Paelles (18)

Quan els meus fills volen recordar alguna de les bestieses que hem fet en família sempre recorden un diumenge que vam anar a València, a la Malva-rosa, a menjar una paella. Va ser anar i tornar. Amb nosaltres hi venia una amiga que tenia una nena d’edat semblant a les dels meus i per a tots aquella escapada ha quedat com un record compartit i inesborrable, no sé si per la paella o pel trajecte, però aquesta és una història recurrent quan recordem.

Jo havia anat abans a la Malva-rosa amb motiu d’un congrés de lingüística que es feia a València. Hi vam anar quatre lingüistes plegades que des d’aquell dia som amigues. També una vegada els raros vam anar a l’arrosseria Maribel a l’Albufera. Ens hi va portar una amiga i la paella era realment sensacional. El problema va ser que la nostra amfitriona menjava molt poc i els raros som de vida. Ella va demanar una paella a la seva mida i tots vam quedar amb gana i amb ganes de tornar-hi perquè rascant el socarraet no en vam tenir prou.

He anat sovint al País Valencià i, és clar, no sempre he menjat paella. De fet, un dels plats que demano més sovint són les verdures a la brasa que allà les fan com ningú. Va ser en un restaurant de Castelló on les vaig tastar per primera vegada i me’n vaig fer addicta. A Vinaròs, Sueca, Elx, Gandia, Alcoi i, és clar, a València i Alacant, n’he menjat i quasi és el meu plat preferit quan hi vaig. Em sap greu no recordar els noms dels restaurants però és allò que, quan m’hi porten, després són més difícils de rastrejar. Un que sí que recordo és el Pau de Benicarló i el que per a mi és inoblidable és el Celler de Joan d’Alcoi.

Fa bastants anys (potser trenta) vaig assistir a unes jornades de sociolingüística que organitzava l’Ajuntament d’Alcoi. Hi vaig descobrir la feina de José Maria Sánchez Carrión, Txepetx, un sociolingüista que he seguit sempre i del qual el GELA ha après moltes coses. Ell no hi era però els seus deixebles van portar el seu llibre Un futuro para nuestro pasado que es va convertir en un dels meus llibres de capçalera. Des d’aquelles jornades, sempre vaig somiar tornar a Alcoi, però no de visita, sinó a fer-hi alguna cosa. L’oportunitat va sortir no fa gaire. Hi vaig anar a fer una xerrada per als estudiants de batxillerat de tres instituts i una altra d’oberta al públic. A l’hora de dinar vam anar al Celler de Joan, que ens va fer tres tipus d’arròs i, sobretot, ens va explicar un munt d’històries. Us recomano aquest restaurant vivament i deixeu-vos aconsellar pel Joan. Us farà viure una experiència diferent.

Si es tracta de paelles, ja sabem que hi ha molts especialistes que en saben i a casa seva fan uns arrossos sensacionals. El millor, Jesús Tuson. Amb una recepta familiar de tres o quatre generacions, feia una paella que diria que tots els membres de la secció de lingüística de la UB recordem vivament. Si tornem als restaurants, però, la millor paella que he menjat mai a la meva vida me la van servir al restaurant Víctor de Tossa. Hi vaig anar quan fèiem un projecte de recerca a la Selva. Vaig anar a l’institut i el restaurant era allà a tocar. M’acompanyava una amiga que s’acabava de quedar vídua i, quan feia aquests trajectes, me l’emportava per distreure-la una mica i fer-li companyia. No recordo quina paella vam demanar, però sí que recordo la sorpresa pel gust. De debò que per a mi ha quedat sempre com la millor. Per cert, a Tossa també vaig anar una vegada a La cuina de Can Simon, un altre lloc ben especial.

I si haig d’esmentar la segona millor paella que he tastat a la meva vida, doncs va ser una que vam menjar de menú a la Fonda Europa de Granollers. Cada dia de la setmana en feien una de diferent i aquell dia tocava de verdures. Boníssima. A la Fonda Europa hi he anat unes quantes vegades. A més de ser un establiment històric, és un lloc força recurrent quan s’hi fan activitats i a mi, després de fer alguna xerrada, m’hi han portat a sopar. No es pot afegir gran cosa a tot el que ja s’ha dit d’aquest establiment. Hi vaig menjar per primera vegada un d’aquests canelons grossos que omplen el plat i, quan es tracta de sopar, acostumen a servir un pica-pica amb unes croquetes boníssimes i la paperina de verdures que diria que són els grans clàssics.

Val a dir que a Granollers no sempre em porten a la Fonda Europa. Tinc molt bon record de la Gamba, un local molt bonic on també es fan activitats culturals i el menjar és realment bo. Ganes de tornar-hi!