El País Valencià demana respecte

Respecte per una llengua sense nom, maltractada, amagada, vilipendiada i menyspreada per feixistes i gent de malviure, per la incultura que ens ha governat. Gent obscena que pels carrers de València cridava i cremava llibres. ‘El nostre valencià, el català de tots’, com ens va ensenyar Enric Valor, no és una arma contra les persones, no és cap estora per a amagar les vergonyes dels polítics sense escrúpols, ni per guanyar vots a qualsevol preu. Respecte, també, pels seus parlants, menystinguts per funcionaris que haurien d’estar al seu servei, com ara jutges, policies, guàrdies civils i personal sanitari. Som els néts del Tio Canya i ningú no ens ha de fer abaixar el cap.

Respecte per un territori cimentat de nord a sud, espoliat i saquejat per lladres i especuladors. Respecte per la Punta, el Cabanyal o la malaurada alqueria del Forn de Barraca, entre altres. Respecte per tots els col·lectius i lluitadors que deixen la pell defensant-lo. El País de l’olivera s’aclama a tu, mare de terra sola.

Respecte pels estudiants de la Primavera Valenciana i pels apallissats pel feixisme el Nou d’Octubre. Respecte pels que estimen i viuen lliurement. Respecte pels nouvinguts. Respecte pels desocupats de les fàbriques tancades, pels llauradors sense terra, pels pescadors sense barca.

Respecte pel nostre plany pels assassinats del feixisme: Miquel Grau, Guillem Agulló, Davide… Pels afusellats als murs de Paterna, els que encara són a les cunetes, els de les fosses comunes. Respecte per la seua memòria, que és la nostra. Mai no se’n va anar, la Mort, com va dir el poeta, i es va quedar per sempre amb nosaltres.

Respecte per Fuster, Estellés, Sànchez-Cutillas, Ovidi, Renau, Matilde Salvador… Respecte per la nostra cultura i pels seus creadors: muixeranguers, artistes fallers, escriptors, músics, pintors, actors… Respecte pels fills dels forners, els que fan versos. Malgrat la incultura que ens ha governat, el País Valencià és cultura, molta cultura.

Respecte per un poble que ha deixat de comptar les síl·labes, de fer-se el nus de la corbata, un poble unit, alegre i combatiu que tot i les adversitats continua dempeus. Un poble que camina malgrat l’amarga polseguera i que reclama més que canvis transformacions de futur, per ocupar el lloc que li pertoca en la història.