Els Països Catalans són plens de zones inundables. Fins a quin punt estem preparats per detectar-les totes i afrontar fenòmens com més va més extrems i canviants? A punt de fer tres setmanes de la tragèdia del fang, l’interès dels ciutadans per saber si viuen en un terreny que és en perill o no ha crescut. La resposta a la pregunta és complexa, però per provar de desgranar-la, a VilaWeb hem parlat amb tres experts en la matèria. Les visions són diferents, tot i que tots tres coincideixen en un missatge clar: és necessari saber els mapes, però la cosa més important és estar preparats.

Catalunya, el País Valencià i les Illes tenen els seus propis sistemes cartogràfics, que són complementaris a la cartografia d’inundabilitat que va elaborar el Ministeri de la Transició Ecològica espanyol i que sorgeix de la directiva d’inundacions europea del 2007. Malgrat que és a partir d’enguany que es comença a definir el mapa de la inundabilitat per complir amb la norma europea, el mapa espanyol és un poc coix.

Millora de la cartografia

“L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) sí que ha fet una feina molt intensa”, diu Albert Santasusagna, doctor en geografia per la Universitat de Barcelona. No solament es refereix de les conques internes, en què té competència la Generalitat, sinó a tot Catalunya. Explica que per aquesta divisió de competències pot haver-hi informació duplicada o que no acabi de coincidir. “Hi ha una certa competència entre totes dues administracions.”

A les Illes, el problema és encara més evident. No tant per la dualitat de competències, com perquè hi ha zones clarament inundables que el ministeri espanyol no té delimitades. Ho explica Cels Garcia, catedràtic de geografia de la Universitat de les Illes Balears: “Totes les àrees de risc potencial significatiu d’inundació (ARPSI) es troben a Mallorca i una, a Eivissa. Però a Menorca no. I, per exemple, al Mercadal a l’agost hi va haver un desastre, però no surt al visor com a zona inundable oficial.” En aquest cas, el govern de les Illes, abans de la directiva europea, ja tenia cartografiades més zones que no surten al visor espanyol en què delimitava les planes inundables dels torrents. “Per exemple, surten zones com les Fontanelles o l’aeroport, que és inundable, tot i que no tingui un sistema fluvial que hi passi pel mig”, diu.

I al País Valencià, hi ha el PATRICOVA, del 2003 i també previ a la directiva europea, que és el pla de riscs oficials contra les inundacions. Carme Zornoza, professora de geografia de la Universitat de València i experta en cartografia, ha elaborat un mapa detallat sobre la gota freda dels 216 morts. “Quan vaig veure les primeres dades de zones inundables, em vaig adonar que hi faltaven moltes coses. Sóc d’allí i conec el territori. Per això tractàrem de millorar la cartografia inicial de referència, amb l’objectiu de gestionar l’emergència, la reconstrucció i els plans de futur”, explica, tot i que matisa que és diferent del de la Generalitat o del ministeri perquè aquells són de risc d’inundació i el seu delimita la inundació d’aquest fenomen devastador. També recorda que hi ha zones de risc que no s’han inundat i unes altres zones que d’entrada no tenien risc i que sí que han estat danyades.

Envoltats d’aigua

Zornoza considera que no hi ha un problema de desconeixement, atès que pensa que les zones inundables estan ben delimitades, sinó que va més enllà. Santasusagna explica que el nostre territori és ple de petites branques hidrogràfiques, petits cursos fluvials, i és difícil que l’administració pugui fer aquesta feina amb un nivell de detall tan clar i concret: “Ens pensem que vivim en un món molt exacte, però amb aquests episodis veiem que som vulnerables i, a la vegada, hi ha coses que no són tan exactes ni controlades com pensem.”

Per part seva, Garcia diu que delimitar les zones de risc en ARPSI no li agrada com a geògraf: “Oblidem una cosa fonamental, que és la clau de tot plegat: els trams fluvials ARPSI tenen una conca de drenatge que pot ser més gran.” És a dir, pot ser que no plogui a la desembocadura, però que a la capçalera diluviï i el riu traslladi tota l’aigua d’un lloc a un altre. “Els rius demostren que és molt important tenir-ho present”, diu.

Trencant els esquemes

Un dels problemes de fons és el canvi climàtic i com afecta la intensitat i el comportament de les gotes fredes. “Trenca els esquemes i fa trontollar el sistema de catalogacions”, diu Garcia, atès que com més va hi ha més fenòmens excepcionals i mesurar-los amb els sistemes actuals –els períodes de retorn a 10 anys, 100 o 500– serà obsolet.

Zornoza confirma que els càlculs es fan segons clima que tenim i que, si canvia, serà moment de valorar com es mesuren totes les àrees inundables. “Tal vegada necessitem ferramentes més dinàmiques. Quan tenim fenòmens totalment fora de rang, les coses s’escapen.”

Santasugna recorda que les gotes fredes seran com més va més freqüents, més intenses i la darrera qüestió que s’ha posat sobre la taula convida a pensar que duraran més. “Ens hem de preparar, perquè patirem més sovint i durant més temps”, diu. Zornoza hi coincideix: “Si més no, hem d’assabentar-nos de què pot passar i tenir cura de no estar exposats i de no ser vulnerables.”

Conviure amb el risc

“Hem d’ensenyar la població a conviure amb aquest risc”, diu Garcia, atès que, a parer seu, no hi estam preparats i és una qüestió que no es pot passar per alt. “Hem ocupat el territori, també dins les zones de flux preferent, que són les que realment són en risc. És una errada contínua; és bastant trist, tot plegat”, lamenta. Critica que els plans urbanístics s’hagin oblidat també dels rius temporals i de les conques petites amb respostes hidrològiques ràpides que no donen temps a res.

Al País Valencià, ressalta Zornoza, malgrat que la normativa diu que no es pot construir en zones potencialment inundables, la majoria de construccions són anteriors a haver-la aprovada. I Santasusagna hi afegeix el problema al Principat, que és compartit amb les Illes i el País Valencià: “Les infrastructures més importants ressegueixen les zones inundables. Com que hi ha hagut la urbanització prèvia a l’actualització de les normes, a les zones inundables ens trobem de tot.”

Creu que l’enginyeria també hauria de fer una reflexió, perquè s’haurien d’adaptar molts sistemes de drenatge per a aquests episodis més freqüents i intensos. “Molta part del territori és inundable, per tant, què hem de fer?”, es demana. Com a resposta, a banda de millorar la protecció dels edificis, considera que s’ha d’optar per solucions basades en la naturalesa, com a uns altres països del món ja es fa.

La idea és provar de renaturalitzar algunes parts del riu per aconseguir que l’aigua es dissipi més bé, atès que s’han urbanitzat les planes d’inundació, amb edificis molts junts, i ara les persones han de fer la feina que la natura no pot fer per si mateixa. És a dir: “Si la natura dissipa l’aigua, l’energia i els sediments d’una determinada manera i nosaltres hi construïm, ens trobem que els sediments o el fang acaben sobre les cases. Hem de crear espais d’inundació fora de les zones urbanes.”