12.06.2023 - 21:40
Les generacions de so canvien en les societats industrialitzades, on s’arracona cada cop més el so de la natura. Proveu-ho. Només un minut d’escolta atenta, a casa mateix, ens pot servir per a aconseguir de discriminar el so d’un ciclomotor del d’un estornell, i, gràcies a aquesta pràctica, documentar, potser, els milers de matisos sonors del lloc on vivim. Fa anys que l’artista d’Alcanar Vicent M. Anglès, professor associat de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, explica la realitat a través de l’oïda i a través d’escultures sonores. La intenció és recuperar aquest punt de vista o, més ben dit, punt d’escolta, per mostrar la diversitat –a voltes també riquesa– cultural que passa sovint desapercebuda, perquè ja sabem que els ulls sempre porten avantatge a l’orella. I si patim de contaminació visual, també patim una colonització cada vegada més gran de l’escolta. Aprendre a escoltar i a apreciar el paisatge sonor podria ser un primer pas per a fer valer el patrimoni immaterial que tenim.
En els territoris rurals, explica ell, encara existeix l’harmonia humà-natura i disposem d’indrets on podem apreciar millor les peculiaritats sonores, ja no de les manifestacions animals, sinó també dels fenòmens meteorològics, com ara el vent de dalt. Anglès diu que la pluja o el vent, contràriament a allò que pot semblar, no els escoltem mai de manera aïllada, sinó que sempre els percebem mitjançant l’entorn que travessen. Siguin muntanyes, arbres o construccions concretes, sonen, repiquen i campanegen al seu pas. De fet, a través del so, com a vehicle més que no pas com a objecte, podem conèixer algunes construccions que formen part del paisatge quotidià i que ens havien passat per alt, com, per exemple, els búnquers de la costa que van ser construïts durant la guerra en el tram de platges que va de les Cases d’Alcanar a la Ràpita. Anglès va documentar que gràcies als ecos que el vent provocava en els seus murs, podíem accedir a una memòria històrica de la guerra que potser un text o un relat oral no ens hauria pogut fer evocar. I així arribem a la idea que el so no és només una eina per a conèixer l’entorn natural, sinó també per a copsar l’entorn social.
Als pobles, i també a les ciutats, encara conviuen els sons de l’entorn amb aquells sons humans vinculats a la conversa de carrer, a la cultura popular o els oficis. El Laboratori d’Art Sonor de la Universitat de Barcelona va enregistrar fa uns quants anys els sons de la festa de la capital del Berguedà, i així van quedar gravats per sempre el cruixir de la fusta de l’interior de l’Àliga, l’entrada dels gegants a l’ajuntament o la remor del salt de plens des del santuari de Queralt. Anglès s’ha interessat darrerament pels ginys que es feien servir en la comunicació agrícola o fluvial, com ara el corn marí, que amb la desaparició dels llaguts com a mitjà de transport de persones i mercaderies a mitjan segle XX al riu Ebre va comportar la dissipació d’un instrument de comunicació ancestral. Els llaguters –com mostra Ferran Roca a la fotografia– l’empraven per no xocar amb una altra embarcació o per anunciar que arribaven a una població. De la mateixa manera, es va tornant a fer recerca sobre crits com el “rihihiu”, que es feia per comunicar-se d’una caseta de camp a una altra en època de collita a l’interior del Montsià, i que té moltes semblances amb l’“irrintzi” basc o l’“üc” eivissenc, i que permetien de salvar distàncies quilomètriques en una època sense telèfons mòbils.
Ens relata Anglès que els estudis dels ambients sonors van ser iniciats pel canadenc Murray Schafer, ja desaparegut, que fou el primer que va utilitzar el concepte soundscape –‘paisatge sonor’– el 1974. Ell, amb una aproximació multidisciplinària, musical, històrica i ecològica, analitzava l’entorn acústic i els canvis mitjançant les diverses èpoques. Anys després, va venir el reconeixement internacional del so com un element més pertanyent al patrimoni cultural. La UNESCO, d’ençà del 2006, considera el so com una part del patrimoni cultural d’un indret.
De fet, va ser Murray Schafer qui va suggerir el terme “esquizofrènia” per designar un fenomen propi del nostre temps: la separació del so de la seva font. Ja no és gaire habitual de practicar l’escolta. I com que no tenim aquesta experiència, tampoc no sabem quins sons són benvinguts com a noves sonoritats i quins són directament una invasió depredadora. Aquesta distinció potser requeriria un judici de valor massa agosarat, semblant al d’aquells qui defensen la preservació de cert patrimoni arquitectònic que, essent rebutjable, documenta alguna realitat difícil d’acceptar. Una altra reflexió pendent és la que ens permetrà de deixar de pensar en les sonoritats bucòliques associades als espais rurals i la contaminació de l’acústica a les ciutats, una dicotomia que no s’aguanta. De la finestra de la casa del poble estant, escolto les veïnes, un pneumàtic que xerrica perquè acaba d’enfilar-se a la vorera, la porta de la carnisseria que grinyola; i a la ciutat, ara una sirena d’una ambulància, sobre el flux continu de cotxes, i, de sobte, els pardals ben vius que s’uneixen al soroll del trepant del veí que reforma el lavabo.
Vivim en una època de pantalles i excessos visuals. Com passa habitualment, el sobredesenvolupament d’un sentit eclipsa o anul·la els altres. Així com el vídeo i la fotografia ens ofereixen reproduccions de la realitat, hi ha un paisatge sonor que ens acompanya vint-i-quatre hores cada dia i que sovint hem après a discriminar fins a tornar-nos, potser per supervivència, totalment sords, radicalment sords.
Qui sí que deixa constància de tot això és l’Observatori del Paisatge, que té una llista d’iniciatives per a articular mapes sonors de diverses ciutats i territoris del món com a mètode per a preservar el nostre patrimoni invisible però audible. Algunes tenen una perspectiva molt comunitària, com ara el Belfast Sound Map, un recurs obert que té l’objectiu d’involucrar les comunitats locals en la captura de so quotidià; o el projecte Cinco Cidades de Portugal, realitzat per l’equip The Folk Songs Project, amb sons enregistrats en cinc ciutats portugueses que creen així fascinadores composicions que fan emergir relacions inèdites i inesperades entre els llocs. Tenim una escolta quotidiana pendent, i d’aquesta pràctica senzilla en podrien sortir moltes coses.
