Paco Roca: “Ens volen fer creure que reflexionar sobre el nostre passat és un error, i no ho és”

En acabar l’entrevista i quasi per casualitat, Paco Roca (València, 1969) obri un armari baix i en trau una carpeta, i de la carpeta en trau un plec de folis. Hi ha portada i contraportada i, entremig, tot de pàgines dibuixades amb el format habitual dels còmics. És el primer que va dibuixar quan era molt menut. Diu que va tenir aquell rampell després de veure La guerra de les galàxies. Va quedar tan fascinat que va demanar als pares de tornar al cinema, però no va ser possible. No podien tornar a comprar les entrades. Tampoc no hi havia vídeos domèstics i, menys encara, DVD. Així va ser com Paco Roca va dibuixar un còmic del film. A la seua manera, inventant-se coses. “Aquesta és la llibertat creativa que tenim, dibuixar les coses com les imagines o com voldries que fossen”, diu.

Aquest “primer àlbum il·lustrat” el va guardar sa mare, com tants altres dibuixos del fill. La signatura també demostra ja com són de profundes les arrels: F. Roca. Com F. Ibáñez, l’històric creador de personatges com Mortadel·lo i Filemó.

Han passat molts anys d’ençà que Paco Roca va fer aquells dibuixos i els últims temps ha vist la seua carrera disparar-se internacionalment. Té obra en català, francès, italià, portuguès, anglès, alemany, japonès, xinès, turc, coreà…  El punt d’inflexió va ser Arrugues, el còmic traduït a desenes de llengües, convertit en film d’animació i premiat a festivals de prestigi. A partir d’ací, Roca ha continuat explorant els límits d’un llenguatge que diu que li permet de fer les dues coses que més li agraden: dibuixar i contar històries.

—Us vam demanar aquesta entrevista arran del mural sobre Amado Granell instal·lat a l’estació de metro que duu el nom del militar republicà valencià. Un personatge que heu donat a conèixer amb l’àlbum Los surcos del azar. Ara la vostra obra és en un lloc de pas i ben visible.
—Granell és un personatge molt important, va ser tinent de la Nueve, aquesta companyia que va alliberar París, i quan em van demanar el mural vaig pensar que tot encaixava. És una sensació molt curiosa veure que una cosa teua forma part del dia a dia de tanta gent, perquè normalment la gent llegeix els llibres amb una certa intimitat. Ara, el mural forma part del paisatge comú, del paisatge de la ciutat. Vaig intentar que fos didàctic, que tinguera una estètica i que la gent comprenguera la importància del personatge.

—Heu fet de la memòria la vostra matèria primera per a crear històries.
—La memòria em serveix per a saber qui som. Conèixer el nostre lloc a partir del passat. Partesc d’un interès per la identitat i faig una mirada al passat per a comprendre el present. Potser per a comprendre la família que, al cap i a la fi, representa una herència cultural o genètica. Però també busque en la història per veure la meua professió. A L’hivern del dibuixant vaig voler saber com era la vida dels dibuixants als anys cinquanta per comprendre més bé la meua posició o el meu lloc dins aquesta llarga cadena. Com més va, més t’adones que buscant trobes allò que vols trobar, perquè les nostres arrels són tan intricades i tan llargues que és impossible arribar a un únic origen. Per això pense que a vegades això de mirar la identitat és un perill, perquè acabes justificant el que vols trobar del present.

—L’acabeu de citar, L’hivern del dibuixant és un homenatge a l’editorial Bruguera.
—Moltes generacions hem fet les primeres lectures amb els còmics de Bruguera! Amb Bruguera tenies totes les passes per a iniciar-te en la lectura. Tenies el còmic infantil, tenies les joies literàries dels clàssics de la literatura fetes en còmic i tenies les novel·les… Bruguera em va fer lector i em va fer estimar els còmics. Voler ser dibuixant de còmics. Sempre he volgut fer un homenatge a tota aquella gent. Aquells primers dibuixants eren gent molt creativa, feien històries costumistes, mostraven la societat en què vivien. Escobar, Cifré, Conti… No creen històries fantàstiques. Fan històries de persones dins aquella postguerra tan difícil. I així tenim un Carpanta mort de fam, les germanes Gilda, fadrines… Un munt de personatges que ens feien comprendre la societat del moment. Després van venir altres dibuixants i tot allò va anar canviant. És molt interessant veure el passat, tot el camí que s’ha fet, les limitacions que tenien i com limitaven allò que podien fer. I el còmic que jo faig també va per aquest camí, intentar comprendre i reflexionar sobre la nostra societat.

—Sempre heu volgut ser dibuixant?
—Crec que sí. He tingut la sort, des de ben xicotet, de saber a què em volia dedicar. M’agradava dibuixar i contar històries, i totes dues coses s’uneixen en els còmics.

—Per què us fixeu en gent normal per a convertir-la en protagonista de les històries que expliqueu?
—Hi ha dues classes d’històries. Les que ens atrapen perquè allò que conten és tan sorprenent que no viurem mai res semblant i ho volem saber tot sobre això, i el que fa la gent normal. Els que fan coses sorprenents no arriben a l’1% de la població. La gent normal és més freqüent, però també tenen una història. I tenen el dret que siga contada. I aquestes històries ens enganxen perquè ens hi sentim identificats i perquè parlen de coses que ens són comunes. En la seua lluita veiem la nostra lluita. I això em sembla bonic. Als diaris i als llibres d’història només hi apareix l’1%, la resta som al fons de la història. Si parlem de la postguerra, posem cara a tota aquesta gent. Es tracta de saber trobar l’èpica a la vida quotidiana.

—És el que heu fet amb la vostra mare a Regreso al Edén, el darrer àlbum que heu publicat?
—Amb ma mare, que ara té noranta anys, vaig voler fer el que no vaig poder fer amb mon pare: conèixer tota la seua història. Fa anys vaig començar a entrevistar-la i enregistrar-ho. Em contava moltes coses. Va ser molt curiós, perquè tot allò que contava era de la infantesa, uns anys que coincideixen amb el pitjor de la postguerra. Em parlava de sa mare, que va morir quan ella tenia tretze o catorze anys. La recordava, però no la seua cara, i només en tenia una fotografia, que és la que dóna peu al còmic. També vaig recórrer a la memòria d’altres familiars i em vaig adonar que la misèria de ma mare era la norma en aquella societat, en el seu estatus de família molt humil. Cap dona de la família havia estudiat. Ella no sabia llegir ni escriure… Només ha pogut fullejar el còmic, no l’ha pogut llegir. Parlant de ma mare parle de tota aquella societat, de les dones d’aquella època.

—S’hi ha reconegut, ella?
—Sí, sí. Va plorar quan va veure dibuixat com son pare pegava a sa mare. Això la va impactar molt. I jo done molt de valor a aquestes entrevistes perquè li vaig donar l’oportunitat de recordar-ho. Ella era la filla menuda i li va correspondre, sense cap opció de debat o discussió, cuidar son pare. Ho va fer i punt. Perquè li tocava, encara que el considerava el culpable de la mort prematura de sa mare. Tot això la va emocionar molt.

—La casa, el llibre que dediqueu al pare és extremadament contingut, però també emocionant.
—M’hi vaig posar molt prompte després de la mort del meu pare i mentre el dibuixava no podia evitar de plorar. Era tot molt recent.

—Un tret característic de la vostra obra és l’ús de la primera persona. Us dibuixeu i apareixeu. El cas més clar és la sèrie de l’home en pijama.
—És un recurs com qualsevol altre i naix de la necessitat de tenir una veu en primera persona, que és bastant recent a la història del còmic. Gràcies a la novel·la gràfica, al còmic d’autor comença a haver-hi aquesta llibertat per a parlar de qualsevol cosa. Per què no fer-ho en primera persona com es fa a la literatura o, encara que menys, al cinema? Com a recurs, també serveix per a dotar de més realisme una ficció. Quan obris un llibre penses que et contaran una falsedat; col·locant-t’hi tu, fent una entrevista, essent el protagonista, dius al lector que allò que llegeix és real, que li ha passat a l’autor.

—En la vostra carrera aneu explorant llenguatges, incorporant-los i mesclant-los.
—Fer un còmic, com qualsevol altra faena, té una part molt avorrida. Començar un nou projecte i pensar que potser l’acabaré d’ací a dos anys, fa que necessite molta força de voluntat. I la manera de tenir-ne és plantejar-me desafiaments, buscant coses noves. Això és el que em manté viu. Fins i tot, quan veus que tot rutlla molt fàcil i amb poc d’esforç, t’has d’aturar a pensar què fas per a canviar aquest ritme. Per exemple, un dels motius per a canviar el format de La casa i fer-lo horitzontal és aquest. Era un còmic molt personal, volia que fos molt sincer, i quan vaig començar a treballar vaig veure que només hi bolcava coses apreses. Això em va obligar a pensar. Canviar el format va ser com tornar als inicis. Vaig descobrir nous recursos, coses que no coneixia. Em pose a prova. A vegades busque que el còmic siga el més extens, o el més documentat, o el més literari…

—Podeu viure del còmic o encara us cal fer publicitat?
—Puc viure del còmic, i en això em considere afortunat, perquè en el món de la cultura en general, és molt difícil viure dels royaltys de la teua obra, i ho aconsegueix molt poca gent. No és ni millor ni pitjor, però em sent afortunat perquè sempre he volgut fer-ho. Continue fent algunes coses d’il·lustració per a llibres, algun cartell, però per fi puc elegir els projectes amb què vull col·laborar. Quan em dedicava únicament a la publicitat havia de fer qualsevol cosa i, a més, no podia ni signar-ho. Sempre era un autor anònim. Ara puc triar els projectes o els encàrrecs i m’exigeixen que ho signe, i com és gran, millor. Ha canviat molt. Ara és més agradable.

—Què en queda, de l’època que dissenyàveu elements de les joguines Pin i Pon?
—Res de res, però va ser molt agradable i molt divertit. Vaig estar prop de vint anys treballant en publicitat. La meua forma d’entendre el còmic és influïda per haver treballat en publicitat. Sempre m’han agradat els còmics, però els meus amics, el meu ambient, la meua forma de treballar i d’entendre les coses van més en el sentit de la publicitat, d’arribar a un determinat tipus de gent, que tot siga molt didàctic… A l’hora d’enfocar un nou projecte tinc molt present totes aquestes coses. Em faig els meus esquemes, pluges d’idees… Tota aquella època ha influït molt en la manera de fer còmics.

—La vostra carrera és ben diversa, perquè passeu de Pin i Pon a treballar a Kiss Comix, una revista de còmic pornogràfic.
—Això també va ser molt divertit. Gràcies a tot allò vaig començar a publicar. Durant vint anys vaig fer publicitat, però el meu somni era ser dibuixant de còmics, i em vaig adonar de com n’era de difícil. D’una banda, publicar, i d’una altra, poder viure’n. En canvi, la publicitat em donava molt bé de menjar, sobretot en els anys noranta, i començament dels 2000. Era molt divertit, perquè cada nou projecte era diferent, però també em cansava i vaig veure que potser ja era el moment de recuperar aquell somni infantil de voler ser autor de còmic. Ja havien desaparegut pràcticament totes les revistes on m’hauria agradat publicar i l’única on podia encaixar era El Víbora, però era plena de grans autors, els millors. Jo no havia publicat mai res, i era impossible tenir-hi un forat. En canvi, aquesta mateixa editorial tenia una altra revista, que era el Kiss Comix, una revista pornogràfica, i allà sí que necessitaven autors. El meu estil de publicitat, fins i tot, el meu estil dels Pin i Pon encaixava perfectament en la pornografia.

—…
—Quan treballava per a Famosa, tot havia de ser molt suau, molt volumètric, molt net, i l’editor de Kiss Comix, que era José Maria Berenguer, em demanava el mateix per a la pornografia, que fóra suau, que es poguera tocar… És l’estil dels Pin i Pon. Va encaixar molt bé. Em va servir per a conèixer la gent de la Cúpula amb qui després vaig continuar publicant, i també em va servir per a començar a ser un professional del món del còmic. Una de les coses més difícils de fer un còmic és la perseverança. La part més divertida d’un còmic és començar un projecte, dissenyar els personatges. En canvi, haver de començar a publicar, encara que fos pornografia, es convertia en una feina. Ho havies de fer. T’abellira o no, cada dia, a les vuit del matí t’havies de posar a treballar. Això és ser professional, i ho vaig aprendre amb la pornografia.

—Quina és la vostra formació?
—Primer vaig fer una FP, que no tenia res a veure amb això, però els meus pares, això que el seu fill es dedicara a una cosa artística, no ho acabaven de veure. Els meus pares no venien del món de la cultura ni eren lectors, i em van fer estudiar una FP. Electrònica. No en recorde res. Hi vaig fer tres anys, i no en recorde res. Finalment, els pares van veure que seria un desgraciat a la vida, i em van dir, fes el que vulgues… I vaig estudiar Arts i Oficis. Vaig fer els cinc anys. Era el que més s’assemblava a allò que volia estudiar. Belles Arts no era exactament on jo em veia. A Arts i Oficis s’estudiava il·lustració, tenia una assignatura que era Història del Còmic, tenia amics que eren aficionats al còmic i feien Arts i Oficis.

—L’èxit us arriba de manera molt fulgurant, arran de la publicació d’Arrugues i quan ja feia anys que éreu a la professió. Com ho vau viure?
—Va ser una sorpresa. En realitat, quan jo començava a dibuixar, abans d’Arrugues, no hi havia gaires precedents d’autors que traspassaven els límits del còmic. Jo tenia com a referents molts dibuixants a qui els anava molt bé, sobretot a França, que venien molts exemplars, que els convidaven a tots els festivals. Diguem que eren populars dins el món del còmic. Però ací, la veritat és que no hi havia gaires referents. Podies trobar Ibáñez i poca cosa més. El món del còmic no donava per a gaire més. I, en canvi, des d’un poc abans d’Arrugues, va començar a canviar. Em trobe amb situacions que, si ho haguera pensat el 2004, m’hauria semblat impossible.

—A què us referiu?
—Ser la portada d’un diari generalista o d’un suplement cultural! Rebre premis que van més enllà del món del còmic, com la medalla de les Belles Arts, o que es facen pel·lícules i sèries basades en els meus còmics. Tot això era impensable. Ni en el millor dels meus somnis podia imaginar un present com aquest, que ha superat totes les expectatives. I tot això ha anat acompanyat d’una normalització del còmic. Era impensable, quan jo començava, que els museus tinguessen exposicions permanents de còmics. A més, ara ja no cal anar a una llibreria especialitzada. En trobes a la llibreria de barri.

—Això ha fet que també haja canviat el públic?
—Sí! Fa anys, el patró de la gent que venia a les fires eren homes que sempre havien llegit còmics. Bruguera, Tintin, superherois, el còmic francès. En canvi, ara a les signatures ve un públic molt més variat. Els d’abans encara hi són, però ara vénen moltes dones i això és molt important.

—Ja hi ha una generació post-Paco Roca recognoscible?
—Sí, sens dubte. I com dic, dones. És el gran canvi dels darrers anys. Sempre hi ha hagut autores, però no del nivell de les d’ara. Vénen més del món de la il·lustració, d’una altra tradició, i això els dóna una frescor i unes maneres de contar que les fa molt interessants. Laura Pérez i Núria Tamarit serien dos exemples de grans autores que en poc temps han fet una carrera impressionant.

—La pirateria també ha entrat en el món del còmic? Us trobeu vinyetes emprades en llocs on no haurien de ser?
—Emprades, no, però sí que passa que qualsevol còmic és accessible de manera pirata. Els meus personatges no donen gaire joc a la publicitat. N’hi ha d’altres que sí. El Makoki de Miguel Gallardo, per exemple, te’l podies trobar a qualsevol pub, o coses així. Sí que passa que alguna gent m’escriu i em demana permís per a fer servir alguna vinyeta d’Arrugues, per exemple, perquè tenen una revista sobre persones grans, i jo les cedesc encantat.

—Acabeu d’esmentar Miguel Gallardo, traspassat fa poc. Li vàreu dedicar unes vinyetes de comiat molt boniques.
—Érem molt amics. Miguel era un dels meus autors fetitxes, el que us deia abans de tota aquella gent que publicava a El Víbora. I era d’aquells autors que vivien sempre una renovació contínua. Vaig tenir la sort de coincidir-hi en una gira nostra. Jo havia fet Arrugues i ell havia tret Maria i jo, i els mitjans ens van unir. Còmic social, en deien. Gràcies a això ens vam fer molt amics. Vam viure un munt de coses junts, xarrades, viatges… Fins i tot vam decidir de fer un còmic junts, l’Emotional World Tour, on parlàvem d’aquest canvi social que hi havia en el món del còmic, i que feia que ens veiérem en coses que no hauríem pensat mai que un dibuixant de còmic es pogués trobar.

—En què treballeu ara?
—Fa mig any, d’ençà que això de la pandèmia s’ha relaxat, no em deixen gaire tranquil. Treballe en un còmic sobre la memòria. Sobre un fet real que va succeir a València entre el 1939 i el 1944. No us en puc donar gaires detalls, perquè encara em falta molt, però és una cosa que té una connexió molt directa amb el nostre present. Ho vulguem o no, tenim un combat polític sobre el passat.

—Acabem l’entrevista quasi com l’hem començada, mirant enrere i cercant en la història.
—Hi ha coses que des del present sonen estranyes, però quan comences a mirar cap arrere, t’adones dels motius de certes posicions. Entens per què els partits de dretes prefereixen oblidar el passat i et diuen constantment que s’ha de mirar endavant. I entens també l’interès dels partits d’esquerra per recordar i per què això els dóna vots. I és curiós que ens diguen que mirar cap arrere és ranci, que s’ha de superar, que ho fan determinats sectors que ara volen guanyar una guerra que no van guanyar. Dic que és curiós perquè ho fan totes les societats que han tingut un passat traumàtic i no tenen cap problema a reflexionar i a debatre sobre aquest passat. Els francesos revisen el seu paper a Algèria, el paper de la resistència o dels col·laboracionistes. A Alemanya passa igual. Aquest cap de setmana he estat a Varsòvia i em deien que Los surcos del azar va funcionar molt perquè tenen el record d’haver viscut la dictadura soviètica. Ens volen fer creure que és un error, i no ho és.