Paiporta, l’epicentre d’una tragèdia que s’hauria pogut evitar en bona part

Ahir, dimecres, poc després de migdia, la batllessa socialista de Paiporta (Horta Sud), Maribel Albalat, va dir que, “de moment”, parlàvem de “més de 34 morts” a causa de l’aiguat. Al vespre la darrera xifra ja pujava a 45. Una xifra que equival gairebé a la meitat dels morts al total del País Valencià. La batllessa d’aquesta població, situada deu quilòmetres al sud-est de València, no descartava que la xifra de morts fos molt superior i dibuixava un panorama apocalíptic: “Estem incomunicats, no tenim ni aigua, no es pot ni entrar ni eixir del poble.”

Un col·laborador de VilaWeb, que al matí havia intentat d’entrar a Paiporta durant hores, ho confirmava: “He mirat d’arribar-hi amb cotxe per tres llocs diferents, però la policia no em deixa passar i tot són embussos i molta estona aturat. Ho podria intentar a peu, però hauria de deixar el cotxe a l’altra banda del riu i caminar uns quants quilòmetres, sense cap garantia que no em facen tirar enrere. De fet, els policies que m’he trobat m’han dit que no em deixarien passar, que ni ho intentara.”

Paiporta és un municipi de 27.184 habitants, segons les dades del 2023. Igual com passa en les poblacions que l’envolten –Alfafar, Benetússer, Catarroja, Massanassa i Picanya–, manté encara alguns camps de conreu, però pràcticament tot el terme municipal ja és urbanitzat –amb habitatges o amb tres polígons industrials on s’han instal·lat fàbriques de mobles, xapes i taulers de fusta, teixits, pintures i materials per a la construcció.

La séquia de Faitanar és, en temps normals, el fil d’aigua que proveeix el reg, però, com passa en tantes poblacions valencianes, un barranc travessa el nucli urbà. En aquest cas és el barranc de Torrent, també conegut per barranc de Xiva. Hi ha mig poble a cada banda d’aquesta rambla, que travessa el municipi del nord-oest al sud-est i que dimarts va esdevenir una assassina en sèrie.

El barranc és ample i canalitzat, enfonsat i travessat per uns quants ponts que asseguren la comunicació entre les dues meitats. El poliesportiu local, amb camp de futbol, frontó i més instal·lacions, tanca el pas pel sud, seguit per uns horts urbans municipals conreats curosament i que conviuen amb alguns tarongers i parcel·les d’horta on es conreen hortalisses i flors. Al bell mig del poble, precisament a l’altra banda del barranc, l’ajuntament ocupa un edifici desproporcionat, de sis plantes, massís i amb molt poques finestres, a la vora també del curs normalment sec d’aigua, fitant-lo. D’allí estant, plens d’impotència, van assistir dimarts a l’onada d’aigua que, arribada de les comarques de ponent, dels cursos alts del barranc, ho va arrasar tot. Literalment, tot.

De fet, el desbordament del barranc de Xiva, al pas per Paiporta, va ser un dels primers indicis que la catàstrofe que s’anava vivint tindria unes conseqüències monumentals. L’augment dràstic del cabal feia inútils de llarg les mesures de seguretat habituals, tal com ja havia avisat al matí la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, mentre el Consell de la Generalitat callava.

Poc després de les set de la vesprada, la primera gran imatge d’impacte de la nit arribava de Paiporta. Un dels ponts de la població era arrossegat per l’aigua i es trencava amb una facilitat enorme. Arrossegat per la fúria de l’aigua, aquella línia recta es transformava ràpidament en un triangle, fins que el pont finalment es trencava, s’hi apagaven tots les llums i l’aigua seguia el seu camí avall, sense que res semblàs capaç d’aturar-la.

Immediatament, les imatges d’aquell moment estremidor començaven a circular per les xarxes socials, i la gent es preguntava què caram passava i com era que les autoritats no deien res de res. Quan el barranc sobreeixia damunt la llera, l’aigua s’escampava pels carrers, arrossegava centenars de cotxes aparcats i acorralava els veïns que havia atrapat d’improvís. Perquè allí, a Paiporta, no hi plovia: era aigua que venia de dalt. I qui havia d’haver avisat de l’arribada d’aquella massa d’aigua no n’havia avisat.

El barranc de Xiva naix a Xest, a la confluència d’uns quants torrents i rieres de muntanya, i recorre quaranta quilòmetres fins a anar a desembocar a l’Albufera de València. Pel camí rep molta contaminació de les zones industrials que recorre i una enorme quantitat de brutícia de tota mena. Fa anys que les autoritats locals i la confederació parlen i negocien amb les autoritats valencianes un pla per a condicionar-lo i netejar-lo. Però ja han fet tard. Una vegada més, han fet tard.

I, en part per això, a Paiporta la gent es trobà atrapada i va morir dins els cotxes, als garatges, i sis, vells, a la residència local. Però, sobretot, es va trobar atrapada perquè ningú no els havia avisat que arribava aquell infern al seu poble. Pitjor encara: el govern valencià, per boca del president Mazón, amb una frivolitat esfereïdora, havia anunciat que la situació anava millorant i que cap a les sis de la vesprada era previst que hauria passat la part pitjor.

Una hora després, tan sols una hora després, quaranta-sis veïns de Paiporta –segons la xifra provisional que sabem ara– morien.