Pacte ERC-PSC sobre el finançament: quin futur hi auguren els experts?

Després d’un torcebraç polític que s’ha allargat setmanes, si no mesos, ERC va anunciar dilluns que havia tancat un pre-acord amb el PSC per a investir Salvador Illa president de la Generalitat de Catalunya. Durant el procés de negociació, la formació va posar la revisió del model de finançament autonòmic de condició indispensable de cap pacte amb els socialistes.

Però els detalls del pre-acord, fets públics dimarts, han suscitat més dubtes que no n’han respost. Catalunya realment sortirà del règim comú? El PSOE realment complirà les promeses contretes al text? El sistema català està preparat per assumir la gestió de l’IRPF a partir de l’any vinent? I, si efectivament l’acaba assumint, quan es transferirà la gestió de la resta d’imposts?

Per respondre aquestes preguntes, VilaWeb s’ha posat en contacte amb economistes com ara professors Oriol Amat, Germà Bel, Guillem López Casasnovas, Miquel Puig, secretari d’Afers Econòmics i Fons Europeus del Departament d’Economia i Hisenda, i Josep Reyner, membre del col·lectiu Economistes pel Benestar i de la Comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya. En aquest article, tots cinc valoren la proposta, n’analitzen l’abast i implicacions i en desgranen els principals punts forts i febles, tot esperant el resultat de la consulta als militants d’ERC que decidirà demà si el pacte per a la investidura d’Illa acaba arribant a bon port.

Fa unes quantes setmanes, VilaWeb ja va parlar amb alguns d’aquests experts per analitzar la proposta de finançament singular del govern català. Podeu llegir aquell article ací.

“Estic molt content amb les intencions, però ja veurem què passarà després amb la resta”

Oriol Amat, catedràtic d’economia financera i comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra (UPF)

—Com el valoreu, el pre-acord?
—La valoració és mixta. Si agafem el preàmbul del pacte i de la part de finançament, la música sona molt bé, si més no pel que fa a les intencions. Passa que després, quan arriba l’hora de concretar, tot queda subjecte a la voluntat política que hi hagi al govern espanyol i al govern de la Generalitat. Hi ha temes molt importants que no s’han concretat. Per exemple: està bé quan es diu que la Generalitat recaptarà el 100% dels imposts i que després pagarà un percentatge sobre les despeses comunes de l’estat espanyol i un altre per la solidaritat. Això està molt bé, però tot queda subjecte als acords que facin el president Sánchez i el president Illa. Ara com ara, això no s’ha acordat. Un altre exemple: quan es diu que es pagarà un percentatge sobre les despeses de l’estat, no es concreta si aquest percentatge serà segons la població, del PIB… Quan es diu que s’aportarà a la solidaritat i que s’aplicarà el principi d’ordinalitat, no es diu com es farà res d’això. Per a respectar l’ordinalitat hi ha d’haver un mètode de càlcul. N’hi ha uns quants, i en cap moment no es diu quin es farà servir. Les intencions estan bé, però no es concreta res. L’experiència de les darreres dècades diu que un pacte d’aquesta mena no arribarà a bon port, però potser és el millor pacte que es pot fer.

—El text del pre-acord no fa cap referència a sortir del règim comú. Com es diferencia d’un concert econòmic?
—Quan cada any es calcula la quota, el govern espanyol i el basc aproven un document d’una pàgina i mitja en què surt la quantitat que cal pagar. És un sistema molt simple. El règim comú, en canvi, és un sistema en què cada any, per a saber què reben o paguen les comunitats, es publiquen centenars de pàgines, amb un sistema incomprensible i amb molt poca transparència. Ara, el document diu que hi haurà una relació bilateral, però no concreta com serà. Novament, dependrà de les voluntats polítiques que hi hagi a la Generalitat de Catalunya i al govern espanyol en els anys futurs. Ara com ara, les concrecions que tenim són molt lluny d’un concert fiscal com el del País Basc.

—Us sobta que no s’hagi fixat un calendari per al traspàs dels imposts, més enllà de l’IRPF?
—La intenció és molt bona, però cal concretar. Els temes fonamentals no es determinen, queden pendents de futures negociacions. Es parla de fer un seguiment cada sis mesos, quan el seguiment hauria de ser mensual. No es preveuen garanties d’incompliments: per exemple, podria incloure’s una clàusula que estipuli que, si l’estat no compleix les inversions en infrastructures programades, transfereixi els recursos a la Generalitat perquè els inverteixi directament el govern. Tot acaba depenent de les voluntats polítiques futures del govern espanyol i de la força negociadora que tingui el govern de la Generalitat. Dit d’una altra manera: depenem de voluntats polítiques futures. Si realment aquesta vegada no passés com totes les altres –és a dir, que s’incompleixi gairebé tot–, Catalunya avançaria. Però és això que dic: els aspectes tècnics no s’han resolt, i es podrien haver quantificat i concretat perfectament. Per exemple, quan el pre-acord diu que Catalunya aportarà les despeses de comunes de l’estat d’acord amb un percentatge estipulat, simplement calia afegir quin seria aquest percentatge. Com que no s’ha concretat, tot depèn de què es faci en el futur. Estic molt content amb les intencions, però ja veurem què passarà després amb tota la resta.

“Si no hi ha full de ruta, potser és perquè tothom té molt clar que no es complirà”

Germà Bel, professor d’economia de la Universitat de Barcelona

—Com valoreu, el pre-acord?
—Fins que no hagi sentit les explicacions del PSC, no podré valorar-lo. És un acord molt eteri, sense percentatges ni números. L’únic compromís és la recaptació, però tampoc no diu si serà a càrrec una agència íntegrament de la Generalitat o bé compartida amb l’estat. Crec que fins que dissabte el PSC no es pronunciï l’acord no es pot valorar políticament. Sé que és una llàstima perquè la consulta és divendres, però un acord depèn de les interpretacions, i fins que no hi hagi la interpretació de l’altra part no sabrem quin compromís s’assumeix ni tampoc quina substància té ni com se segueix. De moment, si més no, sabem què no és. No és un concert, no és sortir del règim comú. Per exemple, diu que el pagament dels serveis a l’estat es farà segons uns percentatges de participació dels imposts: això és exactament com el sistema que tenim ara. Ara mateix hi ha imposts –com l’IRPF, l’IVA i els imposts especials–, en què un percentatge el té la Generalitat i l’altre l’estat. Sabem què no és, però no sabem què és. Per a saber-ho exactament necessitem la interpretació del PSC, i, de fet, del PSOE.

—El text del pre-acord no fa cap referència a sortir del règim comú. Com es diferencia d’un concert econòmic?
—L’acord proposa un model semblant al dels estats federals alemanys, en què la sobirania és molt baixa, pràcticament nul·la. En aquest model, els estats gestionen la recaptació però no pas els recursos, que són decidits per lleis federals. Això és el que n’he entès, si més no. El text no diu si l’administració tributària seria íntegrament catalana o no. El precedent de Rodalies, per exemple, era mixt, però aquí no en diu res. Òbviament, això no és un concert: un concert no es basa en quina administració recapta sinó en qui té la sobirania fiscal –qui té els recursos– i paga una quantitat pels serveis prestats. El paral·lelisme seria molt més l’alemany i no pas el concert basc o navarrès. No té característiques concomitants.

—Us sobta que no s’hagi fixat un calendari per al traspàs dels imposts, més enllà de l’IRPF?
—És que no hi ha cap traspàs de cap impost, a l’acord. No pot haver-hi un calendari perquè no hi ha cap traspàs. El fet que l’Agència Tributària catalana recapti l’IRPF no vol dir que l’impost es traspassi. Recaptar l’impost no vol dir que l’impost sigui de titularitat catalana. L’impost de successions o el de patrimoni estan cedits, però l’IRPF no està cedit, està participat, i l’acord no preveu cap novetat, en aquest sentit. Per tant, és normal que no hi hagi un calendari. El concert basc diu que les diputacions forals són sobiranes fiscalment: fan la seva llei d’IRPF, la que volen, la que els passa per les assemblees legislatives provincials. Mireu si és diferent, el sistema. Allí és de sobirania fiscal, i aquí és participat. Això no és un concert, això és jugar amb les paraules. Si no hi ha full de ruta, potser és perquè tothom té molt clar que no es complirà.

“No em preocupa tant la lletra petita de l’acord com la dificultat de tramitar-lo”

Guillem López Casasnovas, catedràtic d’economia de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (UPF) i president del Consell Assessor en Política Econòmica de Catalunya (CAPEC)

—Com el valoreu, el pre-acord?
—No em preocupa tant la lletra petita de l’acord –l’excusa que no tot s’ha precisat i reglamentat, que ja és normal en aquesta mena de pactes– com la dificultat de tramitar-lo. Dit això, la meva visió general del pacte és positiva. D’entrada, Catalunya passarà a tenir una caixa pròpia: encara que tan sols gestioni l’IRPF i li resti la quota de solidaritat, sempre que es respecti el principi d’ordinalitat, passarà a tenir uns 5.000 milions d’euros, pel cap baix, que fins ara gestionava l’estat. Aquests diners haurien de servir per a suplir tots els dèficits recurrents que té l’economia. Quina és la paradoxa? Que aquest acord, que es negocia amb dents i ungles per part dels independentistes, donarà els diners per lluir-se al nou president i el seu govern.

—El text del pre-acord no fa cap referència a sortir del règim comú. Com es diferencia d’un concert econòmic?
—El més significatiu d’aquest acord és que, per primera vegada, es trenca amb el règim comú, per més que l’estat faci mans i mànigues per a dir que aquest sistema es pot generalitzar a més territoris. Encara que no acabés representant cap augment de finançament, només pel fet de sortir de tot aquest parany procedimental –de l’anivellament horitzontal o bé del consell de política fiscal interautonòmic, per exemple– jo ja el donaria per bo. En el sistema actual, l’estat ho recapta tot, estima les necessitats de cada comunitat i fa una transferència. Ara anem cap a un model en què Catalunya començarà a recaptar l’IRPF i tindrà caixa pròpia, i posteriorment farà una contribució a l’estat perquè faci l’anivellament vertical que vulgui amb aquests diners. Si això no és diferent del règim que tenim ara, jo ja no sé què dir. Assegurar que és el mateix em sorprèn molt, sincerament. Però com es diferencia aquest sistema del model basc? Doncs que, en el cas del País Basc, qui recapta els impostos són les diputacions, i que la quota no contribueix a la redistribució.

—Us sobta que no s’hagi fixat un calendari per al traspàs dels imposts, més enllà de l’IRPF?
—No em preocupa, no. I per què no em preocupa? Doncs perquè crec que no és factible que un organisme com l’Agència Tributària Catalana (ATC), que té vint-i-tres inspectors, pugui gestionar tots els impostos que es recapten a Catalunya. Fins i tot veig difícil que pugui assumir l’IRPF tota sola, que el calendari marca que haurà de començar a gestionar el 2025. No és factible, això. Per tant, què crec que seria normal que passés? Doncs que l’Agència Tributària estatal assumeixi aquesta càrrega de feina, d’acord amb les directrius de la Generalitat, mentre no es transfereixin els recursos necessaris –materials i humans– a la futura agència catalana. Però dir que l’ATC podrà gestionar tota aquesta feina demà passat, com aquell qui diu, és senzillament irreal. Si vols desqualificar l’acord, pots dir que amb vint-i-tres inspectors a l’ATC això no funcionarà. Crec que la implantació serà més progressiva. Mentrestant, no em suposa cap problema que sigui l’agència estatal qui recapti els imposts en coordinació amb la Generalitat.

“Francament, no m’esperava un acord tan positiu”

Miquel Puig, secretari d’Afers Econòmics i Fons Europeus del Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat

—Com el valoreu, el pre-acord?
—L’he de valorar molt positivament perquè estableix dos elements clau. El primer, que la recaptació de tots els impostos serà a càrrec de la Generalitat, que es finançarà a còpia de restar de la recaptació el cost dels serveis prestats per l’estat més una quota de solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. El segon, que aquesta aportació serà limitada pel principi d’ordinalitat. El primer té una importància política extraordinària; el segon implica una millora molt substancial dels ingressos de la Generalitat i, per tant, una reducció molt significativa del dèficit fiscal. Francament, no m’esperava un acord tan positiu.

—El text del pre-acord no fa cap referència a sortir del règim comú. Com es diferencia d’un concert econòmic?
—Sortir del règim comú significa deixar de finançar-se d’acord amb el càlcul que fa l’estat del cost de les competències de la Generalitat i passar a finançar-se per la diferència entre la recaptació i una aportació a l’estat. El pre-acord estableix exactament això. La diferència amb el concert basc és el càlcul de la transferència a l’estat, que en el cas del pre-acord inclou una quota de solidaritat que no és prevista en els mecanismes basc i navarrès.

—Us sobta, la manca de concreció del pacte? Per exemple, no s’ha fixat un calendari per al traspàs dels imposts, més enllà de l’IRPF.
—Gens. El traspàs de l’IRPF és, amb diferència, el més important i és previst per a la campanya del 2025, que és un objectiu molt ambiciós. Sobre la resta, i en el supòsit que el pre-acord fos aprovat per la militància d’ERC, implantació serà extremadament complicada per raons tècniques i, sobretot, polítiques.

“L’única garantia que tot això arribi a bon port és que el PSOE i ERC es continuaran necessitant mútuament”

Josep Reyner, membre del col·lectiu Economistes pel Benestar i de la Comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya

—Com el valoreu, el pre-acord?
—Si ens hem d’atenir a la lletra petita del pacte, et diria que és un moviment de fons important des del punt de vista qualitatiu. Que el PSC accepti totes les coses que es diuen em sembla significatiu. Però quan llegeixes el text, evidentment, veus que òbviament tot això està per desenvolupar: com a pacte, és bàsicament una de manifestació de principis. Des del punt de vista de la concreció, hi ha molt poc a comentar. Pràcticament no hi ha xifres; no hi ha detalls de com funcionarà la quota de solidaritat ni tampoc de com es repartirà el cost dels serveis comuns, per exemple. Sobre el calendari, crec que anem justos de temps per a complir els compromisos que s’estableixen a l’acord. El que vull dir és que, per una banda, el pacte em sembla molt important. Però, per una altra, és evident que haurà de superar una cursa d’obstacles molt important per arribar a bon port. Ara s’obre un període continu de negociació i de nous pactes, de modificacions legals molt importants que requeriran majories parlamentàries que, ara com ara, no poden assegurar-se. Des d’un punt de vista qualitatiu, el pacte em sembla bé. Però és difícil d’entrar gaire més en profunditat, perquè ara com ara tampoc en tenim gaires detalls més.

—El text del pre-acord no fa cap referència a sortir del règim comú. Com es diferencia d’un concert econòmic?
—Sempre he defensat que la proposta de finançament singular de la Generalitat no era pròpiament un concert, perquè contenia un pacte de solidaritat explícit. Aquesta, per mi, és la diferència principal amb els concerts que coneixem. Si em preguntes si quedarem més ben parts o més mal parats que ara, amb aquest pacte, la resposta és que no ho sé: tot dependrà de com es concreti. Em sembla que és un pacte que va pel bon camí, si més no per aquells que sempre hem defensat que calia anar cap a un sistema amb més autonomia financera i solidaritat fiscal. Segurament això implica una falta de concreció –una certa ambigüitat– que ens obligarà a anar seguint i vigilant de prop com s’aplica l’acord.

—Us sobta, la manca de concreció del pacte? Per exemple, no s’ha fixat un calendari per al traspàs dels imposts, més enllà de l’IRPF.
—Crec que és poc realista esperar que tot quedi estipulat en una primera versió. Tots aquells que es queixen que el pacte no és concret tenen tota la raó al món. Ara, també és veritat que és un pacte que va en una direcció que, fins ara, no havíem vist mai per part d’un partit d’obediència estatal, si més no aquestes darreres dècades. És veritat que no hi ha concreció, però probablement aquest serà el preu del pacte. Caldrà que esperem a veure què passa i com es concreta el pacte, però és clar que s’hi haurà de posar alguna cosa més que intenció. L’única raó per la qual no hem de partir per la presumpció que això sigui paper mullat és que, senzillament, el PSOE i ERC es continuaran necessitant mútuament. No oblidem que, a la tornada de l’estiu, tindrem una segona ronda de negociació: el pressupost espanyol. Per tant, és evident que hauran de continuar parlant. A curt termini, l’única garantia que hi ha que tot això arribi a bon port és que el PSOE i ERC es continuaran necessitant mútuament.