04.10.2020 - 01:50
La caiguda del president Quim Torra se’ns descrivia com un fet que l’afectaria, sobretot, a ell. Ens presentaven Torra com un home sol, deslligat, a la seva, i sense gaire connexió amb ningú. Com a molt, home de palla. N’hi ha hagut prou amb una setmana des que el Tribunal Suprem l’inhabilités per a comprovar que el canvi d’una sola peça ha remogut totes les altres. L’escena política que hi ha després de la caiguda de Torra apareix trastocada de dalt a baix. En poques hores, girs de 180 graus.
És així, per exemple, que hi ha un abans i un després de la caiguda del president Torra si parlem d’Esquerra i la taula de diàleg. De sobte, Esquerra ja no té gens de pressa ni urgència a convocar-la. Pere Aragonès, en unes declaracions a Rac1, la setmana passada, i a El Periódico aquest cap de setmana, l’aparca fins a nou avís. Fins fa no res, la taula s’havia de convocar, amb president Torra o sense. Ara ens diuen la contrària. Fa mesos que sentim dir que era Torra qui frenava la taula de diàleg. Quan Torra cau, ERC la deixa caure.
Igualment passa amb Junts i el 50% dels vots en unes eleccions. Mesos feia, fins i tot anys, que Junts no donava cap pes específic al fet de ser, o no ser, el 50% en unes eleccions. Se’n parlava, de la necessitat, però sense fer-ne bandera. Doncs tot ha estat caure el president Torra, anunciar eleccions per al 14 de febrer i descobrir que Junts farà del 50% el cavall de batalla. Les eleccions, plebiscitàries, i el 50%, un objectiu que fins fa poc semblava obsessió d’ERC, ara ho serà de Junts.
Un tercer element que la caiguda de Torra arrossega riu avall és la carta de presentació dels comuns: una cosa és el PP, ens deien, que porta la política als tribunals, una altra cosa és el govern PSOE Comuns, que aposta pel diàleg polític. El problema és que la famosa desjudicialització de la política mor amb la inhabilitació d’un president per una pancarta. Això sí, en aquest cas, la tradició mana, i els dirigents dels comuns continuen aferrats a la seva pròpia propaganda. A diferència d’ERC i Junts, no han canviat de discurs. L’altre dia Joan Mena als Matins de Catalunya Ràdio valorava la caiguda de Torra dient que gràcies a ells havia arribat la desjudicialització de la política. L’home em va fer pensar en Good Bye Lenin.
L’Assemblea Nacional Catalana és un altre dels actors que la caiguda de Torra despulla del tot. No és tan sols que la reacció a la inhabilitació del president Torra de l’ANC hagi estat realment sorprenent (va fer una consulta als socis per a saber si s’havia de mobilitzar), sinó que ningú no l’esperava. La notícia no és que l’ANC no hi sigui. És que no l’esperin.
La presència del president Quim Torra ens ha servit de miratge. Hi havia els qui podien excusar-se que la taula de diàleg no es convoqués (era ell que no la volia), els qui podien aparcar el 50%, els qui podien omplir els carrers buits amb el pressioneu del president activista, i els qui podien presentar-se com els qui permetien magnànimament, de Madrid estant, l’existència dels independentistes al poder, tolerants ells. Un cop Torra cau, el miratge desapareix. El paisatge després del president Torra és que ell va vestit i la resta van despullats. Sense ell, hem perdut l’excusa. I ja no podem dissimular. El paisatge, després de Torra, és un immens mirall.
