05.02.2019 - 21:50
Va ser el 1969. Ara fa cinquanta anys. Aquell any, la màfia es va convertir en una icona i les seves maneres i comportaments varen començar a fer forat arreu del món. El responsable va ser un noi de pares italians nascut a la ciutat de Nova York, a Manhattan, l’any 1920. Li deien Mario Puzo i ell va ser el pare d’un dels millors personatges del segle XX, Vito Andolini, més conegut com a Vito Corleone, o el Padrí, reforçat per la versió fílmica de 1972 en què l’encarnava un genial Marlon Brando (va aconseguir l’Oscar a millor actor).
Ara es commemoren els cinquanta anys d’aquella efemèride i Edicions 62 ha reeditat el llibre en versió de Núria Panadès, que el va traduir al català el 2001. I la lectura (relectura, en aquest cas) provoca una enorme satisfacció en el lector, que no ha d’estar gens atent a la trama –al cap i a la fi, si hom ha vist els films, ja sap com acaba i quins són tots els capítols importants que s’hi desenvolupen– sinó que es pot deixar endur pel domini tècnic de la narrativa que té Puzo i gaudir com ens explica la història d’aquesta genial família mafiosa.
I sí, per als curiosos que s’ho demanin: el llibre és millor que el film, i això que el film –en aquest sentit, seria millor parlar de la trilogia– és molt bo i figura com a primer en unes quantes llistes de millors films de la història. Però és clar, Puzo té alguns cops amagats a la novel·la que els films, malgrat l’extraordinari metratge, no poden copsar. Per exemple, una de les coses que mai no apareix al film és el profund antifeixisme que expressava l’autor. A la pàgina 160 podem llegir: ‘Aquestes coses passen de tant en tant, més o menys un cop cada deu anys i van bé per netejar la mala sang. És que si cedeixes una mica, llavors volen controlar-ho tot. Se’ls ha de parar els peus des del començament, com havien d’haver fet amb Hitler a Munic. S’ho van buscar, li havien d’haver parat els peus de seguida, no l’havien d’haver deixat anar tan lluny. En Michael havia sentit dir el mateix al seu pare, el 1939, abans de l’esclat de la guerra. Si les famílies haguessin portat el departament d’estat, la Segona Guerra Mundial no hauria existit mai, va pensar amb un somriure trist.’
Més endavant, hi trobarem atacs directes a Mussolini i encara alguna altra diatriba contra Hitler. En una entrevista, Puzo va dir que Vito Corleone l’horroritzava, però que li feien molta més por les persones que havien votat Hitler o els milions de seguidors entusiastes que havien tingut Mussolini i Franco, i de fet, a la novel·la gairebé justifica el paper de la màfia a Sicília com a única oposició real al poder feixista. Per exemple, és força conegut que el gàngster italo-americà Lucky Luciano va donar suport explícit al desembarcament del general Patton a Sicília el 1943 a canvi que els alcaldes dels pobles alliberats fossin homes propers a la seva organització o altres famílies de la màfia amb qui tenia bons tractes.
Però, qui era en realitat Mario Puzo i com va ser la trajectòria que el va dur a escriure El Padrí i després a fer de la màfia un dels principals temes de la seva obra literària? Puzo va estudiar ciències socials a la Universitat de Columbia. Va iniciar-se en la novel·la amb L‘arena bruta i La Mamma, dues obres que varen tenir una gran acollida, però que no li van permetre encara de viure de la seva obra, o no completament: durant molts anys, va anar escrivint relats per a revistes de tota mena, des de revistes pulp fins a la revista Playboy, on col·locava molt sovint alguns relats. De fet, es queixava: ‘Tot i que em paguen molt bé, és frustrant veure com gairebé ningú arriba a llegir-me’, atès el caràcter pornogràfic de la publicació i que ell solia publicar a les darreres pàgines.
Una de les principals influències literàries que va tenir Puzo va ser la lectura de Dostoievski i hi ha alguns estudiosos que asseguren que l’estructura familiar dels Corleone beu directament d’Els germans Karamàzov. Curiosament, aquesta novel·la era el llibre preferit de Hemingway, que és una altra de les grans influències de Puzo, sobretot pel que fa a l’economia del llenguatge (i això que El Padrí té cinc-centes pàgines) i a cercar la col·laboració del lector per a acabar d’omplir els forats no explícits de la narració.
Entre les principals afeccions de Puzo hi havia jugar a tenis, apostar petites quantitats de manera ocasional a Las Vegas –fet que l’inspirarà per escriure El darrer Don–, escriure i passar hores i hores mirant el sostre de l’habitació des del llit mentre anava ordint les trames de les seves obres. Una d’aquestes ens afecta de ple, perquè Puzo no es va poder estar d’escriure sobre una de les famílies més poderoses i interessants de la nostra història, els Borja, precisament en un llibre que va titular així, Els Borja, i que va tenir un èxit molt notable perquè presentava la família com una colla de criminals i, sobretot, perquè va ser el seu primer llibre publicat pòstumament.
Mario Puzo assegurava que mai no havia tingut contacte amb el món del crim i que havia creat una versió romàntica de la màfia, allunyada de la real. Però la veritat és que d’ençà que va estrenar-se el film homònim de la novel·la, quan sortia a sopar o a dinar sempre hi havia algú que el convidava.
Les adaptacions de Francis Ford Coppola
Però, sense cap mena de dubte, avui no parlaríem d’El Padrí si no s’haguessin fet els films basats en el llibre. Francis Ford Coppola va quedar enamorat del text i el 1972 va aconseguir d’estrenar-ne la primera adaptació, que aquell mateix any va guanyar l’Oscar al millor film. A més a més, Marlon Brando es va emportar l’estatueta a millor actor –malgrat que, en un principi, Paramount Pictures no volia que el paper el fes ell– i Puzo i Coppola guanyaren l’Oscar al millor guió adaptat. Entre els actors, també hi havia un jove Al Pacino en el paper del fill d’en Don, Michael Corleone, i Robert Duvall com a Tom Hagen, el consiglieri de la família.
De seguida, El Padrí es va convertir en una mena de bogeria i va servir per a fixar els cànons de l’estètica mafiosa, i molts mafiosos varen començar a imitar els cotxes i la roba que apareixien al llibre i al film. Una de les controvèrsies relacionades amb el llibre és si Johny Fontane, el personatge del cantant i productor cinematogràfic, està inspirat en la figura de Frank Sinatra, que sí que va mantenir relacions amb la màfia.
L’èxit aclaparador del film va obligar el tàndem Puzo-Coppola a ordir les trames de la segona part de les aventures dels Corleone. Frases mítiques com ‘li faré una oferta que no podrà refusar’ o ‘nosaltres som homes d’honor i els homes d’honor enraonen’ s’havien començat a popularitzar en nombrosos àmbits de la parla nord-americana.
El 1974, es va estrenar la segona part del film, amb què Robert de Niro va guanyar l’Oscar al millor actor de repartiment pel paper de Vito Corleone de jove, i Coppola es va emportar l’estatueta com a millor director i, en tàndem amb Puzo, per l’adaptació del guió. Ha estat l’única vegada en què primera i segona part d’un film aconsegueixen l’Oscar de l’acadèmia. Amb aquestes dues obres quedaven fixades per a sempre les maneres de fer, vestir-se i parlar de la màfia clàssica i, amb poc més de cinquanta anys, Mario Puzo es va consagrar completament com a escriptor.
Però es veu que el cuc del cinema havia arrelat en Puzo, perquè una cosa és imaginar que es deixa el cap d’un cavall de sis-cents mil dòlars dins el llit d’un empresari del cinema i una cosa molt diferent és aconseguir que tothom ho vegi. I així, encara que al llibre renegui sovint de Hollywood i els seus dirigents, Puzzo va continuar treballant per a la indústria adaptant les seves obres i també signant els guions de films mítics, com ara les dues primeres parts de Superman i la inoblidable Cotton Club (1984). El 1990, setze anys després dels èxits de les dues primeres parts, el tàndem Coppola-Puzo va repetir en el tancament de la trilogia, que ja no va obtenir tants èxits.
La recuperació del llibre permetrà als qui encara no ho han fet de llegir la novel·la original en què es basa tot un subgènere literari i fílmic que arriba fins a sèries com Els Soprano. Res no seria igual si Mario Puzo no hagués decidit de bastir una gran història sobre un home singular, Vito Corleone, i el seu ascens al poder i si no hagués fet, a la vegada, un gran homenatge a la Nova York de la seva joventut.
