El sindicalista condemnat per ultratge a la bandera: “Estrasburg em donarà la raó, però això s’anirà repetint”

La setmana passada el Tribunal Constitucional espanyol (TC) va resoldre que “els ultratges a la bandera d’Espanya” no són emparats per la llibertat d’expressió. El ple del TC, molt dividit, va desestimar el recurs d’empara del sindicalista gallec Pablo Fragoso, que adduïa vulneracions de drets en el procés penal contra ell, en què se’l va condemnar per un delicte d’ultratges a Espanya. Fragoso va ser condemnat per haver dit, suposadament, que calia cremar la bandera espanyola, unes paraules que nega haver pronunciat, però que igualment considera que haurien de ser emparades per la llibertat d’expressió.

És membre de la Confederació Intersindical Gallega, havia militat i simpatitzat amb el BNG, Anova i Causa Galícia i es defineix com a nacionalista i d’esquerres. Hi parlem sobre el seu cas i sobre la vulneració del dret de llibertat d’expressió a l’estat espanyol. Recorrerà a Estrasburg, però la reacció d’Espanya no el fa ser optimista i creu que casos com el seu s’aniran repetint.

—El vostre cas ve del 30 d’octubre del 2014. Què va passar aquell dia?
—Feia mesos que durava la vaga de les treballadores de la neteja a les instal·lacions militars del Ferrol. Cada matí ens concentràvem a la porta, coincidint amb l’entrada dels militars als seus llocs de feina. A les vuit fan un acte solemne que consisteix a hissar la bandera i l’almirall em va acusar d’haver dit, durant aquest acte, “aquí teniu el silenci de bandera” i “cal cremar la puta bandera”, cosa que jo no vaig dir.

—Res més?
—Aquell dia no va passar res de significatiu, va ser una jornada de protesta més. De fet, em vaig assabentar de la denúncia setmanes després per la citació judicial. Abans l’almirall ens havia fet arribar una carta mostrant el seu malestar pel soroll i les protestes i ens demanava silenci durant la hissada de la bandera. Havíem provat de reunir-nos amb ell unes quantes vegades perquè solucionés el problema dels sous de les treballadores, però no hi va haver manera. A més, va vulnerar el seu dret de vaga quan ordenà als militars de netejar les instal·lacions.

—Us van condemnar a pagar una multa de mil dos-cents euros per un delicte d’ultratges a Espanya. Com va ser el judici?
—Res de destacable, tret d’una anècdota: una militar que va declarar que havia tingut un enfrontament amb la jutgessa perquè el meu advocat li feia les preguntes en gallec i ella es negava a entendre’l i contestar. I era d’allà! Parlava dels nacionalistes que volen destruir Espanya… Les úniques proves aportades per l’acusació van ser el testimoni dels militars, tots subordinats del denunciant. No s’hi va aportar cap vídeo ni cap àudio que provés els fets descrits, potser perquè no van ocórrer mai… De la meva boca no van sortir aquestes paraules, però és igual, perquè ara el TC no jutja si ho vaig dir o no –per això ja em van condemnar–, sinó si tinc el dret de llibertat d’expressió o si dir això és un delicte.

—Sis dels onze magistrats consideren que ho és, i argumenten que les expressions “van ser innecessàries per a les reivindicacions salarials”. Què en penseu?
—M’imagino que els vots particulars, els que s’hi oposen, ressaltaran el context. No és igual que una persona vagi cridant pel carrer “Puta Espanya”, que jo també entendria que entra dins la llibertat d’expressió, que dir-ho en el context que va passar: una protesta en què cinquanta-quatre dones feia mesos que no cobraven i en què l’almirall les menystenia. Que en un context així et demanin silenci en el moment d’hissar la bandera…

—Com valoreu la divisió del ple del TC en aquesta decisió?
—La decisió es va retardar per la gran divisió entre els magistrats. Fa un mes, el que havia de ser el ponent, un jutge força conservador lligat al PP i l’Opus Dei, Andrés Ollero, sorprenentment em va voler absoldre, i per això es va negar a redactar la sentència i van haver de canviar el ponent. Valoro la decisió amb una certa tristesa. La part més conservadora del tribunal no fa cabal dels últims dictàmens sobre llibertat d’expressió emesos pel Tribunal Europeu de Drets Humans. I ja en van unes quantes.

—Us referiu a la sentència d’Estrasburg que va condemnar l’estat espanyol per haver violat la llibertat d’expressió en una sentència sobre la cremada de fotografies de la família reial. També penseu recórrer al TEDH i n’espereu un resultat semblant?
—Sí. Estic convençut que Estrasburg em donarà la raó, però això s’anirà repetint i la cosa tornarà a quedar en res. Hi ha gent que no té diners per a una bona defensa i per a anar prenent recursos una vegada i una altra. Per no parlar de l’esgotament mental que implica. Volen que ens cansem de recórrer i protestar i acatem les seves decisions…

—Com us expliqueu casos com el vostre?
—Amb els partits d’extrema dreta (PP, Ciutadans i Vox) barallant-se per veure qui és el portador legítim de les insígnies i emblemes de l’estat espanyol, i amb una majoria de jutges al tribunal de tarannà conservador –amb mandat caducat– i designats a dit per algun d’aquests partits, el tribunal no es pot permetre de dictar una sentència absolutòria encara que això impliqui una vegada més fer cas omís a Estrasburg. Aquí no passa res si un militar s’enregistra disparant contra una fotografia de Pablo Iglesias, si uns altres militars fan apologia del franquisme o si sabem que hi ha un xat on els militars parlen d’afusellar vint-i-sis milions de persones. No, aquí el problema són els titellaires, els rapers, uns joves que tenen una baralla en un bar, com els nois d’Altsasu, o els acusats de Bateragune, a qui repeteixen el judici tot i que el TEDH el va anul·lar.

—Creieu que el vostre cas marca un precedent especialment greu pel que fa als delictes d’opinió? No parlem ni tan sols de cremar una bandera, simplement de dir que cal cremar-la.
—Crec que marca un trist precedent en el retrocés dels drets i llibertats de tots els ciutadans. No sé si és un precedent pitjor que els anteriors, però novament es menysté el TEDH. Voregem el ridícul una vegada i una altra. És surrealista… En qualsevol bar durant un partit de la selecció espanyola podrien començar a multar la gent. En un mal partit, quanta gent no dirà “Puta Espanya”, “Puta selecció” o coses per l’estil? Suposo que en el meu cas hi ha influït que pel mig hi havia l’almirall i els militars, en una ciutat amb molta influència militar i en el context en què ens trobem.

—Un context en què també s’han obert moltes causes contra membres de sindicats alternatius i contra nacionalistes gallecs, com és el vostre cas. Què en penseu?
—Hi ha una tendència repressiva creixent contra el sindicalisme i el nacionalisme. Aquí a Galícia hem vist no fa gaire el muntatge policíac i posterior judici a l’Audiència espanyola contra dotze companys i companyes acusats d’integració a banda armada i enaltiment del terrorisme en l’anomenada Operació Jaro. Han estat absolts, però van tenir un judici surrealista i els envio tota la meva solidaritat. Crec que en general hi ha una obsessió contra tot allò que no sigui la línia oficial del govern i les institucions espanyoles. Tant se val si és un sindicalista andalús o un polític basc… A la gent d’esquerres que no responem a la línia oficial ens miren més… Tenim una justícia que no és justa.