Si el país s’esfilagarsa per la delinqüència

Tothom pot tenir un mal dia a la feina, jo el primer, i per això cal ser generosos amb el responsable de les xarxes del canal 3/24 que el dilluns 24 de juny va escriure aquesta piulada: “Nit de revetlles a la platja en un Sant Joan majoritàriament tranquil” (més endavant la van esborrar). I és cert, segur que la majoria va tenir una festa en calma, però aquella nit hi va haver tres homicidis, dos ferits greus per bala, un ofegat, desenes de detinguts i l’assalt a un dels principals hospitals del país. Si prenem el cap de setmana llarg, en només 72 hores hi va haver sis morts violentes.

Els fets de Font de la Pólvora han estat molt greus. Aquest barri de Girona es va construir als anys seixanta per acollir els immigrants espanyols que vivien en barraques escampades i, com solia passar, es va aixecar amb una mancança total de serveis públics. Això es va anar corregint a partir dels vuitanta, amb una gran inversió en infrastructures i recursos humans, però en aquella època també hi va entrar el tràfic d’estupefaents, que va caure als noranta i es va revifar a partir de la crisi del 2008. Una característica del veïnat, i també de tot el sector de Vila-roja, és que no està unit urbanísticament a la resta de la ciutat, sinó que és un espai a banda, ocult a les Gavarres (i, a diferència de Figueres, no hi han col·locat cap estació d’alta velocitat just al costat). La gran majoria de gironins, jo inclòs, no hi ha estat mai, i només hi pensa quan surt algun fet criminal als mitjans, o quan hi ha un incendi.

La diferència, aquesta vegada, ha estat la magnitud de l’acte. L’homicida va fer servir un AK-47, és a dir, un kalàixnikov, és a dir, una arma de guerra, i va disparar una ràfega de trenta bales en un carrer de Girona. I això és una escalada, com bé ha denunciat el batlle Salellas, que ha convocat una junta de seguretat per a tractar del tràfic d’armes. Tot plegat està relacionat amb l’augment del narcotràfic que pren la via de la Costa Brava, i de la violència cada cop més gran que fan servir les bandes criminals. Com indiquen els Mossos d’Esquadra, “el cultiu i el tràfic de cànnabis és la principal activitat de la criminalitat organitzada dedicada al tràfic de drogues a Catalunya, fet que comporta altres delictes relacionats, els quals incrementen la sensació d’inseguretat”.

Com ens hem de prendre les notícies dels darrers dies? Són una anècdota o una tendència? Si mirem dades del Portal Estadístic de Criminalitat del Ministeri d’Interior espanyol, hi veiem que a Catalunya els valors actuals de crims contra les persones i contra el patrimoni són semblants als de 2010, en ple enfonsament econòmic per la crisi financera. Durant gairebé una dècada, les xifres van anar millorant, però la delinqüència va repuntar el 2018 i el 2019, i després de la pausa de la pandèmia s’ha recuperat amb força. El 2023 hi va haver al Principat 71 homicidis i assassinats (el nombre més alt des del 2012), 4.039 delictes de lesions, 4.215 contra la llibertat sexual, 25.421 robatoris amb violència i intimidació i 18.843 robatoris amb força a domicilis (l’únic delicte que ha caigut en picat és la sostracció de vehicles). Segons dades dels Mossos, també es van intervenir 9.180 armes blanques i 1.171 armes de foc, i es van desarticular 13 organitzacions i 39 grups criminals dedicats al tràfic de marihuana. A Catalunya hi ha 76,93 “fets delinqüencials”, com es diu ara en burocratès, per 1.000 habitants, tot i que hi ha grans diferències entre regions policials. On n’hi ha més és de llarg a la de Barcelona, amb 126,38. La de Girona és la tercera, amb 71,38.

És molt o poc? Depèn amb qui vulguem comparar-nos, és clar. Aquests dies, quan s’ha parlat de Font de la Pólvora, s’ha mencionat molt el Bronx, i en tot cas seria el Bronx dels anys setanta; però també podríem mirar Finlàndia o Nova Zelanda. Quin país volem ser? Des de l’esquerra se sol dir que no n’hi ha per a tant, i que si hi ha una sensació d’inseguretat és per l’actuació dels mitjans. La gran obsessió és no “estigmatitzar” col·lectius que es consideren vulnerables, però em sembla un discurs força estrambòtic perquè implica que hi ha uns valors normals de criminalitat que cal assumir –a banda que deixa les víctimes com uns ciutadans que han patit una situació socialment acceptable, i que és millor amagar per no esvalotar el galliner. També és un discurs que va molt bé a les autoritats policials i al Departament d’Interior, malgrat que aquests activistes conscienciats sovint no se n’adonin.

Quan parlem de delinqüència, el gran canvi d’uns anys ençà han estat les xarxes socials. Hem vist el vídeo on se sentia la ràfega del kalàixnikov, i també del recent tiroteig entre bandes rivals a Riudellots de la Selva, que va acabar amb un mort i un ferit greu. A cada poble hi ha grups de WhatsApp que comparteixen les dades dels delictes, i a les ciutats grans Instagram i Facebook recullen els robatoris i les baralles. La veïna que han fet caure a terra quan li han robat la bossa, el pagès a qui han esbotzat la barraca per robar-li la bomba d’aigua, aquell incident violent al tren… la informació de seguida s’escampa. Uns diran que tot plegat ajuda a crear alarmisme, uns altres que abans vivíem enganyats i ara finalment sabem tot allò que passa. El criteri de molts mitjans de no publicar la nacionalitat dels detinguts també ha quedat obsoleta, perquè ara ho tenim tot a dos clics.

Com sempre, la percepció de la criminalitat depèn de l’entorn de cadascú, d’on viu i amb qui es fa. Allò que m’arriba, i puc estar equivocat, és que en molts sectors hi ha una tensió i un esgotament socials que poden tenir conseqüències greus si ningú no hi fa res. Pot passar que el teixit del país es trenqui, una part de la població abraci opcions cada cop més radicals, i fins i tot miri models forasters d’autodefensa –si l’estat falla i no pot garantir la seguretat, sempre hi ha algú disposat a ocupar el buit. I això en un context polític en què l’esquerra és més dèbil que mai (la suma d’ERC, Comuns i la CUP va passar de 50 diputats a 30 a les darreres eleccions al parlament).

Quan som petits la família ens ensenya que hem de parlar dels problemes, perquè si no es podreixen, i per això cal tractar obertament de la criminalitat com un dels molts fenòmens que hi ha a qualsevol societat, i discutir les opcions que tenim. Afirmar que no passa res, si cada dia ens arriben els fets i les imatges, ja no és una opció viable ni per a les autoritats ni per a la gent més benintencionada. I sempre acabem al cap del carrer, el perill que s’apropiïn el debat aquells que assignen trets i valors als individus segons l’ètnia, la cultura o la religió. Un camí molt perillós que els catalans coneixem molt bé, perquè també n’hem estat i en som víctimes.