Fa uns quants anys que treballe en una hipòtesi que em costa d’expressar en públic. Vaig acumulant dades i teoria, pensant que algun dia, potser, m’atreviré a fer-ne un llibret. Parle del poder de la geografia i en concret del pes decisiu de la geografia als Països Catalans i el condicionament enorme que té sobre la nostra relació amb Espanya –amb Madrid, més concretament.

Em costa d’expressar-la en públic perquè crec que podria ser mal interpretada, de manera que intentaré d’explicar-me amb una certa prudència.

La tesi ve a dir que fins en el cas que Espanya reeixís a aniquilar la base cultural de la nació catalana –la llengua, sobretot–, l’antagonisme geogràfic entre aquesta cadena de valls oberta a la mar que defineix i constituí els Països Catalans (en parle en aquesta Pissarreta) i l’altiplà que representa l’essència d’Espanya és tan gran que la crisi política oberta entre els dos espais continuaria viva.

He dit això de la mala interpretació perquè algú podria manipular allò que dic pensant-se que done per feta l’aniquilació; i no és això, de cap manera. Al contrari. Simplement remarque, i en això sóc un seguidor acèrrim de Fernand Braudel, que la geografia pot explicar-nos fins i tot millor que la història el passat i com hem arribat a ser això que som.

I si en parle avui és per la combinació, aquest cap de setmana, de tres notícies que crec que expressen molt bé allò que en podríem dir un antagonisme, una oposició radical d’aquests dos blocs dins la península, que va més enllà de la qüestió nacional. La frase del president socialista de Castella – la Manxa, Emiliano García-Page, que digué que “la riquesa de Catalunya” no és dels catalans sinó de tots els espanyols; les reaccions semblants, calcades fins i tot en la disposició de la frase, en la demanda del retorn de la Dama d’Elx, expressada pel president Mazón a Pedro Sánchez; i el rocambolesc episodi de les ensaïmades de l’aeroport de Mallorca, que resulta que no s’hi podran vendre llevat que els forns de Palma que les fan traslladen la seu oficial a Madrid.

En el seu monumental llibre La Méditerranée et le Monde méditerranéen à l’époque de Philippe II, Braudel explica alguna cosa així com que la geografia és l’estructura immòbil que condiciona, de vegades molt lentament però sempre inexorablement, les accions humanes. Que la geografia és la força que condiciona les possibilitats i límits de l’acció humana: les rutes comercials, la vida econòmica, els intercanvis culturals, el desenvolupament, el caràcter i tot; en definitiva, les societats. Braudel hi creu tant, i ho demostra tant, que arriba a dir que el paisatge és inflexible.

El gran historiador francès es va morir el 1985 i, per tant, tot i que ja va poder veure amb els seus ulls l’enorme desenvolupament de les infrastructures de transport contemporànies, crec que no va poder observar els grans intents de transformació de la realitat geogràfica que impliquen obsessions com la construcció radial de la xarxa espanyola de trens AVE.

Tots hem denunciat el caràcter absolutament centralista i centralitzador d’aquesta xarxa. Però no hem parlat tant de la missió nacionalista espanyola que es tradueix al mateix temps en la negativa d’unir València i Barcelona. Si em permeteu el manlleu, diria que tres segles intentant terraformar nacionalment el paisatge mediterrani, sense èxit, han portat Espanya a una operació d’una monstruositat econòmica sense parangó, que ja és gairebé un intent a la desesperada.

Germà Bel, en el llibre Espanya, capital París –probablement, el llibre més determinant d’aquestes darreres dècades– ho va deixar ben clar. La construcció de la ciutat de Madrid amb aquest projecte de capital imperial és tan antinatural que entrebanca fins i tot la construcció d’Espanya com a nació-estat. Pasqual Maragall ho havia vist abans amb els seus ulls tan afilats en aquell premonitori “Madrid se va“. I d’ençà d’aquell 2001 la cosa no ha fet sinó empitjorar. Molt.

Allò que la història ens havia explicat que era una oposició entre dues construccions nacionals paral·leles a partir del segle XVIII –l’espanyola i la catalana– va, en realitat, crec jo, més enllà que no pensàvem.

La cosa és tan simple, i tan aguda, que en el projecte nacional espanyol no hi cap una Barcelona, i encara menys una València o un Alacant, que tinguen l’aspiració de competir (internament) amb Madrid. El projecte nacional espanyol, confós finalment amb el projecte nacional madrileny, és tan intransigent que sols accepta la submissió. I la subordinació. No de Catalunya o el País Valencià, sinó de sengles caps i casal. Amb el problema que la realitat no pot pas acceptar-ho, això, perquè va contra qualsevol lògica, primer de tot de la lògica geogràfica. I perquè és massa. Simplement és massa i per això, passe què passe i siguen capaços de fer què siguen capaços de fer, l’antagonisme i el conflicte es mantindrà sempre.

Un exemple tan sols, però ben significatiu: si repasseu els titulars de diaris dels anys vuitanta i noranta, hi trobareu un munt de declaracions que afirmen que és impossible de sostenir econòmicament un vol entre Barcelona i Nova York que no passe per Madrid. La burrera d’AENA ve d’aleshores. Però el cas és que avui hi ha cinc vols diaris a la ciutat nord-americana, pràcticament tots a càrrec de companyies americanes. I l’aeroport del Prat no únicament té vols a Nova York, sinó també a Atlanta, Boston, Chicago, Dallas, Filadèlfia, Los Angeles, Miami, San Francisco i Washington. Hi ha dies que arriben a eixir no pas un sinó divuit vols directes entre Barcelona i els Estats Units. I això, tenint en contra les autoritats espanyoles de tota classe i condició que, seguint la plantilla madrilenya, miraven de fer del camp d’aviació barceloní una simple sucursal que alimentàs Barajas, sense capacitat competitiva. Doncs com això, tot.

Perquè la realitat és molt tossuda i hi ha una confrontació geogràfica molt bàsica al darrere. Madrid és un desert artificial i per regar-lo no hi ha cap més solució que posar al seu servei, extractivament, qualsevol tros de territori sobre el qual tinga poder l’estat que Madrid controla. I això origina un conflicte, com és lògic i natural, perquè ningú no vol ser aixafat, i a Madrid ni saben fer ni poden fer cap altra cosa. La prova? Les ensaïmades no s’han de poder vendre si no passen per Madrid, la Dama d’Elx tan sols pot estar a Madrid i els diners dels catalans no són dels catalans sinó d’un tots majestàtic que en realitat vol dir de Madrid. Ah! I per si n’hi havia cap dubte: Ayuso apunta però Page dispara. Que en això el PP i el PSOE són –i ho han demostrat de sobres– exactament iguals.

PS1. Algun dia m’hauré de decidir a fer un llibret amb tot plegat i explicar de passada que el pancatalanisme –que encaixa com un guant en la matriu geogràfica del conflicte– ha de ser la resposta. Segurament no entendre una cosa tan bàsica com aquesta ha estat en el passat i és avui encara la gran feblesa del catalanisme.

PS2. El president Illa s’endugué ahir una xiulada multitudinària en el concurs de castells de Tarragona i crits unànimes d’independència, mentre una exigua claca de treballadors públics intentava d’aplaudir-lo amb passió a la tribuna presidencial, en una escena que recordava les grans xiulades al rei espanyol en alguns partits de futbol. El vídeo que els companys del diari van fer d’aquell moment és sensacional, perquè va del públic al president i l’ensenya acorralat i tancat entre els seus. L’interès del cas és que si algú es pensa que tenint el càrrec i el favor de l’aparell mediàtic i dels grans negocis n’hi haurà prou per a imposar-nos als ciutadans una realitat inexistent va ben servit. A Illa se li farà molt llarga i molt dura la seua presidència.

PS3. Avui fa un any just dels atacs d’Hamàs contra Israel que van desencadenar la fase actual de la guerra del Llevant. Shira Rubin recapitula aquell moment i ens ensenya una part de la història a la qual no vam parar l’atenció deguda: l’existència d’unes unitats de dones dins l’exèrcit israelià encarregades de vigilar Gaza, als advertiments de les quals el comandament militar no va fer cabal, segons elles per la misogínia imperant en l’exèrcit. Shira ha parlat amb set d’aquestes dones i amb més testimonis per a reconstruir una història tan apassionant com amagada fins ara: “Les militars israelianes que van preveure l’atac del 7 d’octubre denuncien que continuen essent silenciades”.

PS4. Dilluns vinent comença la segona Lliga del Paraulògic. Si encara no us hi heu registrat i hi voleu jugar, en aquest article us expliquem com fer-ho. I en aquesta pàgina podeu fer una donació econòmica, si ho voleu, per a fer possible la Lliga.