04.12.2017 - 22:00
Divendres 1 de desembre al Centre Cultural la Farinera del Clot de Barcelona. Entrades exhaurides. Dalt l’escenari, tres artistes i un periodista tot terreny inclassificable, reunits en assemblea permanent i insubornable: Mireia Vives (samarreta negra llisa), Borja Penalba (viure vol dir prendre partit), David Fernàndez (ulls d’Ovidi Montllor) i David Caño (ni muts ni a la gàbia). Tots quatre amb llaç groc al pit i bandera negra al cor. Van començar fa uns anys com a Ovidi al Cub (cup) i ara hi han incorporat la veu femenina.
Abans no sonin les primeres notes i badin cap boca, queda clar que la vetllada serà adoctrinadora o no serà. Només cal observar l’escenari. Un cartell a la paret reclama la llibertat dels presos polítics. D’una maleta entreoberta, en sobresurten un LP d’Ovidi Montllor a l’Olympia, una ampolla (segurament buida) de Jameson, el llibre Fuera de clase de Marina Garcés i Penúltimos días de Santiago Alba. A la dreta, una foto preciosa de l’Ovidi feta per Pilar Aymerich el 1969, sota una bufanda amb la llegenda ‘Omnia sunt communia’ (‘tot és de tots’). A l’esquerra, un número 155 ben vermell en 3D i una samarreta de ‘refugees welcome’. Darrere la taula on seuen els dos guitarristes i s’amaguen les ampolles plenes de Jameson, un cordill d’estendre on aniran penjant samarretes i més teixits subversius.
Aleshores comença l’espectacle, aquest Cuidem-nos d’Ovidi4 que heu d’atrapar si en teniu ocasió. Perquè us sentireu cuidats, perquè carregareu bateries, perquè veureu que la riuada ve de lluny i no s’aturarà, perquè les lluites i els somnis s’han de compartir. Són dues hores llargues de cançons i poemes, de textos bells i paraules punyents, força i energia, clam i reivindicació. Hi ha una invitació permanent a cuidar-nos i estimar-nos i ells quatre prediquen amb l’exemple compartint mirades de complicitat, gots i petons. Hi ha ordre dins el desordre i un mínim guió que no ofega la improvisació constant, com quan Penalba punteja l’himne del PP amb la guitarra o arrenca a ritme de blues i David Fernàndez el segueix. Són de l’escola de Rubianes: assajar és de covards. I són assemblearis.
Les cançons d’Ovidi Montllor fan d’esquelet (‘Faré vacances’, ‘Culminació’, ‘La fera ferotge’, ‘Serà un dia que durarà anys’), però la màgia i la bellesa estan en l’heterodoxa combinació de fonts i autors, presentada per un David Fernàndez capaç de condensar múltiples missatges en poques paraules i transmetre ràbia infinita sense odi aparent. Volent ser república, hem après a ser poble. No ens sentim hereus sinó desplaçats del règim del 78. El contrari d’una bomba és una carícia. Tornarem a començar perquè només dels errors s’aprèn.
Hi ha cites precioses de Chesterton i John Berger, poemes de Palau i Fabre, Enric Casasses i Maria-Mercè Marçal, Mireia Calafell que puja i recita ‘No’, la ‘Cançó de suburbi’ de Sagarra que també cantava l’Ovidi, la ‘Història d’un sofà’ de Feliu Ventura i la seva versió catalana de ‘A desalambrar’ de Daniel Viglietti. Un dels moments més divertits arriba quan ‘Del sud’ d’Obrint pas és interrompuda sense miraments pel comando Penalba-Caño, que proclama un surrealista decàleg de sis punts contra la Catalunya sonsa i empordanesa. Sóc del sud i el meu caminar s’ha fet tan complicat que ja no veig el nord…
S’encenen els llums i les mirades de complicitat i les ganes de cuidar-se s’estenen entre el públic. L’Agnès i en Dani, la Montse, la Profi, la Marta, en Jep, la Mònica i el seu fill, en Girbi i la Mariona i el fill que és a punt de néixer, la Marina i tots els qui fan costat als bons fins a la mort s’endinsen en la freda nit del Clot contents d’haver contribuït a fer d’Ovidi 4 un Ovidi a l’infinit.
