Es publica avui un pre-acord per a investir Salvador Illa entre dues forces “regionals” catalanes dins l’estat espanyol: una de “sobirana” (ERC) i una de “sucursal” d’un partit d’estat (PSC-PSOE). No es tracta, doncs, d’un pre-acord entre Espanya i Catalunya per a resoldre un litigi de sobiranies com assenyala i determina l’actual etapa històrica que vivim d’ençà del juliol del 2010 i que va adquirir carta de naturalesa històrica el Primer d’Octubre de 2017.

El pre-acord diu que vol “construir una solució al conflicte polític basada en un consens ampli de la societat catalana sobre el futur de Catalunya”, però el conflicte real no es planteja pas en aquests termes, sinó entre continuïtat de l’opressió espanyola o alliberament nacional català. És un “oblit” que pretén d’enterrar l’antagonisme alhora que blanqueja la responsabilitat del “federalisme d’esquerres” (com s’anomena al PSC) en el suport al 155 i tota la repressió desfermada des d’aleshores contra el moviment independentista i la sobirania del parlament, que ara es vol reactivar per posar un espanyolista a la presidència de la Generalitat. De tot això, a Espanya en diran “pacificació” de Catalunya, però és pura ficció: és una pacificció. Ara es tractaria de refer costures d’estat a canvi de promeses de pagament a terminis a fi de tornar a la “normalitat institucional”.

No cal donar xifres inversores ni memorial de greuges ni remuntar-se a tractes anteriors: tothom sap que la burla ha estat manifesta i el menyspreu, sagnant. Tanmateix, no és de menor importància que una de les parts no necessiti cap aval de la militància, perquè, de fet, ja disposa d’un aparell sencer d’estat al darrere: l’executiu espanyol. En canvi, l’altra part, que conserva, no obstant això, el govern provisional de la Generalitat, des d’on rep la visita del president espanyol, requereix les seves bases perquè suplantin una decisió que hauria de prendre el país sencer, a qui no ho permeten, és clar. No és poca responsabilitat, la d’aquestes bases cridades a votar, quan elles mateixes formaven part de la multitud que va decidir pel seu compte el Primer d’Octubre de 2017 i que va ser manifestament aixafada per haver gosat fer-ho.

Crida l’atenció, en tot cas, la poca visió històrica i la poca traça política dels negociadors d’ERC. L’evolució de l’estat, des de la fal·làcia de l’estatut retallat del 2006, no deixa pas lloc a esperances enganyoses. Els aparells d’aquest estat, més o menys conxorxats, però sense distinció pel que fa al seu objectiu, sistemàticament han fet mans i mànigues per conservar la unitat econòmica i política d’Espanya; i, amb un designi com més va més despòtic, han castigat Catalunya en pes (en primer terme, però no principalment, en el camp de l’economia), quan més raó de ser tenia la recerca, per part del mateix estat, d’un acord polític de mínims (i. e., tornar a l’estatut del 2006). Però l’estat prefereix la “inserció” de Catalunya dins Espanya en un estat de runa autonomista periòdicament adobada amb pegots, com ho és aquest pre-acord d’enguany, en què, a banda d’usar mots propis de la burocràcia més pesant (“infrafinançament”, “estructuralitzar”, “governança”), es tractaria de “avançar [cap a la plena sobirania fiscal]”, de “reforçar [els pilars del reconeixement nacional de Catalunya]”, o de “assegurar [la continuïtat d’unes polítiques públiques]”. Res que no fos a l’estatut de 2006, que el mateix PSC de l’època no va ser capaç de defensar a mort (d’aquí la pujada dels “capitans” [espanyolistes] i d’aquí la defenestració dels dirigents catalanistes). Per què aquests autoanomenats “federalistes d’esquerres” (PSC) i aquests autoanomenats “independentistes d’esquerres” (ERC) no tornen a lluitar específicament i concreta per l’estatut capolat del 2006 i deixen de covar esperances inútils o d’enganyar-se ells mateixos? La raó és ben senzilla: l’independentisme ha arraconat cap estatut d’autonomia passat o futur entre les andròmines de la història mostrant que l’estat espanyol tracta fal·laçment una nació madura i avançada dins la Unió Europea, com és Catalunya, a tall de mera colònia interior. Entretant, els nostres “independentistes d’esquerres” accepten parlar de “solidaritat territorial” i ajuden a emmascarar que es tracta de pur clientelisme d’estat amb les elits regionals i provincials espanyoles.

Què vol dir tot plegat? Vol dir que, dins els límits d’aquest pre-acord, no hi pot haver cap mena de seguretat juridicopolítica que, més enllà de la prosa autojustificativa, doni garanties, fins i tot dins els límits constitucionals espanyols, que els acords signats seran respectats pel govern actual de Pedro Sánchez ni pels que el succeiran. Els pre-acords neixen, doncs, orfes de suport polític institucional entre governs; i no amaguen, en conseqüència, la seva condició d’acte entre dos particulars regionals (PSC i ERC) per a preservar els respectius espais politicoadministratius.

Se’ns dirà que sengles lleis orgàniques podran ratificar els continguts del pre-acord al congrés espanyol, sempre que oblidem que, aquest mateix congrés, ja va aprovar una llei d’amnistia que, per moltes giragonses ètiques que ens empesquem (i. e., mostrar al món sencer com n’és, de prevaricadora i venjativa, la justícia espanyola), demostra fins a quin punt el repartiment de cartes marcades és patrimoni exclusiu de l’estat. La cessió de tributs a una colònia perquè els seus administradors per delegació facin la tasca recol·lectora a canvi de galindaines és molt antiga –unes galindaines, per cert, que a continuació seran rebaixades, ignorades, o desnaturalitzades, per la burocràcia encarregada de la seva dispesa des dels propis (i distints) aparells d’estat. Només cal pensar en un embolic burocràtic, el nou Departament de Política Lingüística, contemplat en el pre-acord, sempre que ignorem que uns jutges continuaran dictant la política lingüística als centres d’ensenyament (serviria de res posar l’exemple de Mallorca en defensa popular de la llengua pròpia contra totes les burocràcies?); de passada, ignorem, igualment, que la base electoral dels “federalistes d’esquerres” es nodreix de votants dels extints Ciudadanos mentre l’aspirant a president de la Generalitat parla de “Lérida” sense que li caigui la cara de vergonya.

Però anem al moll de l’os. Vuit mil militants i escaig, amb la màxima informació possible, la millor capacitat de discerniment polític, i la més grossa de les bones voluntats, seran cridats a negligir allò que va fer el país històricament, políticament i moralment, en nom d’un “realisme” que ignora d’on venim i cap on hem d’anar. En aquest punt, serveix de molt poc remetre’s a les pèrdues de majories parlamentàries, la desmobilització, el desencant, o les traïcions hagudes i per haver. En l’aspecte que vull remarcar, aquestes són qüestions transitòries, accidentals, dins un cicle històric de llarga durada com el de la independència. En canvi, allò principal, i on recau l’enorme responsabilitat de les bases d’ERC, és situar-se a l’altura del que va fer la gent conscient i organitzada el Primer d’Octubre de 2017. I creure-hi de nou, tornar-hi, i treballar-hi.

Entenc un militant que es digui a si mateix que ell tampoc no es mereix que el país sencer el carregui amb el pes de tanta responsabilitat històrica. Però, a banda d’accidents, circumstàncies i fracassos, només es pot admetre la queixa en l’aspecte moral, perquè, quant a la decisió política, la responsabilitat obliga a una tria d’arrel: o Catalunya o Espanya.

Ells ens volen pacificcionats; nosaltres no farem ficció de la lluita. És la diferència entre adreçar-se a un impersonal ciutadà de les enquestes, com fa aquest pre-acord, o als lluitadors per la independència, com cridem des d’aquí.