El pacte de la immersió, el final de l’autonomisme

L’autonomisme és mort. Es va morir dijous, quan Esquerra i Junts van publicar el pacte amb el PSC i els comuns per a reconèixer el castellà com a llengua d’ús a l’escola. El pacte tan sols comunica que els partits independentistes han decidit de deixar de defensar la immersió lingüística. No la desvirtua, ni la deixa desprotegida, perquè ja ho estava. La sentència del TSJC ja deia que el Ministeri d’Educació espanyol és competent, a Catalunya, “específicament en allò que es refereix a l’ús vehicular de les llengües oficials”. I la llei Celáa no ho frena de cap manera, perquè no dóna autoritat a la Generalitat, sinó a les administracions educatives en general, cosa que inclou també el govern espanyol. En l’acord de divendres, Esquerra i Junts fan seu el marc del TSJC. Per això la part important del pacte és que s’anunciés, i per això no té importància que Junts se’n despengés més tard, quan va veure les reaccions.

No és casualitat que, el mateix dia, el govern de Pere Aragonès informés que havia arribat a un acord amb el govern aragonès per a la candidatura olímpica del 2030. De primer, Javier Lambán ho va desmentir, però avui mateix el Comitè Olímpic Espanyol ha fet oficial l’acord. Novament, la cosa important no són els jocs, ni els arguments per a fer-los o no fer-los, perquè vés a saber si es faran, sinó el missatge que la Generalitat envia amb la candidatura. Col·laboració absoluta amb l’estat espanyol. L’ànsia febrosa del govern amb l’ampliació de l’aeroport, especialment per part de Junts, volia dir això mateix. Tant se valia l’aeroport, com després va demostrar la facilitat amb què el debat va desaparèixer. El missatge fa molt de temps que es cova. Però en el cop de la immersió hi ha un punt d’inflexió. L’autonomisme s’ha mort perquè s’ha completat.

La lliçó de tots els pactes amb Madrid i amb els socialistes no és pas que l’independentisme institucional treballi per a sostenir l’autonomia pels diners que li reporta, tot i que en efecte la cadira és el seu al·licient més llaminer. El fet és que, mentre creaven el relat per a justificar que no ens convé desestabilitzar l’estat, han destruït tot el marge que hi havia per a fer res que no fos servir-lo directament. Servir-lo, ja ni tan sols obeir-lo. Treballar per complir tots els interessos de l’estat, sense cap mena de marge per a defensar els propis. Aquest és el punt d’inflexió, exactament: han fet suïcidar el miratge que l’autonomia pot servir per a protegir una part dels interessos catalans. Han eliminat l’autonomia. L’autonomia sempre havia estat l’administració de l’estat a Catalunya; i el nostre pitjor ofec, les mentides que feien creure que ens servia. Però ara són ells els qui han liquidat la fantasia.

Tenen raó els qui diuen que autonomisme i autonomia no són igual. L’autonomia és una situació administrativa caducada. L’autonomisme no designa els independentistes que ara hi han tornat a creure: designa l’etapa històrica en què el procés que havia deslegitimat l’autonomia s’ha mirat de deixar sense efectes, fins que arrelés un relat en què fos compatible ser independentista i no fer la independència. Com que no se n’ha sortit ningú argumentalment, s’ha hagut de fer amb la desmobilització. Autonomista és tot allò que hi ha contribuït, al marge de si era l’objectiu que tenia o no. És una cadena de prioritzacions que han anat enfortint l’estat, l’una darrere l’altra, i que l’han anat estabilitzant. Per això anhelar la independència no és incompatible amb ser autonomista.

Si els partits independentistes, fins i tot els més acèrrims, ja diuen amb naturalitat que gestionar l’autonomia no és necessàriament autonomista, vol dir que aquesta etapa s’ha acabat. Però per a Espanya i per a tots els independentistes que sí que miren de tornar a legitimar l’autonomia, el problema és que l’autonomisme no s’ha acabat perquè l’autonomia hagi recuperat la legitimitat, sinó per esgotament físic i moral de les alternatives. Això és el que marca la diferència històrica amb el moment que viu avui Catalunya i les altres èpoques de recessió nacional. I això és el que fa que el final de l’autonomisme no sigui el final de l’independentisme, sinó el principi d’un altre independentisme.

Som en un dels moments de la història en què es veu amb més cruesa fins a quin punt la Generalitat serveix l’estat espanyol, i fins a quin punt en són i n’han estat sempre conscients els partits independentistes. És una escletxa de canvi. La responsabilitat de fer-los fora és a les urnes.

Mastegot

El mastegot que l’actor nord-americà Will Smith li ha clavat a Chris Rock a la cerimònia dels premis Oscar deixa bocabadat, quan mires el vídeo, però l’excés obsessiu d’anàlisi que n’hem fet en aquest país té molt més a veure amb la quantitat de debats que no tenim seriosament que no pas amb les qüestions que el mastegot posa damunt la taula. No és un debat interessant, és un símptoma que tot es torna frívol. Will Smith respon amb un calbot una broma que no fa gràcia; voleu dir que no en fem un gra massa? És lògic i natural que els debats neixin a partir de l’anècdota, sempre ha estat així, i arreu del món se n’ha parlat, avui, del mastegot. Però una cosa és aprofitar una anècdota per a parlar d’unes altres coses i una altra és dir tot el que puguem sobre l’anècdota. Això segon, que és el que fem aquí, em fa l’efecte que té molt més a veure amb les ganes de passar l’estona.