31.10.2024 - 19:37
En arribar a Paiporta crida l’atenció el silenci que hi ha als carrers. Un silenci pesant i espès com el fang que tan sols trenca l’estrèpit d’algun objecte que els veïns llancen al carrer. Potser és un moble que els ha acompanyat tota la vida, o un tros de la nevera que va surar i han trobat a molts metres de distància de la cuina. I així, les voreres es converteixen en expositors d’unes vides que encara són entre parèntesis.
De tant en tant, passa un vehicle dels serveis de rescat i trenca el silenci amb el ronc del motor. No hi ha xiquets, tampoc, pels carrers. Hi ha el fang esvaradís i enganxifós, que ho tenyeix tot de marró i que ha penetrat en tots els racons de totes les cases d’aquest poble. I en l’ànim de tots els veïns. Cada persona que va amunt i avall té una història per contar. Alguns no estan preparats, perquè no ho han paït i els han fugit les paraules. Alguns altres sí que ho conten, perquè volen que el món sàpiga què passa dins el petit univers que és el poble, però prefereixen no dir el seu nom. Recosint aquests fragments, es pot escriure un instant.
Per què no ens van avisar?
L’autor de les fotografies i els vídeos que acompanyen aquest reportatge va viure la pantanada de Tous. Avui ha arribat a Paiporta caminant des de Picanya i li ha vingut una glopada de records: “Tinc la mateixa sensació que quan vaig entrar a Carcaixent dos dies després de la pantanada. M’ha impressionat veure la gent que encara és en xoc perquè no s’ho acaba de creure, com passava al poble. No hi havia tants cotxes amuntegats, perquè ens avisaren i la gent els va dur a la part més alta del poble o, fins i tot, fora.” Sembla inevitable de pensar en els fets del 1982 i comparar-los amb els d’ara, perquè dimarts l’alerta va arribar als mòbils quan l’Horta Sud ja s’havia negat. Ningú no va avisar la població de l’avinguda de les aigües de la rambla del Poio. Per això molt pocs van poder salvar els cotxes. Per això molts van morir en els garatges quan, massa tard, ho intentaven. És el cas de la dona i el seu nadó de pocs mesos. Ho explica a VilaWeb una amiga del marit que es va salvar: “Quan van veure com anaven les coses van voler marxar del poble, agafar el poble i anar a València. La tromba els va agafar apujant la persiana del garatge. Ell es va salvar, però la dona i la xiqueta de bolquerets es van morir.”
Aquesta mateixa dona cerca una explicació al fet que a Paiporta s’haja mort tanta gent: “Ha faltat molta gent del meu carrer, el Lluís Vives. Parelletes de gent major que vivien en cases de poble, al costat del barranc. Els va agafar de seguida, al moment. Però també hi falta gent jove”, diu, fent un gran esforç per contenir el plor.
Fins ara, Paiporta és el poble que ha de lamentar més víctimes mortals. També hi ha molta ira. “M’estranya moltíssim que no fórem informats, que després de tot això arribe el WhatsApp d’alerta. Com és que no ens digueren eixes coses?”
Les afectacions en les entrades de la població ha complicat molt l’accés dels equips de rescat. Fins avui no s’hi ha pogut entrar en condicions de treballar. Treballar és l’eufemisme per a dir que esperen que arribe la comitiva judicial per a aixecar els cadàvers. Molts diuen en silenci que quan els forenses acaben la seua tasca, la xifra de morts serà més llarga que no ho és ara. Es pregunten com podran conviure amb aquest record, els supervivents. Ahir es van retirar els cossos que hi havia pels carrers. Alguns eren als camps o dins els cotxes. Avui entren a les cases on saben del cert que els habitants van trobar-s’hi atrapats. A fora hi ha els familiars que ara ja només desitgen pau i descans per als qui han partit.
És el cas de Paco, de vuitanta-sis anys. La seua filla explica que poques hores després de l’avinguda de les aigües, son pare ja havia faltat. La seua germana havia dit al pare que pujava a l’andana. No sap per què no ho va fer, però a dos quarts de quatre el seu marit es va poder acostar a la casa on vivia i ja va saber que era mort. Es queixa perquè han tardat tant a traure’l d’allí si de seguida van avisar. El gosset de la família sí que es va salvar.
Sense subministraments
A Paiporta no hi ha aigua potable ni electricitat, ni és possible adquirir aliments. Hi ha estampes que recorden uns altres temps o escenaris bèl·lics, com ara els saqueigs de supermercats. O el fet d’arreplegar en garrafes l’aigua fangosa per a usar-la en el bany. Un casal faller ha pogut salvar ampolles d’aigua i les ha repartides. També tenien la marca del fang. Joan Escrivà, l’editor de Camacuc, ha definit la imatge dient que era irreal o de pel·lícula. Mentre son pare feia cua per a arreplegar aigua explicava que ha vist gent barallant-se per una barra de pa. Hi ha gent que camina fins als pobles de la vora per aconseguir alguna cosa. Uns altres comparteixen amb el veïnat allò que tenen, o bescanvien queviures per a poder alimentar els més petits, que continuen absents dels carrers sense vida.
