20.05.2020 - 21:50
|
Actualització: 21.05.2020 - 08:56
De la partició de l’independentisme el 2017 van emergir dos corrents contradictoris: l’unilateralista i el pactista. Redefinir el procés no era simple, i encara menys en el nostre cas, on tot es complica amb una cruenta batalla per l’hegemonia administrativa i depèn d’un sistema intel·lectual i mediàtic que funciona a la búlgara –el partit no és l’expressió pràctica i d’acció d’una anàlisi honrada sobre la societat, sinó que el discurs públic, l’anàlisi, té la funció d’apuntalar a posteriori la voluntat del partit.
Tot això origina una boira espessa on fa dos anys i mig llargs que vivim. Tanmateix, amb el pas del temps la realitat va imposant-se sobre el voluntarisme ideològic i arriba un dia que un llamp esclata i dissipa els dubtes. Sembla que ahir va passar això amb el trencament del pacte que en deien de legislatura, que havia fet pivotar al voltant del PSOE no només Podem sinó també partits com Esquerra Republicana, Compromís o Bildu. La humiliació de Bildu ja en la matinada d’avui és especialment significativa. No es pot fer el ridícul d’una manera més gran.
Ahir la via que una part de l’independentisme havia teoritzat com a via del diàleg amb l’esquerra espanyola va topar amb la realitat. Pedro Sánchez és un barrut d’una dimensió tan excepcional que ningú no pot assegurar que demà no canvie d’opinió, si li convé. Però sembla, sembla, que ja no queda marge. Vist això que vam viure ahir, la via d’entendre’s amb les esquerres espanyoles, de cercar un camí cap a la independència que siga moderat, sense pressa, que evite a qualsevol preu l’enfrontament i cerque complicitats a Madrid es va estavellar contra la paret. El discurs de Gabriel Rufián, un dels qui, juntament amb Oriol Junqueras, més ha fet per trobar i donar forma a aquest possible encaix, va ser clar. Pedro Sánchez ha triat, i ha triat Ciutadans, la unitat d’Espanya, la repressió i l’acord amb la dreta, és a dir, tot allò on el PSOE es troba còmode. Final del trajecte.
Amb això es qüestiona el complicat concepte freudià que anomenem ‘principi de realitat’, concepte que havia estat invocat fins ara com l’ensenya d’aquesta decisió en favor del diàleg –tot i que jo sempre he dubtat si els qui feien servir aquest terme eren conscients del significat original, car el principi de realitat s’enfronta al de plaer de manera manifestament repressora i jo no sé veure que això siga cap programa engrescador…
Disquisicions conceptuals a banda, la realitat –no el principi de realitat sinó la realitat– sembla que ha aparegut finalment. A Madrid no hi ha ningú de fiar amb qui pactar i Espanya és, a l’efecte dels catalans, simplement un impossible. Anar-se’n té preu, és clar. Ja l’anem pagant quedant-nos-hi. Però quedar-se ja sabem que no duu ni durà enlloc. No hi ha manera. En poc més de quatre mesos Sánchez ho ha deixat ben clar –tot un rècord.
Per tant, la qüestió és: i ara què? Allò que va passar ahir al congrés espanyol certifica el final de la via pactista, però això, tot i ser molt, no és prou. Perquè una part de l’independentisme institucional ha mantingut solament l’eslògan, buidant-lo de contingut; però sobretot perquè cap dels partits polítics que tenim avui, cap, no sap trobar cap camí. En els fets. La teoria a favor de la unilateralitat i la confrontació en defensa de les llibertats està molt bé; s’ha demostrat no únicament que és l’encertada, sinó que no n’hi ha cap més. Però l’independentisme institucional es troba paralitzat, sense plans, sense full de ruta, sense cap proposta a fer que el carrer puga entendre.
La pregunta sobre ‘ara què’ l’hem de respondre, per tant, a partir de la constatació d’aquesta orfandat i sense por de saber què significa. Jo no sé si aquest tancament de la via del diàleg permetrà un cert retrobament entre les famílies de l’independentisme polític, vist que ja no hi ha alternatives diverses de futur. En dubte molt, però estaria molt content si fos així. Ara, una cosa ben clara és que ens torna, com a projecte i com a poble, al punt original del moviment. L’engany de Zapatero amb l’estatut és l’engany de Pedro Sánchez amb la taula de diàleg i l’autoproclamat govern més progressista de la història. I tots dos enganys menen al mateix lloc: cal la independència. Amb els anys, en tot cas, la diferència és que ja hem après que tot el problema no és Espanya i que per a guanyar no hem de deixar a les mans dels polítics el pes del procés ni ens n’hem de refiar tant d’ells. I si partim d’ací, i amb tota l’experiència acumulada, no tinc cap dubte que hi ha un gran camí a fer.
PS1. Precisament, aquest vespre el president Carles Puigdemont serà el protagonista del debat en confinament que emetrem en directe a VilaWeb, de sis a set. Us recomane que no us el deixeu perdre, però sapigueu que si no podeu seguir-lo en directe després el podreu veure a la carta.
PS2. Quan ahir al vespre escrivia en aquest editorial la paraula ‘barrut’ fent referència a Pedro Sánchez no era conscient que aquesta matinada ja m’hauria quedat molt curt en la definició. Hores abans de la votació de la pròrroga de l’estat d’alarma, el PSOE va pactar amb Bildu l’abstenció a canvi de derogar la reforma laboral. I va demanar a Bildu que callés. Si se sabia que havia pactat amb ells, Ciutadans, amb qui havia pactat els deu vots afirmatius, podria enfadar-se i passar a l’abstenció o al no. Si Ciutadans passava al no, Sánchez perdia la votació. I si Ciutadans es passava a l’abstenció i al mateix temps Bildu i el BNG sumaven els seus vots a la tendència al no sobiranista que ahir ja van plasmar CUP, Junts per Catalunya, Esquerra Republicana, Compromís i Nova Canària Sánchez també perdia la votació. I que va fer el barrut? Enganyar a tothom. Va enganyar a Ciutadans amagant-li el pacte amb Bildu i va enganyar a Bildu perquè després que aquest li donés el vot, aquesta mateixa matinada, el PSOE ha fet un comunicat unilateral dient que el pacte no val i que no pensen complir-lo, que no anul·laran la reforma laboral.
És simplement inaudit. Sánchez s’ha negat a reconèixer en menys de vint-i-quatre hores un pacte importantíssim que havia signat per escrit, que no era de paraula sinó signat, fent saltar d’aquesta manera tots els límits imaginables no ja de la cortesia parlamentària o el rigor polític sinó fins i tot de la decència personal. I, a més, fent quedar en ridícul a tothom. Perquè els de Podem s’havien posat molt contents amb l’acord amb Bildu tant per la derogació de la reforma laboral que Sánchez havia pactat abans amb ells i que clarament no pensa complir sinó perquè així es podien dedicar al seu esport favorit que és desacreditar l’independentisme català. Les alabances al pragmatisme i la capacitat de l’esquerra abertzale que els dirigents dels Comuns van emetre amb entusiasme ahir a la vesprada se les hauran de menjar ara. No hi ha pacte ni hi ha reforma. Han quedat tots amb el cul a l’aire. Només hi ha una maniobra bruta com mai abans s’havia vist, amb el sol i únic objectiu de mantenir-se en el poder a costa del que siga.
