El país de l’Alfons Llorenç

Escrivia qualsevol altra cosa i ha sonat el telèfon i el món de cop s’ha capgirat i tot sembla irreal i buit perquè s’ha mort l’Alfons Llorenç.

Que era (que és: com que ell sí que hi creia, és) un homenot de cap a peus i en la doble accepció del terme, en corpulència i en allò altre que ens va instituir en Josep Pla i que ens recull el diccionari, la condició, sobretot de l’època contemporània, d’home significat per la seva aportació intel·lectual, artística o cívica.

Ja sé que la bonhomia no és tret necessari per a l’adquisició d’aquest títol que normalment atorga el poble, però és que l’Alfons Llorenç era, també, característica intrínseca: el caminar pausat, llibres i papers sota el braç, un bolígraf sempre a la butxaca de la camisa, somriure perenne. I la conversa. Les coses que aprenies quan el llegies, quan l’escoltaves. I els ulls que li brillaven quan contava un nou projecte, la recopilació de sapiències en un llibre, el viatge temàtic que ja tenia enllestit. A Montserrat o a Prada o a l’Alguer o més enllà: si poguéssim obrir aquí un espai perquè cadascú expliqués on ha anat (literalment o metafòricament, que també es viatja llegint), què ha conegut gràcies al pas tranquil de l’Alfons Llorenç, de segur que no ens ho acabaríem, i de segur també que ens quedaria ben descrit, en gran manera, el seu perfil.

Quan presentava aquesta meravella de consulta i de gaudi i de coneixement col·lectiu que és El sant del dia (una glosa diària amb santets, costums, històries, llegendes, pensaments relacionats amb cada dia de l’any) ell mateix el sintetitzava en un vídeo de minut i mig. I en la manera de fer-ho, ben mirat, ja definia la seva manera de ser: es tracta, deia, d’un llibre en què “pretenc tornar al poble, al nostre poble, una bona part del que m’ha donat”.

Que a això es va dedicar tota la vida: a aquest poble. Des del periodisme, que era el seu ofici, amb reportatges que n’ajuden a recuperar i a preservar la memòria (perquè pitjor que la mort, deia, és el memoricidi). Des de la divulgació del costumari (pel goig de conèixer-lo i per entendre’l, alhora, com a contenidor de cultura i pensament i civilització). Des dels moviments cristians de base, treballant braç a braç amb els Rectors del Dissabte, que en origen es van anomenar “Grup de rectors en parròquies populars i obreres” i que són la gent que creu en una església arrelada al país i que no s’assembla gens a l’integrisme i el tancament que domina la jerarquia. Des del compromís polític: com a batlle de Planes, als anys noranta, i abans, com a cap de gabinet del president Albinyana durant la breu existència del Consell pre-autonòmic (quan es van entossudir a dotar de dignitat la política institucional valenciana; de dignitat i de llengua i de bandera).

Des de la militància cívica, col·laborant al CIEMEN, i a Acció Cultural i a Escola Valenciana i allà on fos i sempre a favor de la cultura i del país. Gràcies a la feina de l’Alfons Llorenç, de la gent com l’Alfons Llorenç, transversal i constructiva i amb tan poques medalles (i suportant fins i tot baixíssims ostracismes), hem aguantat i som on som.

Vull dir que, sense ells, no hi seríem.

I que és important que els ho reconeguem.

Ni de bon tros no pretenc, ara, constrènyer aquí la seva figura. Perquè no hi cabria. Perquè no podria. Perquè hauria de parlar de transcendències i perquè, acarada tan de sobte amb la realitat irreversible (aquesta estupefacció sempre, la mort; aquesta buidor), els mots amb prou feines se m’ordenen. Potser seria bonic que es pogués fer això que deia abans, obrir un espai a l’escriptura col·lectiva per acostar-nos, amb cada fil i amb el conjunt que formessin, a la figura de l’homenot que va ser (que és) l’Alfons Llorenç.