23.01.2020 - 21:50
Quan publiques un llibre, vénen les preguntes –les dels altres, vull dir. Tu et penses que el llibre tot sol les pot respondre, i pot ser que no sigui així. Pot ser que no ho sigui perquè no te n’has sortit, o bé perquè qui pregunta no ha tingut prou temps per llegir-te amb la calma que demana la recerca de respostes. Encara que no escriguis pensant en preguntes i respostes, encara que no tinguis clar per què escrius, el teu llibre, si te n’has sortit, hauria de poder respondre totes les preguntes d’un lector atent i fins i tot provocar-n’hi de noves. Però quan el llibre acaba de sortir, hi ha una mena de lectors apressats que no podran esperar, els periodistes. Ja sigui en roda de premsa o en entrevista, prepara’t per mirar de respondre tan bé com sàpigues, tan fidel al llibre com puguis, perquè una d’aquelles respostes és molt possible que acabi sent un titular en un cos de lletra enorme i en negreta. Res més eficaç que una roda de premsa per destarotar el trànsit mental i intestinal d’un escriptor. Però ara no són aquesta mena de preguntes les que m’interessen.
Quan publiques un llibre, a més, si tens sort, et llegeixen. I si tens més sort encara, et conviden a clubs de lectura en biblioteques, llibreries i fins i tot centres educatius. I si aquesta sort que tens és de la talla XXL, arriba un moment que et fa l’efecte que ja t’ho han preguntat tot sobre el llibre, que ja no et pot tornar a sorprendre cap pregunta. No t’equivoquis, sí que hi ha unes preguntes que es repeteixen i que les acabaràs responent amb el pilot automàtic activat, però en cada sessió n’hi haurà alguna de nova, pel tema o per l’enfocament, que et farà engegar tots els engranatges per pensar-ne la resposta. Serà la pregunta que et quedarà entre cella i cella quan tornis cap a casa. Serà la pregunta que et voldràs tornar a respondre per a tu mateixa i que aniràs polint fins que la resposta quedi suau i rodona, a punt per a la propera sessió, si n’hi ha.
Les preguntes donen més respostes sobre els lectors que les fan que no pas les respostes que l’autor dóna als lectors. Sóc conscient que és una frase enrevessada però dedicaré la resta de l’article a explicar-la a partir d’un exemple i confio que se m’acabarà entenent. Me’n faig un tip, de dir-ho, a totes les xerrades que faig sobre els meus llibres: m’alimento d’aquestes preguntes, jo, són benzina, són empentes per tirar endavant, són aplaudiments, crits d’ànim, tocs d’atenció, abraçades, clatellots, gerres d’aigua freda, ensabonades. El risc i el plaer de conèixer els teus lectors i saber què els agrada i què no, què els arriba i què no, què els interessa, què els avorreix, què els emociona, què els preocupa; saber-ho no per després escriure tenint-los en compte, sinó per després escriure mirant més enllà, per després escriure, simplement.
Però hi ha una mena de preguntes que són directament trampolins o tirolines o parcs d’atraccions sencers que et llancen amunt cap al cel o avall cap al subsol, que et capgiren, que et regiren, que et fan agafar aire abans de contestar i repassar bé tot el que dius perquè saps que l’atenció de qui t’escolta és plena i d’aquella resposta teva en poden penjar molts fils importants. Parlo de les preguntes que et fan els estudiants, els alumnes de les escoles i els instituts on tens la sort que decideixen fer llegir els teus llibres. És una altra dimensió i quan la visites hi vols tornar una vegada i una altra o bé en fuges com de la pesta, no hi ha mitges tintes. Jo hi estic enganxada i he tingut la immensa fortuna d’anar a xerrar amb alumnes des de primer de primària (sis anys) fins a batxillerat (disset-divuit) i de veure com els canvia la manera de mirar, de preguntar, d’escoltar, d’atendre, com passen del desvergonyiment més divertit al sentit de ridícul màxim en poc més de deu anys, com parlen tots alhora o callen tots alhora, com se’ls acumulen les preguntes sota el serrell o desconnecten de la classe rere una clenxa que és un mur.
I hi ha una pregunta que em van fer fa una setmana en una aula d’un institut del Vallès Oriental que encara em balla pel cap perquè no hi trobo la resposta adequada. Del fons de l’aula, un noi que havia estat xerrant amb els companys durant tota l’hora, quan faltaven pocs minuts per acabar, em va etzibar: ‘Quant et paguen per fer un llibre?’, i de seguida es va girar cap als col·legues amb un posat sorneguer i sense gaire interès pel que jo li pogués respondre. Li vaig cridar l’atenció, li vaig demanar que parés atenció perquè la pregunta era difícil i perquè si preguntes bé has d’escoltar la resposta –em ve al cap aquell Si em pregunten, responc de Pedrolo, ara– i llavors vaig agafar aire i ho vaig intentar sense sortir-me’n.
Per respondre, vaig agafar el meu últim llibre com a exemple i els vaig dir que me n’havien pagat sis mil euros en concepte d’avançament perquè havia guanyat un premi literari, i després de dir ‘sis mil euros’ l’aula es va convertir en un gran rebombori que no es va acabar de calmar amb cap dels mil matisos que vaig recitar després: que eren bruts, que calia descomptar-ne impostos i el percentatge que s’enduia la meva agent, que el llibre havia trigat tres anys a escriure’l. Res, no me’n vaig sortir. Estic convençuda que vaig sortir d’aquella aula amb una etiqueta al clatell que deia: ‘Va guanyar sis mil euros’, i l’error va ser meu.
Des d’aleshores, dono voltes a com respondre aquesta pregunta i segueixo dins d’un laberint de xifres, opcions i atzars. No vaig parlar-los dels drets d’autor que cobro cada any pels exemplars venuts. No vaig pensar a dir-los que per cada traducció que se n’ha fet també n’he cobrat un avançament. No vaig caure a explicar-los que havia guanyat un premi a obra publicada de dos mil euros més (bruts!). No vaig gosar explicar-los que per aquella xerrada també em pagarien uns honoraris. No vaig confessar-los les quantitats ridícules en drets d’autor que he cobrat de tots els títols anteriors. No vaig atrevir-me a dir-los que no he escrit mai per diners, però que sí que lluito perquè se’m valori, i que per fi començo a tenir sort en aquest sentit. No els vaig dir que tinc molts col·legues que cobren molt menys per cada llibre que publiquen i que això no té res a veure amb la qualitat del que escriuen.
Fuetades i fuetades que em clavo mentre busco com respondre aquesta pregunta un altre cop que hi topi, perquè la meva sort no és la sort de tots, però anar pel món lamentant-se tampoc serveix de gaire, i potser fa més servei que aquella colla de nois i noies pensin que escrivint una novel·la en català pots guanyar sis mil euros (ells els veuen nets i íntegres, deixem-los fer!) que no pas que s’enduguin a casa la imatge de l’escriptor català que plora perquè ha de fer altres feines per sobreviure, com si això no ho féssim tots, escriptors i no, avui dia.
Quan publiques un llibre, ja us ho deia abans, vénen les preguntes; vénen, creixen, es reprodueixen i tant de bo no es morin mai, que sense elles no escriuríem.
