Pactes de la Moncloa? Seria greu que ens tornassen a enganyar

No és fàcil invocar fòrmules màgiques que ens donin la seguretat que ens agradaria tenir de poder alliberar-nos del jou espanyol. En qualsevol cas, sí que pot ser útil compilar aspectes significatius de la situació actual [ja els puguen veure com a favorables o no].
– Durant els anys de la dictadura declarada hi havia noms que havien assolit un prestigi pel seu combat democràtic, però van desaparèixer en gran part amb les primeres eleccions. I ja hem vist com fou la continuació.
– Els demòcrates no tenien ni armes ni exèrcit, però als franquistes els feia falta una operació d’imatge [Sr. Carbó]. Aquesta posició de força no fou aprofitada, segurament en relació al punt anterior.
– La Unió Europea [canvis de nom a part] ja no és lo que era l’any 1978. Així que més val ser realistes i fiar-nos només de les nostres pròpies forces.
– En aquell moment, el moviment democràtic plantava cara. Ara no es pot dir el mateix. Un recordatori https://www.naciodigital.cat/noticia/102828/quan/assemblea/va/dominar/barcelona/manifestacions/febrer/1976
– Com afectarà la Covid-19? Penso que poc, a part d’endarreir el moviment, ja que el problema a vèncer és més de fons.

Enric Carbó

..si el 1977 el moviment democràtic els hagués rebutjat i hagués optat, i hagués pogut aconseguir, la proclamació de la III República i el judici al franquisme…” no ho veig realista Això.

No sé si es realista, però el canvi s’havia d’haver imposat el 1978. Es parlava de la III República, que es va parar amb el autocop del 23F. A partir d’aquell moment, ens ha enredat tantes vegades com han volgut

I l’U d’Octubre del 2017 NO es va tirar endavant XQ els qui ho havien de fer es van tirar enrrera. Teníem el Poder a tocar, però la vergonyosa UE ens ho va tirar. Ens van dir clarament que no ens reconeixerien. i ara El MHP i d’altres van fent el ‘papellona’. Hi han nous països que no estan reconeguts..

La lletra de l’estimat i no prou reconegut (com va passar amb l’Ovidi) Luís E. Aute ho diu clarament: “presiento que tras la noche vendrá la noche más larga”.
Si després de tots els anys que fa que els catalans ens estem revelant contra la manera de funcionar dels poders fàctics espanyols, i després de la nefasta i criminal forma que estan gestionant esta crisi sanitària del Covid, encara els nostres representants polítics es deixen enredar i no tallen les cadenes, haurem de ser la gent sense més miraments, els que haurem de tallar-les amb el cost que siga. I no valen excuses. Més cost humà i econòmic que estem pagant, és difícil de sobrepassar.

Gràcies Vicent per la teva editorial.
Quan comenci la campanya d’aquest pacta que vol els franquistes i assassins del PSO€ i el que està el capdavant el putu Sànchez; començarà la “la batalla d’adoctrinar” els mitjans de comunicació, l’Ana Rosa, La Vanguardia, El Periódico i així una llarguíssima relació; per això en aquest moments que la caixa del gobierno progresista y de Izquierdas está buida, han donat a fondo perdut dels nostres impostos 15 MILIONS € en els mitjans privats; mitjans que això que li diuen espanya està mirant cada DIA i ens aquest moments diria cada hora, com també els veu una part important de la societat catalana.

Curiosament, quan ahir el periodisme comprat aclamava el final -almenys d’una part- del confinament, ja s’encarregava de deixar ben clar que es mantindria “per més temps” la presència de l’exèrcit als carrers, suposadament per a vigilar qualsevol queixa o oposició davant del cada vegada més segur cop d’estat. Així, la mateixa pressió que va fer l’exèrcit feixista perquè els pactes de la Moncloa fossin completament favorables al rei i al franquisme, servirà ara per garantir uns nous pactes on el franquisme més dur -ara comandat directament pel traficant-, continuarà dirigint el país. Darrere d’això, vindran les modificacions o “arreglos guerristes” que calguin fer a la seva Constitución, i tornarem “por la gracia de dios” als temps en què alguns van fer pujar al cel gratis a un protagonista de la situació. Tot això serà degudament finançat pel nazisme europeu per a fer de base i exemple a Europa amb un nou model del nazisme triomfant. A Catalunya, el sobtat canvi de direcció dels partits fins ara suposadament neutres, com “comuns” i d’altres que darrerament s’han tornat ni carn ni peix, demostra el seu futur esperat, com a noves convergències i pesecés, que permetran a la bèstia durar vint o trenta anys més. Aquest és el pla que el maniquí i probablement el seu vicepresident disfressat de “homeless” deuen haver pactat amb la ultra dreta europea per a disposar de diners que facilitin dur-ho a terme. Els soldats, avui disfressats d’aspersors de desinfectant per a que “no se note el cuidado”, canviaran les manxes per fusells i faran el mateix que l’altra vegada: amenaçar la població perquè no es bellugui ningú durant el sacrifici. Davant d’aquest escenari, probablement l’única possibilitat que ens quedaria seria la que de moment tothom ha rebutjat, i és l’aliança amb un país potent que ens pugui defensar políticament i si cal, amb la força, per poder sobreviure com a país i com a cultura.

Que de sobte el Pedro Sanchez invoqui solemnement els ‘Pactos de la Moncloa’ amb el tó d’un capellà citant l’evangeli, ens hauria de fer estar molt alerta. No em sembla una utilització gratuïta del terme (no ens deixem enganyar pel tarannà erràtic i frívol del missatger: ho va llegir, no és improvisat). Fa tot l’efecte que ja s’ha engegat la construcció d’una narrativa que lubrifiqui aquesta operació d’estat que, aprofitant el Covid-19, vol fer-nos recular als temps foscos en que es van signar aquells acords, fa més de 40 anys. Parlar dels ‘Pactos de la Moncloa’ va sospitosament en sintonia amb el decret d’estat d’alarma, la utilització injustificada de l’exèrcit, i la pèrdua de llibertats que tot això comporta.

És molt oportuna l’editorial d’avui, ens dona eines per lluitar contra aquesta incipient construcció narrativa. Aprofitant la pandèmia ja ens han fet combregar amb un estat d’alarma totalment injustificat (només calia confinament, no recentralització de poders), i quan tot això acabi d’aquí uns mesos ja ens hauran pogut bombardejar des dels mitjans en nòmina de l’estat amb el discurs sobre les bondats d’aquest pacte, de la transició modèlica, de la unitat com a valor essencial per a superar la crisi, etc. Quin millor públic que una massa confinada i atemorida?, és el somni de qualsevol departament de màrketing. Volen que tornem als carrers esporuguits, amb l’ànima encongida, agraïts al ‘gobierno’ per retornar-nos la nostra llibertat, que és nostra, i dòcilment habituats a la presència de l’exèrcit als nostres carrers amb el rang d’autoritat. Estan preparant l’eliminació de l’independentisme, i de retruc de qualsevol moviment subversiu dins d’espanya, de l’única manera que entenen: reprimint.

Si Sra. Vidal, i de la primera (l’univers) deia que no n’estava segur. Un plaer llegir les quasi sempre erudites editorials Sr. Partal. 4 nazis no haurien pogut formar par de la redacció de la constitució alemanya per la senzilla raó de que van perdre la guerra i Franco i els seus la van guanyar amb el posterior padrinatge de Eisenhower a canvi de les bases en la península. Com quasi sempre la força de raó per sí sola mai triomfa i moltes vegades el que val és la raó de la força. Jo vaig votar sí a la constitució de 1978 perqué entenia que el No era la continuació de la dictadura. Probablement Carrillo i d’altres, vells i cansat de vagar per Europa van optar per “si no pots vèncer a l’enemic, uneix-te a ell” i de pas una pensió per la vellesa. Nosaltres els catalans no tenim cap força, ni tant sols geoestratégica, i desgraciadament tampoc hem estat massa intel·ligents perquè l’octubre de 2017 van deixar passar una oportunitat que no es presentarà en molt de temps i metre tant el darwinisme continuarà implacable. Salut.

AMB RIGOR…

Si passem tan de pressa pels protagonistes d’aquests nefastos pactes de la Moncloa, com a mínim siguem rigorosos i nomenem els altres partits que van posar els seus principis a favor d’una causa tan infame i que no es diuen. A banda del PS i CiU, el PCE-PSUC d’en Carrillo acceptant la monarquia, va tirar per la borda la lluita de milers de comunistes que van deixar la pell en la lluita antifranquista. La foto de Carrillo al costat de la bandera espanyola, va ser definitiva.

Per contra els que s’hi van oposar, anarquistes, trotskistes, etc… van ser víctimes de la repressió, de provocacions policials i de la manipulació estalinista del protagonisme de la resistència. Aquesta lluita revolucionària s’ha silenciat fins encara avui. Són els exclosos de la història de la lluita contra aquesta traïció beneïda pels poderosos.

Només ha estat un apunt. No ve al cas aprofundir en més detalls històrics. Encara que és significatiu que sempre que s’invoca aquest període històric, es deixi aquesta part en què l’estalinisme en surt malparat… Hom diu el que pensa. Jo també.

Avui, a Catalunya, seria difícil l’engany. Ens van vendre la transició democràtica per enterrar definitivament la possibilitat de ruptura amb el règim franquista. Ara ens han mostrat que tot plegat ha sigut un engany. El règim neofranquista ho integra tot gobierno i oposició. No hi ha més camí que la ruptura. Feixisme o democràcia. No sé si dins l’independentisme tothom ho té clar…

PS. Se cita el cas Scala sobre la CNT. Dins les files del trotkisme hi va haver el cas d’El Paní sobre un suposat robatori d’armes a l’exèrcit…

No esperem jugades mestres ni res d’això, ni de Lledoners, ni Mas Enric ni Waterloo ni res de tot això. Cal un nou lideratge i anar tothom a Urquinaona a prendre la Bastille i forçar una negociació amb la UE. Espanya té un deute que pot fer caure no només l’euro. Recordeu la trucada d’Obama i Merkel a Zapatero? Ara bé, de vegades dubto que tinguem ganes d’independência:ahir vaig fer una col.laboració econònica a una entitat reconsagradament-recatalano-independentíssima, i sabeu on tenia domiciliat el compte? Vaig estar a punt de desdir-me de la meva aportació, però la vaig fer perquè era una apirtació de tipus benèfic. Plantegem-nos-ho, i si és que no, ho deixarem córrer i viurem més tranquil.lament la vida.

No sabria com definir bé el franquisme en una frase o paraula perquè el llenguatge és pobre per arribar a descriure’l com un fotografia o millor una pel·lícula i encara no ho podria fer perquè el què hauria d’explicar és una emoció, la por, la ràbia, la impotència … és una feina que només poden fer els artistes. Però l’art és una mirada estètica. La veritat és que des del mestre d’escola, els organitzadors de la festa major, el capellà, l’Ajuntament, el veïns, … tot era franquista. La llibertat es vivia amb por i clandestinament dintre les cases. Els que van viure la guerra civil -pares i avis- no ens permetien gaires moviments. La societat estava atemorida. Vist amb perspectiva no hi va haver una gran resistència a la dictadura, molt poca gent valenta organitzada a l’entorn del PSUC primer i de l’Assemblea de Catalunya després. Eren pocs, molt pocs si ho comparem amb els cents de mils i milions que ha agitat l’independentisme des del 2010. Franco va guanyar una guerra molt dura amb l’ajuda d’Itàlia i Alemanya i d’una trama civil que perdura encara, però també -no ho oblidem- amb l’ajuda de França i Anglaterra amb diners i bloquejant material bèl·lic a la frontera. Europa i el món sencer van tolerar Franco que va morir al llit. Els Pactes de la Moncloa van ser: fem com una democràcia, legalitzem els partits polític però us empasseu el Rei, continua la mateixa “Nomenklatura” i no es jutge ni es condemna ningú que hagi robat, torturat o matat del bàndol “nacional”. Aquesta va ser la crua realitat. La democràcia espanyola descansa sobre aquesta base. Només l’ha fet tremolar el procés independentista català. Tot l’estat espanyol, tan el madrileny com el català -a Catalunya hi ha un bon tros d’estat espanyol- han tingut por i han tancat files de manera fèrria. La crisi del coronavirus pot ser una oportunitat per ells, els nous pactes de la Moncloa van en aquest sentit, o podrien ser una oportunitat per nosaltres (?). Vull insistir en un detall que em sembla important, al 1977 els antifranquistes que sortien al carrer eren quatre gats comparats amb els independentistes que sortim ara. Què vull dir?, vosaltres mateixos!.

Ben dit, Partal! Totalment d’acord. Ens van engatussar miserablement, recolzats en el xantatge de la força pura i bruta. I ara ho tornaran a intentar, i és fàcil que ho logrin perquè sempre hi ha la temptació que des del “poder” es pot controlar i arreglar tot. Cal que assumim que els governs han deixat de ser importants i que qui mana són els tecnòcrates situats fora de l’àmbit democràtic, siguin economistes, bàsicament, o experts en el que sigui (salut, seguretat,…). El que horroritza a l’estatu quo és que els ciutadans volguem decidir sobre res. Per tant tantes eleccions com vulgueu per treure uns i posar-hi uns altres que s’hi assemblin molt, però cap referèndum, per exemple! (“los carga el diablo…”). Tot el que calgui però res que s’assembli a SOBIRANIA democràtica. Entre partits politics sempre hi haura una “solució” als conflictes, tard o d’hora. Per això els resulta intolerable quie hi hagi una ANC, o CDR, o Òmnium, que és precisament el que caldrà que recolzem cada vegada més si no volem que tot segueixi igual. La nostra lluita per la independència de Catalunya és més important i significativa del que sembla perquè atempta directament contra els principis sagrats del neoliberalisme politic i econòmic.

A qui va adreçat aquest editorial? Fora bo dir-ho amb noms (o sigles) i no quedar-nos, com gairabé sempre, en la denúncia del que fa Espanya, per no dir res del que fem, no fem o hauríem de fer nosaltres. Em ve al cap un magnífic comentari d’uns dies enrere de l’Albert Miret, que feia més o menys: D’acord, els espanyols són…I afegia un reguitzell de qualificatius, poc edificants però tots certs, per acabar demanant: I ara qué?
Aquest i ara qué, és a dir, nosaltres qué, és el que necessitem discutir.
Tornant al tema, la majoria de nosaltres ja coneixem l’engany “democràtic” espanyol, el vivim i patim cada día. Qui és qui no s’ha de deixar enganyar? Jo diria qui no ha de participar en l’engany. I no estic pensant en els comuns, penso en els que ens parlen de diàlegs impossibles, d’eixamplar la base no se amb qui ni per què, els que han deixat el govern i el parlament completament inoperants, traïnt el que els catalans vem votar, els que s’opossen a la via unilateral i que ja estaven en contra de la declaració d’independència el 17. Penso en Esquerra Republicana de Catalunya. Aquests “desapareguts” desde el minut 1 de la crisi sanitària que patim…
A mi l’article d’avui no m’interpela per res. Jo no signaré cap pacte, ni tant sols el podré votar. A qui, doncs, va adreçat? Diguem-ho clar.
L’intenció espanyola i el futur que ens ve a sobre, són evidents. I ara què?

Te raó Sr. Partal, els pactes de la Moncloa i la posterior Constitució del 78 van ser un xantatge del franquisme (administració, exèrcit, poders econòmics, aristocràcia) a la democràcia. Van ser una mena de llei de punt final sense sanejament de tota la estructura estatal.

Potser en aquell moment les forces democràtiques no ho veien clar el poder fer el salt a la República, i van acceptar la eixida més digerible. Ho crec.

Però la gran traïció a la democràcia i a la República la va fer el PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra, dos naZionalistes espanyols encoberts com hem pogut constatar amb posterioritat.
El PSOE, en teoría “Socialista Obrero”, va gaudir d’una majoria aplastant de 202 o 205 diputats i en aquell moment ho podia tot i comptava amb el poble. Però el tàndem Felipe-Alfonso, fent honor al que realment són, no va voler sanejar l’administració i l’exèrcit gradualment en 2 o 3 anys. Ja s’estaven treballant el seu futur a les portes giratories.
Per això, i per culpa del PSOE, estem ara com estem, i veiem ressorgir el franquisme dins “la democràcia espanyola” en la forma de VOX i C’s.

La història ens ensenya qué li passa a la democràcia quan deixa que partits antidemocràtics com VOX entrin als parlaments.
Aquesta història és la de les SS de Hitler a Alemanya, que vehiculant el descontent generalitzat, van arribar al poder i el primer que van fer és suprimir els partits i els parlaments democràtics i després encetar la sagnant Segona Guerra Mundial.

Quan he sentit a la feixista Inés Arrimadas demanar uns nous pactes de la Moncloa, se m’ha gelat la sang.

Malauradament, la oligarquia econòmica liderada pel Borbó, imposat, mai votat, ha fet, amb l’ajuda dels mitjans de comunicació, una feina de rentat de cervell a la població de tal magnitud que no hi ha quasi esperit crític per a oposar-se.

Dubto sobre els numeros de l’ajuda que va rebre Espanya de la EU en comparació del plan Marshall. En wikipedia és diu que en el plan Marshal tot Europa va rebre $12 billion, l’equivalent de $128 billion en 2020 (https://en.wikipedia.org/wiki/Marshall_Plan). Però sí que vaig llegir una vegada (si em recordo be en el diari Ara) que Espanya va rebre de la EU cinc vegades més del plan Marshall.

Però això no canvia el relat de l’editorial. Estic molt d’acord que no ens podem tornar a enganyar. Ara Espanya està a la corda fluixa, a punt de caure en default definitiva, i hem de aprofitar ho.

Gràcies, Vicent. Com sempre, en cada editorial, ets una mosca collonera a l’acomodament dels polítics nostrats i en general. Dretes i esquerres, (i del centre, si algú s’en pot considerar), independentistes, unionistes- espanyolistes, autonomistes, als que volen nadar i guardar la roba, als ni carn ni peix…. Tots, en el fons, acomodadament i egoïsta, vençuts. Les teues reflexions tan ben fonamentades no tenen desperdici i ben bé mereixen una resposta, però ja fa temps, de part de tots però, no ens enganyem, sobretot d’aquells que estan al capdavant polític, econòmic, dels mitjans de comunicació social, que són els que estan (o deurien estar) al capdavant orientant i marcant el rumb del nostre vaixell cap a la independència. I em faig la mateixa pregunta de sempre : Qui, quan i com se li posa el cascabell al gat? Admire i em trac el barret davant “el seny, els valors i el pacifisme català”, irrenunciables per a mi: Que l’afany i el dret a la justícia que ens acompanya, no ens porte a ser injustos, però tampoc covards.

Com a persona que va viure aquells temps , no ho veig igual que tú. El 1977 els demòcrates erem febles. La majoria de gent volia democràcia èrò no volia conflictes. Hi havia molta gent que havia viscut la guerra civil i tenia por que es repetís. La crisi econòmica era duríssima, l’atur es disparava, i ETA estava molt activa. Aquells pactes vare propiciar una transició a la democràcia, imperfecta però real. Els partidaris de la ruptura eren minoria i no tenien cap força per imposar-la. En canvi desptrés del cop d’Estat de 1981 i la posterior victòria per majoria absolutíssima del PSOE el 1982, sí que es va produïr un context en el que es podía fer una neteja a fons de franquistes i colpistes. Hi havia una gran majoria social i es tenien tots els resorts del poder per fer-ho. Però Felipe González i Alfonso Guerra no van voler-ho i van enganyar a tots els demòcrates.
Feta aquesta precisió històrica, estic totalment d’acord que els temps actuals no tenen absolutament res a veure i que uns nous pactes de la Moncloa ara només tenen l’objectiu d’aprofitar la situació per liquidar l’independentisme. I això no ens ho hem de deixar fer. No serà fàcil resistir-se a la pressió i la campanya mediàtica que es prepara. Els partits independentistes n’haurien de ser conscients i anar tots a una , sino se’ls menjaran.

S’apropa una crisi econòmica molt bèstia a Espanya. No tant pels efectes del confinament com pel colapse de la demanda començant pel turisme. El PIB espanyol pot caure pèrfectament un 25%, l’atur pot pujar perfectament a 4 o 5 milions i el dèficit públic es pot disparar perfectament a més del 10% del PIBencara que l’estat no prengui cap mesura real per ajudar l’economia, només per la baixada d’ingressos per impostos i l’augment de despesa pública per prestacions d’atu, portant el deuta per damunt del 140% del PIB.

Espanya ja porta molts anys sense fer els deures. Degut a la guerra contra Catalunya no ha pres mesures impopulars com baixar les pensions, pujar els impostos o retallar un altre vegada les despeses en sanitat i educació.

Ara tindrà poques possiblitats. Si aconsegueix que la eurozona accepti un dèficit públic i un deute públic exagerats serà a canvi d’una intervenció de l’economia espanyola amb mesures que per als polítics espanyols seran draconianes encara que en realitat siguin el més raonabla: deixar de malbaratar en obres públiques inútils, deixar de malbaratar en l’exèrcit, deixar de robar, deixar de protegir les empreses del IBEX obrint el mercat a l’entrada de competidors estangers…. Si no, Espanya haurà d’escollir entre sortir de l’euro o patir una crisi que endarrerià el país més de 40 anys (o les dues coses).

Els “pactes de la Moncoloa” de Sáncehz només s’entenen com una dictadura per tal que els dos grans partits espanyols PP-Vox-Cs y PSOE-Podemos formin una coliació per governar de forma dictatorial aquest periode de crisi profunda reprimint i enganyant a la població.

Als partits catalans ni els convidaran a la festa. Una vegada units el PP-C’s-VOX y el PSOE-Podemos als altres simplement els ilegalitzaran o els arraconaran.

Només tenim dues esperançes, a) que no es posin d’acord els dos partits espanyols i es barallin entre ells, b) Que els partits catalans entenguin que com més s’ajupin més rebran i axequin el cap d’una vegada.

Acceptar aquest pacte seria donar el vist i plau a la corrupció dels partits, al llatrocini reial i de les empreses del palco del Bernabéu, a la prevaricació dels jutges i fiscals, als privilegis de l’exèrcit i la resta d’hereus del franquisme. I sobre tot a la ineptitud i la supèrbia dels governs espanyols que ens han portat a aquesta situació de desastre. Volen que oblidem , que oblidem els morts que hi ha hagut i que hi haurà i que no es demanin responsabilitats a cap d’ells.

Cap dels partits catalans democràtics hauria de subscriure aquests pacte. El necessiten per fer veure a Europa el que no són i els donin els diners. Ara sí que hem d’apel.lar a Europa i fer-los veure que són una colla de lladres i que la població no hi estem d’acord!. Què posin condicions ben estrictes per donar els diners i si no que no els donin!.

El perill no està en què ens enganyin, sinò en què ens conformem. Els partits i ciutadans del 77 i, fins a cert punt, els d’ara, s’han criat en un marc autoritari i terriblement corrupte. S’agafen a la tradició dels pactes–els de la Moncloa i els molts que han seguit–i temen la ruptura.
Algú es pensa que un líder com Orol Junqueras, que fa el ploricó en una entrevista del 2014 amb Mònica Terribes quan es parla simplement de les properes eleccions, té fusta per enforntar-se amb l’estat espanyol?
Veurem com reaccionem tots plegats, polítics i ciutadania.

Sé que soy un pesado, siempre con la misma cantinela pero es que no puedo evitarlo porque, aun a riesgo de equivocarme, mi canción, a fecha de hoy, es la que con más claridad me suena.

En primer lugar hay que entender que, en primer lugar (valga la redundancia), toda esta historia de España Unida, Catalunya independiente es una cuestión de pelas. Tanto para unos como para otros. Al mundo, mal que nos pese o nos disguste, lo mueven las pelas. Lo de aplaudir a las 20h al personal sanitario desde los balcones y ventanas, eso es el chocolate del loro, eso mueve mundo mientras dure la pandemia, una vez pasada, aquí no va a aplaudir ni el apuntador y, el personal sanitario, volverá a su rutina precaria.

Las pelas.

¿Por qué en Euskal Herria hay solo un 15-20-25% de independentistas? Porque en Euskal Herria se vive (globalmente) bien (en parte por su régimen fiscal, digo bien, en parte). Casi todos se comen el pintxo y se beben el zurito o el vino de crianza cuando menos dos o tres veces a la semana, los fines de semana más pintxos.

¿Por qué en Catalunya hay un 50% de independentistas cuando hace apenas 10 años eran el 15%? Porque en Catalunya no se goza del mismo régimen fiscal.

Las pelas.

¿Quiénes promueven el independentismo en Catalunya desde hace 10 años? Los partidos pseudo-independentistas que aspiran a (más) pelas, más cuota fiscal. En otras palabras, yo recaudo los impuestos en mi casa y te pago lo que convengamos de mutuo acuerdo lo que haya que pagar. Como en Euskal Herria.

Las pelas.

¿Por qué el Parlament y el Govern Català no hicieron efectiva la República de Catalunya el mes de octubre de 2017?

Porque su intención no era esa. Su intención era forzar la mano al Estado español para que se sentara en la mesa de negociación para … ¿para? para hablar de pelas y detalles cosméticos como el de reconocer, por ejemplo, que Catalunya es una nación. Pero ¿a quién se le ocurre pretender que un Estado español arruinado se siente a charlar para que ceda la gestión de gran parte de sus pelas (19% del PIB) a Catalunya? ¿En qué cabeza entra eso? ¿Cómo reacciona el Estado español? Pues a las bravas. ¡Lógico!. Con un exquisito, en las formas, cínico donde los haya juez del Tribunal Supremo que marea la perdiz hasta el punto que los abogados defensores se dedican, finalmente, a reírle las gracias para luego llorar como plañideras.

Todo un teatro.

Usted y yo hemos sido víctimas de una estafa, del timo de la estampita.

La estampita era la independencia y la realidad son las pelas.

Afortunadamente, ha llegado el coronavirus y todavía nos queda la posibilidad del “momentum” en el que podemos mandar a hacer gárgaras tanto a foráneos como a locales por muy políticos independentistas que se declaren en sus declaraciones ante los medios de (des)comunicación Por cierto, ya ninguno de ellos habla de independencia. A lo sumo hablan de mascarillas.

Salut i República de Catalunya

P.S. En las próximas elecciones catalanas, movimiento electoral transversal cuyo único objetivo sea, primero República. Si no lo hacemos, pasaremos cuando menos una generación pagando los estragos económicos de la pandemia en España.

Conste que Luis Eduardo Aute me gusta como músico, autor e intérprete, pero señor Partal, las cosas se deben poner en su sitio. Y Aute, en su momento, optó contra Cataluña. https://www.infolibre.es/noticias/politica/2015/08/05/antonio_lopez_aute_actores_directores_firman_manifiesto_contra_intento_mas_enfrentar_pueblo_catalan_36227_1012.html

els pactes de la Moncloa no son res mes que el ATADO Y BIEN ATADO, firmat per partidets mig franquistes, mig capellanets per entaforar.nos una prostitució del 78 que era i es pur franquisme, i que els ruquets es van pensar que era la democracia. Consagrada per segles, monarquia franquista i un poder militar, judicial i capellanesc franquista totalment reforçat i perpetu, 40 anys han passat i continua verge com Dios y Franco mana. Som gossos rastrers, no som ciutadans, per deixar-nos votat cada 4 anys a partits que volen conservar la prostitució del 78 com bons franquistes i enganya-rucs que son

Cuando llegué a Barcelona para quedarme, yo, que venía de Milano en 1997 ya hace 23 años, no sabia absolutamente nada cual fuera la esencia de las relaciones entres España y Catalunya, ahora si que lo se.

Son cientos de años que Catalunya está sometida a una agresión de continuado sadismo por parte de España de los cuales los años del franquismo solo son una parte de la misma disgustosa uniformidad.

Son cientos de años que los Catalanes se están tragando esta persecución infernal pero no quieren admitirlo. Hay un sentido de culpabilidad que es característico de las victimas que siempre esperan la salvación de parte del mismo verdugo que hace que esta persecución infernal no sea contrastada con la correcta rebelión que merece y sigua escondida y solapada a los ojos de todo el mundo exterior… Y aun peor que esto hay catalanes (ERC) que abrazan la represión del opresor porque comparten con este la misma “cultura” del poder de todos regímenes autoritarios: que es solo dominando y poniendo de toda manera la estructura de poder del “Estado encima de un país que este país pueda ser gobernado.

Es por esto que Europa y el mundo continúan no entendiendo nada de la naturaleza criminal de la cultura de España y de la relación enfermiza que hay entre el verdugo y la victima.

La bestialidad de España se mantiene escondida detrás de una espesa cortina de vergüenza … Es increíble, pero el mismo Puigdemont no tiene el coraje de denunciar con las palabras correctas la criminalidad de España contra Catalunya que tiene la misma naturaleza de la persecución de los Judíos por parte de los Nazis.

De hecho la culpa de la continuidad de esta horrorosa persecución de España contra Catalunya es mas bien de los Catalanes que de los Españoles.

De todos modos son los Catalanes que tienen que reaccionar … Confiar que el problema pueda ser solucionado por Europa tal vez ahora es demasiado tarde …

Tal vez Europa hoy ya no está … y “E´finita”

https://www.facebook.com/maurizio.fugatti/videos/548885052414728/?t=0