Quan s’analitza la política espanyola de l’actual restauració borbònica, hi ha dues idees completament falses que molts donen per bones. Sé que els mitjans les repeteixen, que molts partits se les creuen i que són la base del discurs dels corresponsals estrangers a Madrid (i de la plaga dels hispanistes anglosaxons), però això no vol dir que siguin certes.

La primera diu que el PSOE representa la tradició d’esquerres i republicana, i que acull els perdedors de la guerra espanyola. Això és impossible, perquè com bé sabem els catalans, Franco va ser molt eficaç a l’hora d’exterminar o expulsar tothom que se li oposava. En realitat PP i PSOE provenen de les dues ànimes del franquisme, la militar-feixistoide i la tecnocràtica (perfectament retratades a La escopeta nacional de Luis García Berlanga). Els quadres importants dels primers governs del PSOE havien entrat de funcionaris durant la dictadura, i per això no van provocar cap ruptura. També van ser molt eficaços a l’hora d’ocupar les institucions: com explica l’historiador gallec Oscar Pazos, en un document preparatori per al congrés del partit celebrat el 1990 es deia que una tercera part dels militants socialistes, unes quaranta mil persones, havien accedit a un càrrec institucional a partir del 1982.

La segona és aquella expressió creada pel periodista Enric Juliana que diu que el PP és el “partit Alfa de les classes mitjanes espanyoles” (en realitat vol dir castellanes), com si fos el partit que ocupa la centralitat del poder de l’estat. Tot i això, en els quaranta-dos anys des de la victòria socialista del 1982, el PP només n’ha governat catorze i mig. Va ser Felipe González qui va començar la concentració del poder econòmic a Madrid amb la creació de l’Íbex 35, i qui va pactar amb Europa la desindustrialització d’Espanya i un model econòmic de turisme i serveis amb salaris baixos. José María Aznar va consolidar aquest sistema amb la importació constant de mà d’obra barata i la formació d’una bombolla immobiliària, però José Luis Rodríguez Zapatero no va fer res per revertir-ho. L’Espanya de 2024 és de dalt a baix el país que ha construït el PSOE.

(Potser em direu que la justícia, les forces de seguretat o la majoria de mitjans de comunicació madrilenys són molt de dretes. I és cert. Ara bé, la lleialtat d’aquests mons no és amb el PP, sinó amb la monarquia borbònica, sobretot des del discurs reial de l’octubre de 2017. Aquest és el motiu de l’aparició de Vox, un partit que representa molt millor els interessos i la ideologia del monarca.)

Explico tot això perquè molta gent –i aquí hi incloc molts catalans– encara veu el PSOE com un partit d’esquerres que sempre té les de perdre respecte de la dreta, i que lluita contra les estructures franquistes de l’estat i a favor de les nacions no castellanes. Però avui Pedro Sánchez té Fernando Grande-Marlaska de ministre d’Interior i Margarita Robles de ministra de Defensa, i quan algú recorda al ministre de Transports Óscar Puente que els serveis de tren fora de Madrid són un desastre, aquest els acusa de “victimisme perifèric”. El PSOE va votar a favor del 155 que va anorrear les institucions catalanes, i més val que no repassem el seu historial dels anys vuitanta, que en qualsevol altre país europeu n’hauria provocat la dissolució irreversible.

I tot i això, des de fa més de trenta anys el PSOE només ha pogut accedir al poder i governar amb el suport dels partits catalans (i bascos). Jordi Pujol va regalar una legislatura extra a Felipe González el 1993, Esquerra va donar suport a la investidura de Zapatero el 2004 (CiU es va abstenir tant aquell any com el 2008), i Junts i ERC van votar a favor de la moció de censura que va encimbellar Pedro Sánchez el 2018, i també van ser al seu bàndol a la investidura de l’any passat. Tot plegat ens hauria de fer pensar que Catalunya ha obtingut uns rèdits immensos d’aquest suport constant i incondicional, però evidentment no ha estat així, i de fet només n’hem tret un cert alentiment en la regressió centralitzadora. D’on surt aquesta incapacitat dels partits catalans per a fer valer el poder que han aconseguit a les urnes?

Primer hi ha l’èpica absurda que hem d’evitar que Espanya caigui en mans del feixisme, i que per tant el suport al PSOE és inevitable per a evitar que governin PP i Vox. Ara bé, si en la negociació d’un acord polític la part minoritària ja manifesta que pactarà, l’altra té pocs incentius per a entregar res més enllà d’engrunes simbòliques. A tot això, cal afegir-hi uns representants nostrats que sempre s’han deixat entabanar. El govern espanyol no ha tingut mai cap escrúpol a l’hora d’incomplir allò que ha signat, i si de cas els funcionaris de l’estat (i en última instància la justícia) ja garantiran que les millores que es van prometre a Catalunya quedin en foc d’encenalls.

L’altre gran motiu és el paper dels líders dels partits catalans a Madrid, i un dia algú haurà d’escriure una tesi doctoral sobre la seva trajectòria posterior un cop han entrat en contacte amb el poder real de l’estat. Sempre s’ha dit que va ser Miquel Roca qui va renunciar al concert econòmic per a Catalunya, i mireu quins rèdits personals que n’ha tret (fa quinze dies, a vuitanta-quatre anys, encara va ser nomenat president d’Agbar). O Josep Antoni Duran i Lleida, sempre a prop del poder la capital. I què es pot escriure de Gabriel Rufián, ara convertit en el millor orador que té Sumar al congrés?

És només dins d’aquest marc que es pot analitzar el pre-acord que ha signat Esquerra Republicana per investir Salvador Illa com a president de la Generalitat. El document és irrellevant. La sobirania fiscal no ens la donaran mai, el nou Departament de Política Lingüística tindria un conseller del PSC, i la resta de punts són polítiques que el govern del president Aragonès tampoc no ha desplegat. Els pactes polítics sempre s’anuncien amb totes les parts presents, però aquesta vegada només han sortit a defensar-lo els dirigents d’ERC, amb cares llargues i mentre els socialistes ja avisen que és paper mullat. Això sí, reconec que em pensava que jugarien més la carta messiànica, és a dir, que una repetició electoral faria créixer els partits d’extrema dreta i que per tant se sacrifiquen per a evitar-ho.

El contingut real del pacte no ens l’han explicat: els càrrecs del sottogoverno que es mantindran, les guinguetes polítiques que no canviaran de mans, l’aixeta de subvencions que no s’aturarà. Com va dir el president Pujol en aquell cèlebre discurs, “ara ens votareu i entrareu a la menjadora”. A la xarxa que abans anomenàvem Twitter, una sèrie de comptes repiulaven tots els dirigents d’Esquerra que han sortit a defensar l’acord, i en publicaven el sou públic. Ha de ser dur viure sota l’amenaça que la nòmina quedi reduïda a una tercera part.

Un partit català està a punt de vendre els interessos catalans per defensar la situació personal dels seus dirigents. Ha passat tan sovint que no és cap sorpresa, però atenció: si abans entregaven el govern d’Espanya al PSOE, ara el regal que els fan és el govern de Catalunya. I per als catalans, la diferència entre els dos actes és immensa.