28.07.2017 - 22:00
L’escriptor Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917 – Caldes d’Estrac 2008), autor dels Poemes de l’Alquimista, que és un recull la seva obra poètica, i Quaderns de l’Alquimista, que és un recull dels seus assaigs, i gran especialista en l’obra de Picasso, es va instal·lar a Llançà el 1961, després de catorze anys d’exili voluntari a París. Es va fer una caseta a Grifeu, a la costa que hi ha entre Llançà i Colera, i allí, solitari, hi va viure deu anys. Després va tornar a Barcelona, però no va deixar de passar els estius a Grifeu.
L’especialista en Palau i Fabre Julià Guillamon diu que Llançà i la platja de Grifeu són uns dels escenaris fonamentals de l’obra d’aquest autor: ‘A la casa de Grifeu, que va batejar amb el nom de L’Alba en homenatge a Ramon Llull, hi va dur a terme una activitat molt intensa: hi va escriure contes, assaigs i articles, i va elaborar alguns dels seus estudis sobre Picasso, que han esdevingut una referència internacional. Però, sobretot, hi va retrobar la joia de viure, després d’anys d’insatisfaccions.’
Enguany se celebra el centenari del naixement de Palau i s’ha declarat el 2017 Any Palau i Fabre. Entre les activitats programades, hi haurà l’exposició Joia de viure! Llançà, l’estiu, Josep Palau i Fabre i Picasso, comissariada per Guillamon, del dia 5 d’agost i fins al dia 11 de setembre a la Sala de Cultura de l’Ajuntament de Llançà. És un cant a aquells anys de vida i d’obra de Palau, però també és un bon recurs per a explicar com era el Llançà dels anys seixanta i setanta, com hi va arribar el turisme i com és aquest poble avui. I per a explicar la creació lliure que Palau compartia amb Picasso. Julià Guillamon en fa el paralel·lisme: ‘Tots dos segueixen una evolució similar: des de la tristesa i el sentit tràgic de les primeres obres fetes a Barcelona i de l’època blava, Picasso introdueix en les seves composicions una altra idea de la vida a prop del mar, lligada als mites mediterranis. De la mateixa manera, Palau deixa enrere la visió tràgica de la vida que havia manifestat en la poesia i el teatre, i introdueix la sensualitat, la ironia i l’alegria.’
Aquest reportatge forma part d’una sèrie de tres reportatges dedicats als escriptors i a la influència dels paisatges d’estiueig en les seves obres. Ja s’han publicat Vinyoli i els vint-i-cinc estius a Begur i El Maestrat de Martí Domínguez.
L’home solitari d’Els noms de Liliana
Coincidint amb l’exposició sobre Palau i Llançà, també s’ha editar el llibre en format còmic Josep Palau i Fabre. La joia de viure, que fa funcions de catàleg, escrit per Julià Guillamon i il·lustrat per Toni Benages i Gallard. En el text introductori, que signen Guillamon i Cristina Pueyo, i que és un seguit de records que va viure la parella arran de la seva amistat amb Palau, a Llançà, durant dues dècades, podem coneixer fets com els següents:
‘Josep Palau i Fabre era feliç a Llançà. Hi menava una vida apartada i rutinària. Es llevava molt d’hora al matí, esmorzava, pujava al pis de dalt de la caseta de Grifeu i treballava una mica en una activitat que no li donés gaire feina. […] Després baixava a comprar en una botigueta que obria els estius a la carretera, anant cap a cap de Ras i, més tard, al súper de Grifeu on, com una concessió especial, la mestressa accedia a portar-li un bistec petit perquè no hagués d’anar caminant fins al port. A les deu, agafava una tovallola ratada i baixava a la platja de Grifeu. Hi anava d’hora per no trobar-hi gent.’
A la dècada dels seixanta, Palau va escriure dos contes que tenien molts elements autobiogràfics i que situaven el relat en aquests territoris de l’Alt Empordà. Tal com destaca Julià Guillamon en el pròleg del volum Contes despullats, que s’ha editat aquest any a Proa, Els noms de Liliana va ser escrit el setembre de 1964 i La llegenda dels ulls de sirena l’agost del 1969.
En el conte Els noms de Liliana apareix la idea de la separació i l’oblit del món:
‘Eusebi hauria aparentat un home normal tot i la solitud en què vivia. Cal fer molt de camí per anar-lo a veure. Malgrat les dificultats, alguns dels seus amics no es resignaven a deixar-lo del tot sol. S’havia retirat en una casa de camp abandonada, que comprà per quatre rals dalt d’un cim.’
Guillamon al mateix pròleg dels Contes despullats, diu: ‘Palau havia acomplert el somni d’adolescència i joventut: viure en contacte amb la natura, en pau amb ell mateix, i escriure la seva obra.’ I també: ‘A la caseta de Grifeu, als anys seixanta, no sentia la solitud com un estigma, com en l’època del poeta tràgic, als anys quaranta a Barcelona.’ Palau s’inspirava en personatges com el poeta Höldernin, que havia viscut els darrers anys tancat en una torre; Rimbaud i el seu refugi a Etiòpia; Walter Benjamin i el molí d’Eivissa on va viure, o el seu estimat Antonin Artaud, que es va recloure en un sanatori.
Però Palau i Fabre tenia una concepció massa fantasiosa d’aquell viure en comunió amb la natura i no va ser tan fàcil. Explica: ‘Tornava de París amb la idea que al Mediterrani es podia fer una vida salvatge, tot el dia al sol, mig despullat, i va enxampar la gran nevada de Nadal de 1962. Es va tancar a casa amb pany i clau, es va posar tota la roba que tenia a sobre i va començar a saltar per treure’s el fred. Va patir por de tenir un atac de cor.’
A més, per a Guillamon, el Palau d’Els noms de Liliana és un home de quaranta-set anys que viu a Grifeu sense companya, com ha viscut sempre, però que ha trobat en la imaginació una cura per als mals que el turmentaven.
El mar i els ulls de sirena
En un altre relat escrit als anys seixanta, La llegenda dels ulls de sirena, ‘fa una evocació als rituals pagans, inventats, dels mariners empordanesos, a propòsit d’una excursió a la cala Tavellera, entre Port de la Selva i Cap de Creus. Aquesta excursió es devia produir realment: el devien convidar quan vivia a Grifeu, va participar en el sopar i es va quedar adormit a la platja. A partir d’aquí va imaginar episodis fabulosos del passat. El punt de partida de la seva especulació són els ulls de sirena o ulls de Santa Llúcia, la tapa d’un molusc gastròpode que es trobava habitualment a les cales de Llançà.’ Ho escriu Julià Guillamon al pròleg de Contes despullats.
‘Segons en Nando, que havia estat reprimint la seva explicació, allò eren autèntics ulls de sirena. Quan el cristianisme escombrà el paganisme de la Mediterrània, les sirenes anaren desapareixent. Es refugiaren totes, primer, a la Mediterrània occidental. […] L’últim lloc del món on hi hagué sirenes fou a la costa del Cap de Creus, i és ben sabut que l’Empordà nasqué de l’encontre d’un pastor i una sirena. L’avi d’en Nando contava que el seu avi encara n’havia vist una a Culip, i els xucladors i remolins que hi ha per aquells encontorns, tan temuts pels mariners, i on tants han perdut la vida, menen a les balmes on vivien les sirenes, que són ara llurs cementiris. […] La manera com s’han de guardar els ulls de sirena és dins un vas de vidre verdós i ple d’aigua. Allí retroben llur element i, a voltes, en el moment més impensat, us adoneu que un dels ullets us està mirant de debò, i que us està mirant amb amor.’
També trobem més referències a Llançà, al paisatge de l’Alt Empordà i a la particular condició de Palau en aquella època en altres contes: A Les metamorfosis d’Ovídia Palau descriu la platja de Grifeu en l’època dels anys vuitanta i noranta, en què hi amarraven les barques i calia travessar la barrera que feien per a arribar a l’aigua neta. ‘L’aigua nova rejoveneix la protagonista que celebra les noces del cos amb el mar. Els personatges de Palau són submarinistes de la vida interior’, escriu Guillamon al pròleg dels Contes despullats. I també hi assenyala que hi ha un conte sobre la tramuntana, El llampat i la tramuntana, del 1983.
Tot plegat, Julià Guillamon ho sintetitza així: ‘En els seus contes hi ha sempre ironia, sensualitat, idees sorprenents i estan sempre molt ben acabats, amb frases finals carregades d’intenció que introdueixen un punt de fuga a l’argumentació central o que tanquen de cop.’ I conclou: ‘Llegint aquests contes és inevitable recordar-lo a la platja i a la caseta de Grifeu, fent gimnàstica per mantenir-se jove, dutxant-se a raig d’aigua freda de dipòsit i menjant com un pardal. […] A Contes despullats i La tesi doctoral del diable hi ha un Palau solar, feliç i vital. Editar de nou aquests llibres és retornar a un dels millors moments de la seva vida d’escriptor.’
