150 euros en canvi del padró: els entrebancs donen ales al mercat de la misèria

Haver de pagar 150 euros per empadronar-se. Així de desesperant és la situació de molts immigrants que viuen en habitacions rellogades i no se’n surten per a obtenir el certificat del padró. Sovint, es troben que els arrendataris no els volen empadronar i l’administració no els ofereix solucions eficaces, de manera que es veuen abocats a pagar a algú perquè els empadroni, encara que sigui en un altre domicili. Ho explica l’advocada d’estrangeria Susej Diseño: “Sóc en uns quants grups de Telegram d’ajuda mútua entre immigrants a València i hi ha gent que, a la desesperada, demana que algú els empadroni a canvi de diners. Han arribat a oferir 150 euros.” I afegeix: “Com a advocada, recomano que si algú vol llogar una habitació, pregunti abans si l’empadronaran. Si li diuen que no, que en busqui una altra. Però que no pagui pel padró. És un dret.”

Els entrebancs per a aconseguir el padró no són cosa exclusiva de València. El problema afecta unes quantes ciutats grans del país, entre les quals, Badalona, l’Hospitalet del Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Cornellà del Llobregat i Mataró, segons que ha documentat la Coordinadora Obrim Fronteres (COF), una entitat que defensa els drets dels immigrants.

Comprar el padró al mercat negre: per què?

Si fem algunes cerques en portals d’internet, és relativament fàcil de trobar anuncis de propietaris que “no permeten d’empadronar” o de persones que demanen el padró a canvi de diners. Heus ací alguns exemples del portal Mil Anuncios:

Tanmateix, comprar l’empadronament al mercat negre no dóna cap garantia que l’interessat realment acabarà essent empadronat. Les entitats alerten que hi ha hagut casos d’estafa i que és arriscat comprar-lo clandestinament. De fet, segons el codi penal espanyol, és un delicte de falsedat documental que pot comportar fins a sis anys de presó. Tot i això, en alguns casos, és l’alternativa més ràpida que troben les famílies que viuen en habitacions subarrendades, atesa la falta de voluntat dels ajuntaments, segons que denuncien algunes entitats socials.

No tenir el padró condiciona molt els immigrants nouvinguts, i per això cerquen de tenir-lo com sigui. Per què és tan important? D’entrada, és el primer tràmit per a regularitzar la situació administrativa, això que col·loquialment es diu “tenir els papers”. Però, a més, l’empadronament és imprescindible per a accedir a ajuts públics, aconseguir la targeta sanitària, obrir un compte bancari, demanar asil, ser atès en centres de serveis socials o escolaritzar els fills a l’escola més a prop de casa. Fins i tot, hi ha entitats socials que no atenen persones sense padró. El padró és un dret que obre la porta a més drets.

Habitacions rellogades: la precarietat es cronifica i bloca el padró

Bona part del problema deriva de la precarietat en l’accés a l’habitatge, a parer de Leonardo Correa, de la Plataforma Intercultural de València, que atén centenars d’immigrants. Correa assegura que molts viuen subarrendats en habitacions sense contracte a causa dels preus desorbitats de l’habitatge. Sovint, diu, es troben que els arrendadors no els volen fer contracte ni empadronar, perquè l’administració veuria que tenen una nova font d’ingressos i podrien perdre ajuts socials. “Això ha fet sorgir un mercat negre, on la gent compra el padró, ja sigui pagant un extra a l’arrendatari o directament empadronant-se en un lloc on no viu.”

Com diu Correa, la crisi de l’habitatge ha fet que rellogar habitacions s’hagi tornat més habitual que no fa uns anys. També s’han ampliat els perfils de llogater. Si bé abans eren majoritàriament estudiants joves, ara també hi ha immigrants en situació irregular, fins i tot famílies senceres. Habitualment no poden anar-se’n a un pis, perquè, tot i tenir feina, no compleixen els requisits del contracte del pis, atès que no estan en situació regular.

Míriam Feu, cap d’anàlisi social i incidència de Càritas Barcelona, explica que aquest nou perfil és com més va més comú. Diu que la seva estada en habitacions de lloguer és itinerant, però cronificada. En altres paraules, encadenen unes quantes estades en habitacions durant anys. A més, “tenen molta inseguretat, perquè els poden fer fora en qualsevol moment. L’arrendatari té molt de poder. Com que tenen por de quedar-se al carrer, acaben acceptant situacions abusives, fins i tot, que no els permetin d’empadronar-se”.

No hi ha dades sobre el nombre de persones que viuen en habitacions rellogades, però Càritas Barcelona comptabilitza que prop del 40% dels seus usuaris a Barcelona hi viuen. Són gairebé 6.000 persones, un augment de quasi el 30% respecte de l’any passat. VilaWeb ha demanat les mateixes dades a Càritas València, però ha respost que no les tenen.

L’empadronament especial, una alternativa

Dit això, hom es pot demanar: no hi ha cap manera legal d’empadronar-se en una habitació rellogada tot i la negativa de l’arrendatari? N’hi ha una, però en alguns municipis no és gaire efectiva. Municipis com Barcelona i, d’ençà de fa unes setmanes, València, han habilitat l’opció del padró sense domicili fix, que permet d’empadronar-se després d’haver presentat un informe social i d’una comprovació del domicili. Tot això, sense necessitat d’acreditar el domicili. Així, l’administració local computa l’interessat com a ciutadà i pot accedir als drets que té com a veí del municipi. Aquest mecanisme s’aplica principalment per a gent que viu al carrer, però també s’hi poden acollir persones que viuen en habitacions rellogades.

Precisament, entitats com la Coordinadora Obrim Fronteres, València Acull i la Plataforma Intercultural critiquen que els ajuntaments no emprin més aquesta via i no l’agilitzin. També ho defensen el Fòrum de Síndics Locals de Catalunya i el Síndic de València. Fa poc, el Síndic de València ha reprovat l’ajuntament per la gestió del padró. Una de les grans crítiques ha estat no haver emprat prou l’empadronament especial. Segons un informe de les entitats que col·laboren amb l’ajuntament, el 2021 tan sols es van fer 32 empadronaments d’aquesta mena.

Tot i això, l’empadronament sense domicili fix tampoc no és una fórmula perfecta. Maria Creixell, de la COF, critica que alguns ajuntaments triguen uns quants mesos a fer el tràmit. La gent se’n cansa, perquè necessita el padró amb urgència, i busca alternatives on sigui. Segons que explica Creixell, si l’administració no denega la sol·licitud en tres mesos, és possible de fer un empadronament per silenci administratiu, però és una via molt poc coneguda.

També critica que la comprovació de domicili l’efectuï en alguns casos la policia, i demana que les visites les facin els serveis socials, atès que molts dels afectats són immigrants i a vegades tenen por que els obrin un procés d’expulsió i desisteixen del procés. També n’hi ha, explica, que temen represàlies de l’arrendatari, que pot fer-los fora del pis si veu que els inquilins s’han volgut empadronar al domicili tot i haver-los-ho negat.

És tot un atzucac que fa temps que té atrapats els immigrants entre el mercat de la misèria i els entrebancs burocràtics.