De palau de reis a casa de robots

Vicente Guallart (1963), arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona (2011-2015), cofundador de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), arquitecte amb despatx i discurs propi, ha tingut en Frank Lloyd Wright (1867-1959) un dels seus grans referents. “Quan tenia gairebé setanta anys se’n va anar al desert i ell, que vivia a Taliesin (Est), es va fer Taliesin West. Malalt dels pulmons, hi passava l’hivern, i hi tenia el despatx. Allà, els estudiants feien prototips. Enmig del desert, prototips. Ara Talisein és patrimoni de la humanitat i el primer viatge que vaig fer a Amèrica el 1992 va ser en un vol Barcelona-Phoenix, perquè volia que el primer fos a Taliesin.”

Trenta anys després, Vicente Guallart ens parla en un nou Talisein. Inspirat per Lloyd Wright, el 2008 va comprar Valldaura, al bosc Collserola, a tocar de Barcelona, i va instal·lar-hi la segona seu de l’IAAC. És el somni de Guallart fet realitat. “Avui, en aquesta seu, uns vint estudiants d’arreu del món vénen a viure-hi i aprenen a manipular fusta per fer edificis ecològics. Enmig del bosc, prototips. El robot que hem vist allà es diu Al Green Fab Lab i pot construir edificis ecològics, peça a peça, a partir de la fusta.” Enamorat del lloc, i interessat per saber-ne la història, Guallart ha passat quinze anys investigant sobre Valldaura, i aquests dies presenta amb Robert Álvarez Valldaura 1150-2025. Una història de monjos, reis, nobles, industrials i investigadors (Actar, IAAC). Obra local i universal a la vegada, “jo que no sóc historiador, m’ha ajudat a entendre molt més Catalunya i Barcelona”, diu Guallart.

Valldaura com a metàfora de Catalunya

La investigació sobre Valldaura inclou la compra en massa de pergamins medievals, la traducció del llatí, l’excavació per a localitzar les restes medievals del Valldaura vell, o la confirmació del fals mite de Valldaura com el lloc on Guifré el Pilós pintà les quatre barres. Per a Guallart, la història dels monjos, reis, industrials i emprenedors que passen per Valldaura és mirall del país. I on els inicis encara es noten. “Sempre ho hem explicat, el Valldaura dels monjos el va fundar el Cister, ordre replicant. Un monestir podia enviar dotze monjos a fer un altre monestir. Hi havia autonomia i es replicaven. Com nosaltres, l’IAAC vam ajudar a desenvolupar una xarxa mundial de laboratoris de fabricació. Més de vint-i-cinc estudiants de l’IAAC han anat als seus països d’origen i han fet laboratoris o Fab Labs.”

Guallart, en aquest viatge per a documentar Valldaura, explica que el primer pergamí que va comprar sobre l’edifici era de l’any 1517, i li va costar uns 300 euros. Després ha comprat documents de 6.000 euros o 8.000, i Robert Álvarez, historiador expert en l’arxiu de la Corona d’Aragó, els ha traduïts.

El mite de les quatre barres

Ací, a Valldaura, és on van ferir Guifré el Pilós i on va fer l’escut de les quatre barres. Aquest és un fals mite que Guallart i Álvarez ajuden a acabar de fer caure: “Guifré el Pilós, segons cròniques àrabs, va ser ferit a la Vall d’Ora, que encara existeix, i és una localitat del Solsonès, dins el terme municipal de Navès. Va ser allà la llegenda de les quatre barres” diu Álvarez. “Jacint Verdaguer, al poema ‘Barres de sang’, parla que el rei Guifre el Pilós és al seu palau de Valldaura. En realitat es referia al Valldaura que hi havia a Barcelona. No té res a veure amb això, però l’any 1894 va haver-hi cinc articles a La Vanguardia recordant el mite de les quatre barres, en què deien que Valldaura era a Collserola. Molta gent s’ho creia, i s’ho creu. I no és així. Nosaltres hem ajudat a desmitificar un lloc”, diuen tots dos. L’obra explica i documenta la relació dels reis Jaume II, Pere el Cerimoniós, Martí l’Humà i Alfons el Magnànim amb Valldaura. És la potència medieval.

Més de mil cites bibliogràfiques

L’obra, erudita i bella alhora, inclou mil cites bibliogràfiques i porta a racons com aquest que explica Álvarez. “El 1538 una esquadra turca de 12.000 homes va assaltar Ciutadella i es va emportar tota la població per vendre-la com a esclava. Una de les esclaves era la futura senyora de Valldaura, aleshores una rica vídua, juntament amb les dues germanes i les dues filles, dues nenes de dos i deu anys. Les germanes van ser rescatades, les dues nenes, mai”, diu Álvarez.

“En el moment que tenim datat que hi ha més gent a Valldaura, hi ha vint-i-dos habitants. Surt al mapa de Catalunya fins el 1800”, diu Guallart, impactat per les històries dels industrials que ocupen el lloc després dels nobles: “Antoni Salvador, que va ajudar a fundar el Banc de Barcelona. O el seu nebot, Ramon Salvador, que va fer la propagadora de gas de Gràcia. O els Guardiola, que van ser propietaris del terreny cent vint anys”, explica. Ell encara va conèixer els descendents d’aquests industrials: “L’última propietària de la família Guardiola també ens va donar els pergamins del 1550 que tenien ells.” Tota aquesta documentació acabarà en donació a la Biblioteca de Catalunya. En aquests moments, es pot veure una exposició sobre Valldaura basada en el llibre a Vil·la Joana, que és on va morir el poeta Verdaguer.

Per acabar, Guallart explica que el llibre s’hagi publicat el 2024, però parli de l’any 2025: “Perquè en el fons aquest llibre ens ajuda a definir el futur. Si vols tenir un pla per al futur has de conèixer la teva història. I, per tant, a nosaltres ens ha ajudat, per exemple, a entendre que Valldaura ha estat plena de moments de progrés i decadència, de moments en què cada vegada que hi havia un canvi de propietat era perquè s’havia destruït la propietat anterior. Nosaltres voldríem que aquests investigadors que vivim ara ajudem a construir un món millor.”