12.03.2025 - 22:13
|
Actualització: 13.03.2025 - 01:58
Feia dies que se’n parlava. Era marcat en roig a l’agenda dels campsistes irredempts. Francisco Camps tornava a Alacant transformat en Paco Camps, a presentar un llibre que s’ha fet escriure per Javier Mas, professor d’història de Borriana i membre de la molt secessionista Reial Acadèmia de Cultura Valenciana. Hi havia curiositat morbosa, no debades Alacant és el feu dels zaplanistes, que és tant com dir de Carlos Mazón, l’enemic a batre. Deu haver-hi algun capítol del manual de la guerra que deu dir que si l’enemic és feble no se li ha de donar ni aigua ni oxigen ni res. Els precedents eren espectaculars. Els seguidors dels retorns de Camps es compten per centenars. València, Borriana, Paterna… anar posant gomets al mapa del país, de Benicarló a Pilar de la Foradada. “M’agrada molt tota la Comunitat Valenciana, tota, sencera, de Benicarló a Pilar de la Foradada”, ha dit, assenyalant dos regidors que tenia detectats entre el públic. De moment els noecampsistes són pocs, i l’ex-president passa llista de dalt l’escenari estant. Aquest regidor de tal banda, amb tu vam governar molt bé, junts, amb aquell altre vam fer no sé què… Comptats.
“A estar amb Paco”
Però comencem pel principi. I el principi és a les sis de la vesprada, una hora seixanta minuts abans de l’hora prevista d’aquest retrobament. El cel grisós, una mica de vent, però una temperatura molt agradable. A les portes de l’auditori del Club Diario Información hi havia una vintena de persones esperant l’obertura de portes. Grupets de tres o quatre homes. Parelles. O grups més heterodoxos i barrejats. Ulleres de sol, cabells tintats de ros i cabells blancs. Corbates, armilles i vestits de jaqueta. Molt de catalanoparlant, i molt de nostàlgic que ha trencat un poc el guió previst perquè tant Paco Camps com Javier Mas han dedicat molt d’esforç a dir que el llibre que presenten en ronda triomfal, Paco Camps. Reenfocando España, és una obra que mira al futur, que s’ha reescrit unes quantes vegades segons l’actualitat judicial de l’ex-president.
A poc a poc ha anat arribant més públic i més ex. Els ex-consellers Trini Miró i Mario Flores. L’ex-batlle de Crevillent, César Augusto Asencio. Ex-regidors de pobles del sud de país que van viure mandats de glòria, deien, en l’època de Paco. A poc a poc, com en la cançó de Sisa, els convidats han anat arribant per a estar amb Paco. Han vingut a comprar el llibre de Paco, a aplaudir Paco i a estimar Paco. I l’auditori ja era ple de gent que frisava per escoltar-lo. La capacitat oficial és de 206 persones, però hi havia gent dreta darrere i gent dreta als passadissos laterals. L’escala fins a l’escenari és llarga i, al principi, els aplaudiments eren efusius. Al cap d’uns quants minuts, quan Paco s’aturava ací i allà, la majoria ha desistit, i l’arribada a meta ha estat més aviat silenciosa. Molts han comprat el llibre, vint euros, a la tauleta de l’entrada, amb la il·lusió que Paco els el signàs en acabar. Altres, amb el somriure dibuixat a la boca esperaven. “Ha passat tant, aquest home”, deia una senyora que ni dins la sala s’ha llevat les ulleres de sol. La seua veïna, amb bandereta espanyola al canell i vambes amb brillantets, no ha dit res, però ha assentit amb el cap. Totes dues han callat i s’han concentrat en els missatges que arribaven de l’escenari.
El temps congelat
Malgrat que han deixat les portes obertes, l’ambient s’ha anat calfant a molta velocitat dins l’auditori. Feia calor i una certa ferum d’antic, com a l’escenari, on hi havia una reunió d’ex-encausats: l’ex-batllessa d’Alacant, Sonia Castedo, jutjada i absolta en el cas Brugal, i que ha fet de presentadora, i Francisco Camps, que ha eixit indemne de tots els casos de corrupció de què el van acusar i que el van obligar a dimitir el mes de juliol del 2011.
De la trona estant, l’ex-president ha fet un “decíamos ayer” a l’estil de Fray Luis de León, i s’ha referit al darrer dia que va ser present a la ciutat: “Sembla el 5 de juliol de 2011, el temps no ha passat”, ha dit. I ha somrigut amb els braços oberts i, potser, amb els punys closos. Els tanca molt, els punys, per folrar d’èmfasi les paraules que diu. Ja ho feia quan era president.
I no ha mentit gens, en això del pas del temps, perquè a Paco Camps li ha passat com si durant aquests catorze anys hagués romàs en un coma profund del qual va despertar l’any passat, quan va obtenir la darrera absolució a l’Audiència espanyola. L’ex-president es va avivar aquell dia amb el pensament congelat, com si el temps no hagués passat, com si el País Valencià i l’Espanya que diu que tant s’estima no s’haguessen mogut d’aquells anys. Anys, encara, amb el ròssec inacabable de la crisi de la rajola i totes les bombolles esclatades. Com si tot l’auditori que l’escoltava amb devoció no tingués els cabells més grisos i més arrugues a la pell. Com si encara fos l’època en què els governs s’assolien amb majories absolutíssimes, com la seua. O com Aznar, que va tenir aquells onze milions de vots a Espanya ara fa, exactament, vint-i-cinc anys.
Perquè aquest és el somni de Paco Camps. Ho ha dit, amb un somriure net i obert, i amb una lleugera inclinació del cos cap avant. Ell vol recuperar el Partit Popular de quan no existien ni Ciutadans ni Vox. Perquè aquesta divisió del vot els impedeix de governar. Amb totes les lletres, ho ha dit. “Vull un Partit Popular amb majoria absoluta.” Vol que torne la gent que se n’anà per algun motiu. En alguns moments costava de destriar si parlava del País Valencià o d’Espanya, encara que, ben mirat, per a ell, que diu que és polític de naixement, és la mateixa cosa, perquè, tal com ha proclamat, estima tant Espanya. Ell sap fer-ho, això d’unir, ha dit. Ja ho ha fet, ha reblat.
Una capa espessa de nostàlgia
En la seua presentació, Paco Camps, que té aquest somni de futur de tornar al passat, ha empastifat de nostàlgia tot l’auditori, recordant tantes i tantes coses que diu que va fer pel país. Però en cap moment, potser perquè pensa que no ho necessita, no ha explicat com ho farà.
Abans d’entrar li ho hem demanat el grupet de periodistes que l’hem esperat amb paciència. Ens ha atès amb molta amabilitat. Continuen agradant-li molt els micròfons i les càmeres. I és tan excessiu en la paraula com quan era el president que va dimitir per fer un servei al partit i a Espanya, va dir aquella vesprada tan calorosa quan, pràcticament encara no havia tret el paper de cel·lofana de la seua majoria absoluta. Tenia ganes de parlar, avui. De parlar del congrés que ha de reconstruir el PP valencià, tan desvalgut i desmanegat, per a omplir-lo d’idees i de lideratge. El congrés que la direcció actual no vol perquè d’ençà del 29 d’octubre estan tan descol·locats que no tenen cap intenció d’obrir-se en canal. No calia que Camps verbalitzàs el seu interès a presentar-se. Del president Mazón n’ha parlat poc, en aquest acte. Dins, gens, i als periodistes ens ha respost amb evasives i llocs comuns. Tampoc no cal verbalitzar gaire coses quan tens un compte de X, que es dedica a procalmar la feblesa del president. Camps i Mazón no es parlen. Diu que el dia de la gota freda li va escriure un missatge i es va posar a disposició. Mazón no li ha respost i no ha volgut aprofitar la seua experiència com a president. Això li ha fet mal. S’ha notat per un lleuger moviment de les comissures i un sospir molt lleu. Han passat prop de cinc mesos, són membres del mateix partit, però no hi ha cap comunicació.
Paco Camps fa aquest discurs de reenfocar, de reguanyar, de retornar, sobre el no-res. Sense cap suport oficial del PP que està enredat mirant com salvaguardar la figura de Mazón, mirant com embolicar la troca i com sobreviure vint-i-quatre hores més. O fins que la jutgessa emeta una nova interlocutòria.
El dia que Camps es va despertar del coma i va anar a Madrid a oferir-se a Feijóo, i després va dir que estava en forma i que els soldats sempre volen tornar a primera línia, tothom reia. Ara la feblesa del PP és tan exagerada que allò que podria ser un granet sense importància esdevé una nosa llanosa, una pústula purulenta que dia sí i dia també obté titulars i fotografies als mitjans de comunicació. Són pocs, encara es poden comptar, però qui sap què passarà.
I així viu el pretesament renascut Paco Camps, lloant la també renascuda Sonia Castedo i pensant que el seu somni del futur que és un passat mort i enterrat, el tornarà a dur a l’Olimp.
El present el viu evocant Rita Barberà sense nomenar-la, però reconeixent que li van fer tant de mal. L’han aplaudit molt quan ha dit: “Dol molt més el silenci dels propis que el soroll dels estranys.” Ací s’ha notat que Paco Camps tornava a ser el que era, aquell que sabia emprar, com ningú, un to messiànic que inclou girar els ulls cap al cel.
La crueltat dels amics
L’auditori també ha aplaudit quan ha dit: “Cruel és quan el contrari t’insulta, però més repulsiu és que els teus miren cap a una altra banda i pressionen perquè te’n vages. Que et diguen que te’n vages per no danyar les sigles.” I aquesta frase que, en principi, era per a parlar de si mateix, pot haver estat un flotador involuntari per a Carlos Mazón que aquests dies, com ell l’any 2011, rep missatges de dins i fora del partit perquè se’n vaja. En aquest cas, no pel bé del PP, sinó pel bé dels valencians i per respecte a les víctimes de la gota freda.
I sense cap referència al drama que fa mesos que pateixen els valencians, Camps ha obert un torn de preguntes. Curt, perquè el Reial Madrid juga la Champions. Tot en ordre.
