Paco Camarasa: ‘En general, els escriptors espanyols són poc llegits’

Paco Camarasa (València, 1950) és possiblement una de les persones que més saben sobre novel·la negra de l’estat espanyol. Va obrir la llibreria Negra y Criminal a la Barceloneta i fins a l’edició d’enguany ha estat comissari del BCNegra, que es fa aquests dies a Barcelona. Avui mateix ha anunciat que deixa el càrrec però quedarà el seu llegat. Durant els darrers anys ha estat un dels responsables directes de la recuperació de la novel·la negra a tot l’estat espanyol. Ara, a més a més, acaba de publicar Sangre en los estantes amb Destino, un llibre si més no singular, que va aparèixer just quan es va anunciar que Camarasa tenia un càncer.

—Per què un llibreter de sobte necessita fer un llibre i que aquest sigui Sangre en los estantes, un producte híbrid entre història de la novel·la negra, assaig i memòries de llibreter?
—Doncs perquè des de feia quatre o cinc anys cada estiu em proposava d’escriure una història de la novel·la negra perquè els clàssics com els de Xavier Coma, el de Symons o el de Vázquez de Parga s’havien exhaurit. Però llavors arribava el dia a dia i me n’oblidava. Quan vàrem tancar la llibreria, la Montse [Clavé, la seva esposa] em va insistir molt i jo vaig dir que després d’aquell BCNegra el faria. Va coincidir que l’Emili Rosales em va proposar que escrivís el llibre que jo volgués i amb la Montse, que per cert és l’autora del títol, vàrem decidir que en lloc de fer un llibre clàssic explicaria què entenc per novel·la negra a través dels diferents autors, perquè això em permetia de combinar els tres gèneres.

—I al final, endreçat per ordre alfabètic…
—És el que ens agrada als llibreters. Ens perd l’ordre alfabètic, tot i que als anys setanta algunes llibreries endreçaven els llibres per editorials…

—Amb aquest llibre tancau una època?
—Crec que és el darrer acte de servei que ha fet la llibreria Negra y Criminal. Continuaré fent tasques de difusió del gènere negre, com la carta del llibreter i els clubs de lectura, però amb la malaltia he de decidir què faré. La carta de recomanació que envio als lectors cada setmana la continuaré fent, perquè serveix per a donar notícia de llibres que existeixen; crec que és útil perquè es publica cada vegada més i són llibres sense referències. Però no sé què faré perquè ara la meva salut m’ocupa molt de temps.

—Una de les crítiques que es féu sovint a la vostra llibreria és que el català pràcticament no hi era representat…
—És que quan vam obrir hi havia poca novel·la negra en català. Hi havia coses introbables de segona mà i per això el 2002 teníem més llibres antics que no pas nous. A la llibreria el llibre en català era subvencionat, vull dir que en teníem més exemplars que no pas venda. I és cert que a poc a poc les coses canviaren i hi havia més oferta.

—Sempre parlàveu d’aconseguir llibres…
—Anàvem molt als mercats, a Sant Antoni, i de vegades compràvem biblioteques. També compràvem fora de Barcelona, a Lleida o a Tarragona, però havíem de fer d’arqueòlegs. A les biblioteques particulars que ens oferien no hi havia pràcticament obra en català, excepte la segona època de la Cua de Palla.

—El director de la Bòbila, Jordi Canal, diu que els sud-americans escriuen millor que els castellans i aquests millors que els catalans. Hi estau d’acord?
—Depèn. Si agafes Padura, o els millors argentins i xilens, potser sí. Crec que els catalans encara no han donat tot el que poden donar en el gènere. Però deixa’ls cinc anys i en parlarem. Quan es normalitzin ja exigirem. Ara no es pot exigir el mateix perquè la tradició és la que és. I hem de tenir en compte que de Sud-amèrica ens arriba només el que és molt bo.

—Heu sobreviscut a dotze edicions del festival BCNegra i heu sobreviscut a socialistes, convergents i comuns…
—L’administració no és mai cap problema. No m’han dit mai res ni dels discursos inaugurals ni de la programació. Només es fixen molt que les armes i l’alcohol no surtin al cartell promocional, però m’han donat llibertat absoluta, fins i tot per parlar de corrupció amb el cas Pujol i governant Convergència…

—Diuen que va ser l’administració Trias que va introduir el pagament de la moderació de les taules rodones…
—Era una vella reivindicació del festival i no recordo qui ho va introduir, però era imprescindible.

—Quin autor estau més content d’haver convidat?
—Don Winslow quan només havia publicat la primera edició d’El poder del perro, que llavors era més complicat d’encertar. I Henning Mankell i en Camilleri, que va costar molt i que si va venir va ser per la implicació des del primer moment d’en Pau Vidal. Crec que no li ho hem agraït prou.

—I a qui us agradaria portar?
—La Fred Vargas, que és una dona molt rara, però que si té un dels seus dies genials pot estar realment molt be.

—Sou jurat d’algun premi literari, i en concret del premi Internacional de Novela Negra RBA. Hi ha cap novel·la negra que valgui 125.000 euros?
—No.

—I doncs?
—És un problema de l’editorial, que gasta els diners com vol mentre que tenia una de les millors col·leccions de novel·la negra i la deixen perdre.

—En canvi, el premi en català és de 5.000 euros…
—Està bé. Actualment en català no es donen aquests avançaments.

—En el vostre llibre no us comprometeu per definir què es la novel·la negra…
—És que això és el llibre d’un llibreter que dóna pistes de lectura. No és un diccionari i, per tant, no vol definir res. Però al final tot és explicat. Us posaré un exemple: els americans sempre diuen la marca de cervesa que beuen i mai la de whisky. Només diferencien entre escocès o bourbon. Els europeus especifiquen el whisky i no diuen res de la cervesa. Jo ho mostro i que cadascú en tregui les conclusions.

—El vostre llibre causa frustració.
—Per què?

—La frustració de veure que ens queden tantes coses per llegir i que la immensa majoria són descatalogades…
—Sempre hi ha les biblioteques, perquè les editorials trinxen els llibres a una velocitat de vertigen. En dos anys els descataloguen…

—Fernando Marías diu que el boom de la novel·la negra és un 90% d’autors barallant-se per vendre nou-cents exemplars i considerar que és un èxit…
—I tira molt amunt, em semblen molts exemplars. El problema que hi ha en castellà és que trobem molta gent a qui agrada ser autor però no li agrada escriure. Hi ha gent a qui agrada escriure i alguns altres que volen ser autors. És una contradicció molt gran. Amb nou-cents exemplars venuts, només s’aguanten les petites editorials, però mai els escriptors. El problema és de falta de demanda i sobretot de falta de biblioteques com la Bòbila. Cal que el gènere entri molt més a les biblioteques.

—I als mitjans de comunicació?
—No cal, els mitjans no es recuperaran, si més no els de paper.

—Fa uns quants anys asseguràreu que els escriptors espanyols el que feien era perdre el temps a Facebook…
—I és cert, esperen tot el dia els comentaris de Facebook i de Twitter i el que haurien de fer és llegir. En general els escriptors espanyols són poc llegits, sobretot si els compares amb els nòrdics. I el problema no és el fet de sortir o quedar-se a casa, sinó del que fas quan et quedes a casa. Cal llegir molt més.

—La vostra llibreria va morir com a conseqüència de l’èxit del gènere negre?
—I tant. I de la comoditat de la gent. Aquí, durant les grans fires, venia la gent a la botiga a triar i a mirar, però quan el gènere s’ha fet més present a les llibreries a la gent ja li està bé i es queda a la vora de casa. Al final només venia la gent que buscava coses rares.

—Si hi ha un autor que heu reivindicat força vegades és Manuel Vázquez Montalbán. Què us sembla que en Carlos Zanon recuperi el personatge de Carvalho?
—Confio molt en el Carlos Zanón. M’agrada el que ha escrit fins ara, de prosa. De poesia no en gaste. I vull saber què farà. La resta és més complicat perquè els hereus tenen la responsabilitat no sols econòmica sinó d’un llegat que és molt important i hi ha bones operacions al darrere que ens serviran per a recuperar un personatge essencial que era vergonyós que a principi del 2016 no es pogués trobar. Carvalho es un símbol i a mi em sembla bé perquè qui ho farà és Zanón.

—Però el 70% de la sèrie no és gran cosa.
—Però hi ha joies. Los mares del sur és una grandíssima novel·la.