Palau Ferré, artista de valor i de valors

A l’epíleg de l’assaig biogràfic de Maties Palau Ferré, El pintor que cremava els seus quadres, el seu autor, besnebot del pintor montblanquí, diu que bona part de l’obra del besoncle avui dia es troba en «tantes i tantes llars de Montblanc i la Conca de Barberà», i és ben cert que són molts els menjadors i sales d’estar de la Vila Ducal que tenen un Palau Ferré penjat a la paret. Aquest detall, que per a segons qui podria anar en detriment del valor artístic de la seva obra, el que ens diu és que Palau Ferré era un pintor generós, altruista i compromès amb les bones causes com ho són la llibertat, la pau, la solidaritat, la cooperació i la defensa dels drets humans, i que sent conscient, sense ni una engruna de pedanteria, del valor que tenien els seus llenços, va decidir donar un cop de mà o fer un bon regal a tothom qui ell va considerar que s’ho mereixia.

L’assaig biogràfic de Francesc Marco-Palau, amb poc més de cent trenta pàgines, ja ens dóna compte de la intel·ligència i la lucidesa de l’artista montblanquí més universal, que molts consideraven «el Picasso número 2», tot i que ell sempre responia que preferia ser «el Palau Ferré número 1», amb tot el que això comportés de bo i de dolent. Palau Ferré va ser un artista que no es va trair mai a ell mateix i de dilemes en va viure uns quants i de ben grossos –com ara el que dóna títol al llibre de Marco-Palau i que no us explicaré, perquè a ell li ha calgut tot un llibre per fer-ho i intentar condensar-ho aquí seria reduir-ho a anècdota.

Jo vull tornar a les sales d’estar i als menjadors que deia abans, perquè durant molts anys vaig dinar i sopar amb tres teles de Palau Ferré a la paret de la dreta d’on seia per compartir els àpats amb la família. Ma germana i jo podríem identificar un Palau Ferré amb un sol cop d’ull, com la majoria de fills de montblanquins i montblanquines que ara ens movem entre els trenta i els quaranta anys llargs. Aquells ulls, aquells ocells, aquelles dones, aquells traços i aquells colors formen part del nostre paisatge familiar; de petita em pensava que es deia «Palauferré», tot junt, perquè era així com signava els seus quadres. Però si a casa hi havia tres obres seves era perquè el pintor havia sigut un bon amic del meu avi matern, Eduardo López Lacasa, el rellotger del carrer Major de Montblanc.

Palau Ferré va ser un pintor, escultor i ceramista tan auster, tan essencial, que va dedicar tota la vida al seu art sense que això li fes oblidar en cap moment la seva gent, el seu poble i el seu paisatge, i encara menys els seus valors. No es va casar mai, no va tenir fills i per no tenir no va tenir ni cotxe ni carnet de conduir. Anava amunt i avall en tren i quan això no era possible «feia de copilot conversador d’amics i veïns que de bon grat i amb simpatia el portaven amunt i avall». El meu avi va ser un d’aquests amics amb cotxe i diu la mare que es va fer un tip de dur-lo a visitar esglésies, ermites i monestirs i a fer fotos de les escultures i les pintures que hi havia. El portava a Poblet, a Vallbona de les Monges i a tot arreu on calgués i no se sentia pas com un xofer que acompanyava un artista de renom; eren dos amics que sortien d’excursió.

Però no totes les estones que van passar junts mon avi i el pintor van ser dalt del seu Citroën Ami 8; l’avi era aficionat a la fotografia i tenia un estudi de revelatge a casa. Palau Ferré i ell van passar moltes hores revelant i ampliant les fotos que feien durant les seves excursions i també les que l’artista li demanava que fes dels seus quadres, escultures i ceràmiques. Si m’hi esforço puc veure Palau Ferré plantat davant la porta del tercer pis del número 46 del carrer Major, potser la hi he obert jo, amb un tall de coca tova de cal Torrelles entre els dits i el pijama d’estiu encara posat. L’avi és al seu taller, al fons del pis, arreglant el rellotge, la ràdio o la tele d’algun veí, i el pintor avança pel passadís on hi ha un parell d’olis del pintor Lozano, un altre amic de l’avi.

No he de collar gaire la imaginació per tenir en Maties i l’Eduardo envoltats de negatius en aquell quarto fosc on l’avi ens tenia prohibit entrar, i l’àvia fent el dinar remugant perquè sap que quan ve el pintor el seu home deixa de ser rellotger per ser amic, perd el temps de vista i el dinar se’l menjaran tard i fred. A quarts de tres, l’àvia, amb els quatre plats escudellats, l’amanida al mig de la taula i les notícies a la tele, ens farà seure i posar-nos el tovalló, i ma germana i jo viurem pendents del rellotge que serà l’àvia marcant els segons amb esbufecs i no gosant interrompre el que sap que és important per al seu home, les estones que va passar amb el pintor que sí que va cremar quadres però sobretot va encendre, amb el seu art, els valors que de veritat poden passar a la posteritat i que en mans d’un artista com ell creixen i enlluernen a tothom qui tingui la sort de gaudir dels seus traços i els seus colors, els del Palau Ferré número u.