquests grups fan rondes i, encara que no són a tots els cartells, no és difícil veure’ls en altres concerts més petits. “Això encara té més mèrit, i també en el cas de grups històrics com Sopa de Cabra, que no han perdut la capacitat de convocatòria tot i fer gires”, reflexiona Reig.
Tot i que enguany s’han encadenat tots aquests concerts, alguns de retorn, com el de Sopa de Cabra el 2011, també van omplir el Sant Jordi. “Sopa de Cabra no s’esperaven omplir tres Sant Jordis, i es va demostrar que n’eren capaços, combinant un retorn i una certa nostàlgia. A partir d’aquest punt, el Sant Jordi s’ha tornat a convertir en un espai emblemàtic”, diu Gendrau.
Aquests concerts, més cars i amb més infrastructura, en alguns casos van acompanyats de millors efectes audiovisuals. “Si no hi ha una bona infrastructura audiovisual, en un espai gran és difícil aguantar l’atenció, i també pot ser que això s’esperi més. Des de la MTV dels vuitanta i noranta i els videoclips, tot ha anat evolucionant”, diu Reig. “Particularment, a mi la música m’agrada més a les places dels pobles i als clubs, perquè vinc d’aquesta cultura, però m’alegra molt que passi això.”
La pandèmia, un punt d’inflexió
La pandèmia de la covid-19 també pot haver tingut certa influència en aquest encadenament de concerts d’èxit. “Venim de dos anys en què hem estat molt enclaustrats, i trobar-nos que es poden fer concerts amb molta gent i sense màscares i gaudir d’experiències que feia dos anys que no vivíem suma, la gent té ganes de festa”, considera Debon.
Tanmateix, la pandèmia no ha influït tan sols per les ganes acumulades de gaudir d’un lleure que era limitat fins fa poc. “Jo crec que ha marcat un abans i un després”, defensa Gendrau. “Després de qualsevol crisi hi ha hagut canvis tant de gèneres musicals com de la forma d’accedir a la música. A partir d’ara veurem grans grups de referència consolidats que faran menys concerts, més cars de veure i més singulars, i en paral·lel, tota una nova generació d’artistes que creixen molt ràpidament a les xarxes socials i que ocuparan l’espai de circuits musicals. Hi ha un nou públic postpandèmia, un públic jove que no havia anat mai a concerts i que ara el trobem seguint artistes nous, com Julieta o Socunbohemio“.
Qui va als festivals de música en general és aquest públic més jove. “El públic mitjà, amb més nivell adquisitiu, prefereix anar a un concert extraordinari, excepcional, amb un artista que representi una referència. No els importa gastar més diners si el concert és especial i el repertori singular”.
El concert del 92, el primer gran Sant Jordi
Si un Sant Jordi va marcar la història de la música en català va ser el concert de Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau i els Pets el 1992, que va congregar 22.000 espectadors en la coneguda com a gran nit del rock català. “Llavors hi havia molta fam de música jove i nova en llengua catalana. Hi havia una generació que havia nascut amb TV3 i havia anat a l’escola en català, però hi havia l’assignatura pendent que a la discoteca hi sonés rock i pop en català. Això ho va portar la nostra generació”, recorda Reig. “Tots quatre grups ja fèiem molts concerts per comarques, però a Barcelona la crítica no se n’adonava, i havíem d’anar-hi. La Generalitat ens va donar suport i hi va haver publicitat a la televisió. Sense això segurament no ho hauríem aconseguit. Allò va catapultar els quatre grups i els que anaven darrere. Es va demostrar que hi havia un recanvi generacional des dels cantautors dels seixanta i setanta, després d’una travessa pel desert en la qual només mantenia viva la flama l’Elèctrica Dharma.”
Arribar a aquesta fita ja va ser difícil, i es va aconseguir ajuntant quatre dels grups més populars del rock català del moment. Omplir un Sant Jordi només amb un sol grup era molt difícil. “Després es van fer els concerts de ‘Per Sant Jordi, al Sant Jordi’, però sempre eren d’una bona colla de grups”, afegeix Reig. “Un de sol, només ho podien fer Lluís Llach, Serrat, Maria del Mar Bonet o grups en castellà, però aquests juguen en una altra lliga. La meva generació va aconseguir que cada festa major tingués la seva nit de rock català, i ara passa una cosa similar, però multiplicada.”
