Les noves pageses són filòsofes i poetes

La revolució de les dones de la terra és una revolució en curs. Són les dones urbanes les que han estirat la corda del discurs des de sempre. I, moltes vegades, les dones rurals no ho han tingut fàcil per a agafar la paraula. Potser perquè ni tan sols ens reconeixíem amb aquesta identitat. De fet, algunes que estrictament podríem ser considerades rurals –perquè hem crescut en pobles o lluny dels grans centres urbans–, no ens hem sentit identificades amb aquest nom, perquè hem viscut durant anys d’esquena a aquella terra que havíem sentit que esclavitzava els nostres iaios, una terra associada a la precarietat, al poc futur i, fins i tot, a la ignorància i manca de cultura. Eren els anys noranta i la promesa per als joves era marxar a viure a la ciutat.

Fa mesos que observo com les dones pageses comencen a fer-se càrrec del paisatge que les envolta i també del relat. A mi m’agrada molt escoltar-les perquè, des de la reflexió sobre els models agrícoles, em proposen un altre marc per a pensar-me en col·lectiu, més a prop de la meua història. Que sí. Que a totes ens ha inspirat la lluita als carrers de París de Simone de Beauvoir, o la lluita afroamericana d’Angela Davis, però nosaltres, cara a cara, només hem vist la vertadera dona feminista al tros, amb les galtes roges de treballar al sol. De fet, ara sabem que aquella dona era un referent, perquè en aquell moment ens costava de veure-ho, bombardades com estàvem pel desig de modernitat. A mi m’agrada escoltar les noves dones que treballen la terra perquè allò no és només agricultura, sinó moltes altres coses. Són comunitats, models de governança, models agroalimentaris, és decidir com volem viure i com ens volem relacionar amb el nostre entorn natural.

Aquesta va ser la gran potència del simposi ‘Paisatge, agricultura, dona’ que es va fer fa uns dies a la Cartoixa d’Escaladei, organitzat per la Candidatura de la UNESCO del Priorat i per l’Observatori del Paisatge. Una primera edició que volia situar les dones com a protagonistes de la transformació dels paisatges agraris arreu del món. Les dones com a guardianes d’un capital cultural, o biocultural, com deia el mateix tríptic. Gestores de la terra, de la transmissió de coneixements agrícoles; directives de la vida domèstica; responsables de les factures i els pagaments; cuidadores del paisatge; activistes i combatents contra l’espoliació.

Avui dia, les dones rurals són dones que porten el WhatsApp a la butxaca, que han anat a la universitat, que han llegit, que són instagramers i que han començat a percebre la terra com un espai de diàleg i creació. Les rurals del segle XXI ja no responen a l’estigma de la submissió, de la custòdia de la tradició, la cuina i els fills. Les noves pageses també són artistes, són filòsofes i poetes. No han deixat de qüestionar-se quin lloc volen ocupar, pensen i conviuen amb les contradiccions i han agafat les regnes de la lluita política. Per això es reuneixen i parlen dels models que volen per a la seua terra.

Terra i dones, aquest binomi invisibilitzat començava a despertar-se amb força al Priorat. I despertar-se, per mi, vol dir que les lluites locals i fragmentades de moltes dones comencen a enllaçar-se, a connectar-se simbòlicament. Com si cada experiència fos una part d’un engranatge més complex. D’un cos que veu com totes les peces són necessàries. Allò de quan es parla d’això, també es parla d’allò. I el que potser podria ser considerat una insignificant experiència local, si es mira en conjunt, és un moviment social emancipador que espanta.

I així, al Priorat, van anar apareixent a escena. Wendy Cruz va portar el testimoni de la lluita de les dones de la Via Campesina a Hondures per a aconseguir que les dones puguin accedir al crèdit; les dones marroquines van explicar com s’agrupen al voltant de les cooperatives de l’oli d’Argan; les dones cubanes van explicar l’experiència cooperativista del Paisaje Cultural del Valle de Viñales, de Pinar del Río; també les de Burkina Faso van exposar la mobilització per reivindicar l’accés de la dona a la terra; Sara Pérez, que elabora vi al Priorat, relatava el seu ‘viatge’ de comprensió de la terra. Com havia après a deixar de demanar a la vinya per començar a escoltar què expressava. Tota una cosmovisió femenina lluny de la concepció més materialista dels recursos naturals. O com es parlava de deixar d’especular amb els trossos de terra i activar un banc de terres que tenia com a logotip un banc de seure, per deixar ben clar que el banc era un espai per a reposar plegats mirant el paisatge, no una entitat financera transnacional de crèdit.

L’objectiu, crec, no era solament donar a conèixer experiències inspiradores o models de sostenibilitat, sinó, com comentava, començar a traçar connexions entre experiències locals. Allò que l’antropòloga Margaret Mead va resumir tan bé. No dubtis mai que un petit grup de ciutadans pensants i compromesos poden canviar el món. Però ho han de veure.

I en aquesta tasca de lectura dels fets, o del relat, tenim molta feina a fer. La mirada al camp encara ve de la ciutat, respon a l’estranya etiqueta ‘territori’ i és a les pàgines locals o als telenotícies de comarques. És una mirada estigmatitzada i carregada de tòpics. Perquè la fragmentació amb què percebem la realitat rural afavoreix que no puguem percebre la potència de les experiències que van apareixent a molts racons del planeta, precisament en aquells espais fora del centre, menys institucionalitzats.

Les dones disperses que són artistes o poetes ja comencen a dir que no caben en les etiquetes que ens han representat. Que volem una mirada que neixi de cada lloc i que pugui fer-se forta i planetària amb la suma de les dones locals de tot arreu. Al Priorat vam comprovar-ho, però potser encara n’hem de parlar més.