Pablo Iglesias: ‘Si els catalans volen marxar, no hi ha res a discutir’

Pablo Iglesias, professor de ciència política i presentador dels programes de televisió ‘La Tuerka’ i ‘Fort Apache’, és la cara visible de Podemos, una iniciativa d’organitzacions d’esquerra i moviments socials espanyols que vol impulsar una candidatura rupturista unitària a les eleccions europees. Està disposat a ser-ne cap de llista, i en un sol dia ha aconseguit les 50.000 adhesions mínimes de suport que s’havia proposat. En aquesta entrevista explica quins són els principis i objectius de Podemos: ‘Volem ser la nota d’una nova cançó que puguem compondre entre tots’, diu. I deixa clara la posició respecte de la consulta sobre la independència del 9 de novembre: ‘Qualsevol demòcrata ha de celebrar que la gent pugui votar i ha de respectar la decisió que prengui el poble de Catalunya.’

—En la presentació que vau fer divendres vau dir que Podemos no era cap partit ni cap candidatura. Què és, doncs?
—Una iniciativa que apunta a les eleccions europees i que té com a principal característica que volem donar el poder a la gent. La hipòtesi és que jo pugui ser el candidat, però abans hi ha d’haver un suport mínim, que recollim a través de la web i que hem establert en 50.000 persones. Recollirem adhesions fins el 8 de febrer. A partir d’aleshores voldríem fer una ronda de contactes amb organitzacions polítiques i socials que durant aquests anys han combatut les polítiques d’austeritat. Els voldrem proposar un mètode participatiu per a la constitució, almenys, d’un cap de llista. Si jo tinc un mínim suport de ciutadans, es faria un procés obert –s’anomenés primàries o d’una altra manera– en què hi podria participar qualsevol ciutadà. Estic disposat a competir de manera amistosa amb qualsevol company, i si n’hi ha cap que té més suport, jo em posaré darrere seu.

—Amb quin objectiu ho feu?
—En el context actual és molt important que les organitzacions polítiques donin la paraula a la gent. Aquest és el nostre objectiu fonamental. No volem només aconseguir representació a l’europarlament. Per nosaltres l’èxit seria que la campanya servís per a mobilitzar la gent i deixar instruments d’organització social i d’autoorganització que serveixin per a un ‘empoderament’ des de baix, que ens sembla que és imprescindible. La política no pot ser només cosa dels partits.

—Qui hi ha darrere Podemos?
—A banda els signants del manifest ‘Movem fitxa‘ i gent que ha escrit articles i s’ha posicionat públicament, hi ha militants amb experiències en col·lectius diversos i organitzacions polítiques. També cada vegada més ciutadans sense experiència política se sumen a nosaltres. Les cares més conegudes fa temps que som en els moviments socials i en l’esquerra política; en el meu cas a la tertúlia política ‘La Tuerka‘. També hi ha companys que militen en diverses formacions polítiques d’esquerres, a la ‘marea blanca’, la ‘marea verda’, etc.

—Què us diferencia de qualsevol altre partit d’esquerres? 
—Principalment, que no som un partit polític ni ho volem ser. Ni un partit ni una coalició. Ens sembla molt bé que la gent militi en partits, però no volem això. Ja n’hi ha molts. Es poden construir iniciatives i instruments de participació popular que es relacionin amb els partits però que d’alguna manera assumeixin allò que per nosaltres és important de dir als qui militen en partits: que els partits són condició necessària però no suficient per a la batalla de recuperació democràtica que hem d’emprendre ara.

—Per què heu triat les eleccions europees?
—Pensem que poden ser el començament simbòlic d’un cicle de recuperació de la democràcia enfront dels qui ens la volen robar. Permet una mobilització ciutadana que pugui dir no a les polítiques de retallades i assumpció del deute. És un moment interessant perquè comenci la nota d’una nova cançó que puguem compondre entre tots. No volem donar la nota, sinó ser la nota d’una nova cançó.

Les europees, a més, tenen una particularitat: el sistema electoral no té els efectes de resultats majoritaris com a l’estat espanyol, que va per circumscripcions, sinó que tot el territori de l’estat és una circumscripció. A nosaltres ens agradaria que hi hagués una sola candidatura de totes les forces que s’oposen a l’austeritat a ultrança i que defensen la democràcia i els drets humans, però si això no passés, en unes eleccions com aquestes tots els vots que anessin a candidatures amb aquests principis els consideraríem com a propis.

I parlar d’Europa ens permetrà de dur un debat a la ciutadania que ens sembla clau: el problema no és Europa sinó aquesta Unió Europea, amb unes institucions que no són democràtiques. El fet que els governs ja no puguin prendre decisions i que la sobirania s’hagi transferit a institucions supranacionals que no ha escollit ningú, ens sembla un segrest de la democràcia.

—Aquesta iniciativa recorda la de Procés Constituent. Hi teniu cap relació?
—Per nosaltres són una inspiració important, en particular Teresa Forcades i Arcadi Oliveres. També hi ha més experiències a Catalunya que ens agraden molt, com la de la CUP, i mirem amb simpatia més formacions polítiques de l’esquerra, com EUiA i Iniciativa. També tinc molt bona relació amb alguna gent d’ERC, com en Joan Tardà, tot i que potser entenem poc les aliances d’ERC amb CiU. Però Procés Constituent ha marcat un abans i un després en la política catalana i a nosaltres ens encantaria assemblar-nos-hi. Quan anem a buscar companys catalans per consultar-los si els interessa construir alguna cosa amb nosaltres, ells seran els primers amb qui parlarem.

—Un dels punts del manifest ‘Movem fitxa’ per una candidatura rupturista defensa un referèndum a Catalunya. Com veieu que es faci una consulta al novembre i què us semblaria que guanyés el sí?
—Qualsevol demòcrata ha de celebrar que la gent pugui decidir, em sembla indiscutible. Negar el dret de la gent de donar la seva opinió és una barbaritat. A mi m’encantaria que els catalans o els bascs no se n’anessin i poguéssim construir un país de països, amb moltes nacions, però qui sóc jo per dir a un ciutadà de Catalunya què ha de votar, com s’ha de sentir ni què ha de ser? Tenim màxim respecte per les decisions que es prenen democràticament, ens sembla absolutament indiscutible. Jo sempre dic que sóc patriota, però per mi ser patriota no té res a veure amb amenaçar catalans o bascs, ni dir que l’exèrcit ha de salvaguardar la unitat de la nació. Els qui s’omplen la boca amb la paraula Espanya són els mateixos que tenen comptes a Suïssa i que destrueixen els serveis socials. I això també val per als catalans de dretes que governen Catalunya. Però pels qui entenem que la pàtria també és el dret de tothom a tenir una sanitat i una educació decents i uns sistemes de protecció socials, el dret de cadascú de tenir una identitat nacional pròpia ens sembla indiscutible. Tant de bo els catalans puguin votar, i qualsevol demòcrata ha de respectar allò decideixi la ciutadania de Catalunya. Tant de bo poguéssim continuar junts, però això serà si tothom ho vol. Si els catalans no ho volen, no hi ha res a discutir.

—Què creieu que significaria per a l’estat espanyol la independència de Catalunya?
—És un debat complex, però els demòcrates no hem de tenir por dels canvis. Qualsevol que revisi un tractat d’història s’adonarà que les coses canvien molt. Ara el fet més important és la recuperació d’institucions sobiranes per a poder decidir. És molt bonic que parlem del dret de decidir perquè això permet precisament posar en qüestió que en aquests moments és una minoria, des de dalt i a qui la gent no ha votat, qui pren les decisions. Si els processos que s’obren perquè la gent opini i decideixi serveixen perquè aquest debat s’ampliï, serà meravellós. I tant se val quins colors tingui el mapa d’Europa en un futur mentre hi hagi democràcia i es garanteixi l’accés de tothom a la sanitat i l’habitatge, que es respectin els drets humans, en definitiva.

—Què en penseu, d’això que ha passat aquests dies al barri Gamonal de Burgos, a Castella? 
—Si cada vegada que en una ciutat, davant un projecte especulatiu, s’hagués reaccionat així, tindríem un país molt diferent. La història de Gamonal és la història de l’estat espanyol dels últims temps: les administracions públiques no s’utilitzen per servir els ciutadans sinó com a instrument perquè s’enriqueixin uns pocs gràcies a contractes públics. En aquest sentit, ha estat una resposta exemplar, i demostren que quan la democràcia no és només una papereta en una urna, sinó que es converteix en poder popular les coses poden canviar.

—Creieu que pot ser l’espurna d’un moviment més ampli?
—Tant de bo, però això no es pot saber. En tot cas, és una lliçó democràtica i de les lliçons se n’aprèn. Tant de bo hi hagi molta gent que aprengui la lliçó dels veïns d’aquest barri humil i vegi que ningú no anirà a fer-los política. O fas política tu, o te la fan. Per nosaltres, política és això que hem vist a Gamonal: gent autoorganitzant-se i defensant allò que és de tots.