08.07.2019 - 20:01
|
Actualització: 10.07.2019 - 19:37
La tempesta política desfermada pel pacte entre el PSC i JxCat per a governar a la Diputació de Barcelona ha originat una altra crisi entre ERC i JxCat. Després de la tensió pels pactes amb els socialistes en uns quants municipis, divendres va esclatar la crisi quan es va publicar el document de l’acord entre JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona. La reunió entre partits i entitats d’aquest cap de setmana a Ginebra no ha calmat pas les aigües.
Aquests darrers dies, JxCat ha insistit que si ERC es desdiu dels acords amb el PSC als municipis, paralitzarà el pacte amb els socialistes a la diputació barcelonina. I ERC ha fet una contraoferta: que JxCat presideixi la institució. Tanmateix, JxCat ja ho ha refusat, i ha dit que l’oferiment era ‘màrqueting’.
L’aritmètica enverinada de la Diputació de Barcelona
A la Diputació de Barcelona, ni el pacte PSC-JxCat ni un hipotètic acord ERC-JxCat no tenen prou vots per a atènyer una majoria absoluta ni una majoria simple en una segona ronda. Els dos acords arriben a 23 diputats provincials, mentre que la unió del vot contrari de la resta de partits els superaria de llarg. No obstant això, si els comuns no s’abstenen en un hipotètic acord ERC-JxCat la presidència recauria igualment en el PSC.
Fonts de la Diputació de Barcelona han explicat a VilaWeb que havien consultat a la Junta Electoral espanyola (JEC) què calia fer si hi havia més vots contraris que no pas favorables al candidat a la segona ronda (en cas que només n’hi hagi un), cosa que no ha passat mai. La resposta de la JEC és que guanyaria el partit amb més diputats. Com que tant ERC com el PSC en tenen setze, aleshores es decidiria pel nombre de vots, i aquí és on els socialistes s’imposarien. En el cas que es presentin dos candidats o més, sí que guanyaria el més votat en una segona volta.
El pacte entre el PSC-JxCat és suficient perquè Núria Marín, batllessa de l’Hospitalet de Llobregat, sigui la nova presidenta de la institució. En canvi, un acord entre ERC i JxCat no reeixiria per si mateix, perquè necessitaria el suport dels comuns. El dubte és, doncs, si els comuns cedirien la presidència a un candidat d’ERC. En canvi, sembla gairebé impossible que cedeixin la presidència a un candidat de JxCat, tal com proposa ERC.
Revisar els pactes locals és gairebé impossible
La proposta de JxCat de desfer els pactes municipals és igualment difícil. Caldria expulsar el PSC dels governs municipals on ha entrat gràcies als acords amb ERC i JxCat o bé trencar els acords de govern que hi hagi, amb els socialistes a l’oposició. L’única manera que tindria JxCat de recuperar les batllies que va arrabassar-li ERC amb el suport del PSC seria que dimitissin tots els batlles, una opció remota perquè pot motivar un xoc frontal entre aquestes batlles i les direccions dels dos partits.
Hi ha una segona via encara més difícil, la moció de censura. L’article 197 de la llei de règim local estableix que el registre d’una moció de censura exigeix una majoria absoluta dels regidors amb un candidat alternatiu. A més, si un dels regidors que proposa la moció pertany al grup polític municipal del batlle, la majoria absoluta puja en el mateix nombre de regidors del mateix grup que la registrin. Aquesta majoria absoluta reforçada va preveure’s probablement per a frenar el transfuguisme.
Un cas pràctic i paradigmàtic: Sant Cugat del Vallès. Hi ha 25 regidors i la majoria absoluta és de 13. JxCat (9) i ERC (6) tenen 15 regidors, però si els republicans –la batllessa d’ERC inclosa– s’afegissin a una moció de censura de JxCat, la majoria augmentaria fins a 19 regidors i seria inabastable per als dos partits independentistes, tenint en compte que la resta de forces difícilment s’afegirien a aquesta maniobra. Aquest mateix patró pot aplicar-se a tots els municipis on hi ha hagut pactes amb el PSC.
En conseqüència, la pretensió de JxCat només podria satisfer-se amb l’expulsió del PSC dels governs municipals i la dimissió dels batlles d’ERC. L’única alternativa seria la incorporació de regidors de JxCat als governs d’ERC, i viceversa, però sense que pleguessin els batlles elegits el 15 de juny.
