Otto Ozols: “Les paraules del govern letó sobre el català són una vergonya i no ens representen”

Després de setmanes de negociació amb els estats membres, el govern espanyol va ser incapaç d’aconseguir el consens dels vint-i-set per a aprovar l’oficialitat a la Unió Europea del català en la reunió del Consell d’Afers Generals d’abans-d’ahir a Luxemburg. Tot i que els representants d’alguns estats, com ara Suècia, ja havien expressat dubtes sobre la proposta espanyola, cap no s’hi havia mostrat tan meridianament en contra com el ministre d’Afers Estrangers letó, Krišjānis Kariņš, que abans de la reunió va dir que la qüestió de l’oficialitat no era una prioritat per a Riga. “Tenim uns altres temes per a tractar, com la geopolítica i l’estratègia en un futur de la Unió Europea. Ens hem de centrar en això”, va dir dimarts a la premsa.

L’oposició de Kariņš va ser rebuda amb certa sorpresa a Catalunya, atès que Letònia, històricament, ha estat un dels països que més suport ha donat a les reivindicacions independentistes. En parlem amb el periodista letó Otto Ozols, que fa anys que manté una vinculació estreta amb el país i segueix de ben a prop la política catalana. Explica que la postura del ministre no representa la de la societat letona, i situa l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec a la Unió Europea com a moneda de canvi en una negociació diplomàtica més àmplia entre el govern letó i l’espanyol.

—Dimarts, molts catalans van quedar sorpresos per la contundència del ministre d’Afers Estrangers letó sobre l’oficialitat de la llengua. Què vau pensar quan vau sentir-lo?
—Vaig tenir un disgust molt gran. Si més no, voldria començar disculpant-me amb tots els catalans, bascs i gallecs per les declaracions del senyor Kariņš, que em semblen irresponsables i ben poc diplomàtiques. Per a qualsevol persona intel·ligent i educada, la posició del ministre resultarà inacceptable. Però cal que, a Catalunya, tingueu present que les paraules del senyor ministre són una vergonya i no representen la posició dels letons sobre l’oficialitat del català: perquè us en feu una idea, dimarts, les xarxes anaven plenes d’usuaris indignats per la seva arrogància. El ministre tan sols representa Unitat, el seu partit, si és que representa algú. Parlem d’un partit que aquesta darrera dècada ha estat vinculat a uns quants casos de corrupció. Sota el mandat d’Unitat, Letònia ha caigut en l’estagnació econòmica, i el suport del partit a les enquestes ha caigut dramàticament. El senyor Kariņš no és el dirigent més popular ni respectat del panorama polític letó. És part d’un petit grup de cínics i traïdors que no representen la nació letona. Ni ell ni el seu partit són una referència per a ningú.

—Com Catalunya, Letònia també té llengua pròpia i una llarga història d’opressió nacional. Com expliqueu que el ministre d’Afers Estrangers letó s’hagi pronunciat de manera tan clara contra l’oficialitat del català a la Unió Europea?
—Vull deixar clar que els letons som molt comprensius amb la situació dels catalans, perquè nosaltres vam passar exactament per la mateixa situació. Ara Letònia és un estat, sí, però fins el 1991 –és a dir, no fa tant– els poders europeus no volien reconèixer la independència de Letònia ni de cap de les nacions bàltiques. Vull dir que això no és una qüestió que afecti tan sols els catalans, els bascs o els gallecs: és una qüestió que ens afecta a tots nosaltres, també els letons. Parlem d’un valor fundacional d’Europa, de les bases del projecte europeu. Els escarafalls amb l’oficialitat del català em fan pensar que els dirigents europeus han traït un valor clau de la Unió Europea com és la diversitat lingüística i cultural. Qualsevol persona més o menys llegida i familiaritzada amb la història d’aquest continent entén que la clau de la creativitat europea rau, precisament, en la diversitat de llengües i cultures, tal com queda reflectit als tractats fundacionals de la Unió. Aquest és el primer argument que us donaria a favor de l’oficialitat a la Unió Europea del català, el gallec i el basc. Però això no és únicament un tema de diversitat lingüística, per molt important que sigui aquesta diversitat. Hi ha un altre argument a favor de l’oficialitat que és tan important o més que aquest.

—Quin?
—El principi d’igualtat. És completament intolerable que algunes nacions i llengües tinguin drets i privilegis mentre unes altres són marginades i considerades menys importants, i això va fer, precisament, Kariņš dimarts amb el català. Dividir les llengües i les nacions entre importants i no importants –entre nacions de ple dret i “subnacions”, entre llengües de ple dret i “subllengües”– és una tendència molt perillosa que em recorda als moments més foscos de la història d’Europa. De fet, és exactament el que Vladímir Putin fa a Ucraïna: dividir cultures, llengües, pobles i nacions entre superiors i inferiors. Per això, també, em resulten tan incomprensibles les paraules de Kariņš. No és tan sols una qüestió d’ignorància i arrogància: les seves declaracions també són un fracàs de la consciència històrica. No podem córrer el risc de tornar a repetir els grans mals que van assolar Europa als anys trenta del segle passat.

—Hi ha qui diu que Letònia s’oposa a l’oficialitat del català per por que afecti les relacions amb la minoria russòfona, que representa gairebé un quart de la població del país
—Se n’ha parlat, sí. Però no estic segur que la cosa vagi per aquí, perquè el rus a Letònia té els mateixos drets que qualsevol llengua minoritària en uns altres països: de fet, diria que durant anys ha tingut un estatus privilegiat respecte del letó. La situació entre el rus a Letònia i el català a Espanya no és comparable ni de bon tros. El rus –com l’espanyol– és una llengua gran, amb més de 200 milions de parlants al món. En canvi, el letó és una llengua petita que ha de resistir la pressió d’una llengua molt més gran. És l’única manera que tenim per a sobreviure com a nació.

—Així, doncs, a què creieu que es deu?
—Crec que l’oposició de Letònia a l’oficialitat del català és, sobretot, una conseqüència involuntària de l’agressivitat de la diplomàcia espanyola, que durant aquests darrers anys ha exercit un rol molt actiu als països bàltics. Ja ho vam veure fa uns anys, quan Espanya va amenaçar en privat de vetar el suport militar de l’OTAN als països bàltics, en cas d’un hipotètic atac rus, si s’aliaven amb l’independentisme català. Van oferir-los un tracte: si s’oblidaven de la causa catalana, Madrid els oferiria armament i suport militar. Espanya sempre ha entès que el reconeixement internacional és el principal escull per a la independència de Catalunya, i per això la seva diplomàcia sempre ha treballat de manera tan activa, per canals formals i informals, per evitar qualsevol aliança internacional amb els catalans. Potser sí que ara Espanya vol aprovar l’oficialitat, però el govern letó és molt cínic i és possible que s’hi oposi per extreure’n més concessions militars i diplomàtiques.

—Lituània també ha expressat dubtes sobre l’oficialitat del català, però no tots els veïns de Letònia comparteixen aquesta oposició. Per exemple, Finlàndia s’ha mostrat receptiva a la proposta, i el seu ministre d’Afers Estrangers fins i tot va sorprendre parlant en català a Brussel·les aquest setembre.
—Letònia no es va independitzar fins als anys noranta, i fins i tot abans de la creació de l’URSS havia estat sota el control de l’imperi rus. És que és un estat relativament jove, amb un exèrcit encara jove. És per això que, per a Letònia, les relacions diplomàtiques i militars amb Espanya tenen un pes més important que no per a un país com Finlàndia, que té un exèrcit molt més fort i una experiència diplomàtica com a estat independent molt més àmplia. Ells no necessiten el mercat negre d’armament espanyol.

—La posició de Kariņš sobre la qüestió del català contrasta amb la d’altres dirigents letons: l’any 2013, l’ex-primer ministre Valdis Dombrovskis va dir obertament que Letònia hauria de reconèixer una Catalunya independent. Què explica aquest canvi d’actitud?
—Aquest canvi de posicionament del govern és un bon exemple de la pressió diplomàtica i militar espanyola de què parlava abans. Hi ha una raó per la qual els darrers presidents i ministres d’Afers Estrangers espanyols han visitat un país petit com Letònia unes quantes vegades. La qüestió de l’oficialitat del català, per al govern letó, s’emmarca en el problema més ampli de la seguretat militar, particularment en vista de la invasió russa d’Ucraïna. Sigui com sigui, a mi m’avergonyeix que el govern letó negociï amb la llibertat i la independència d’una altra nació, una nació amb unes circumstàncies històriques i lingüístiques molt semblants a les de Letònia.

—Parleu de la invasió russa d’Ucraïna. Quin impacte ha tingut a Letònia l’esclat del conflicte?
—La invasió russa d’Ucraïna ha posat Letònia, i els països bàltics en general, en una situació geopolítica molt compromesa. Hi ha molts letons espantats pel conflicte, i és normal. Imagineu-vos què pensaria un català si Espanya fos liderada per un antic coronel de la policia secreta franquista i intentés ocupar un país veí. Rússia ha perdut milers i milers de ciutadans arran d’un conflicte que n’ha destruït completament l’economia i la reputació internacional. Però, així i tot, Putin continua la invasió. Les accions de Rússia són molt difícils de predir, i aquesta incertesa causa molta angoixa a Letònia. Per si no n’hi hagués prou, hi ha molts letons que van créixer durant l’ocupació soviètica que continuen pensant que Letònia és part de Rússia. Senten Putin parlar del suposat caràcter rus d’Ucraïna, i automàticament pensen en el suposat caràcter rus de Letònia. Molts, fins i tot, fan servir el mateix llenguatge que Putin: que Rússia és superior a les altres nacions, que els països bàltics són part de Rússia i no tenen dret a l’autodeterminació perquè no són nacions de ple dret. És, si fa no fa, com Madrid parla de Catalunya: que Catalunya no és una nació de debò, que no té dret a l’autodeterminació. Quan Putin parla d’Ucraïna, fa servir exactament aquestes paraules. I compte no li diguis res, perquè aleshores t’acusa d’ultranacionalista i de feixista. És el mateix guió que Madrid segueix amb el cas català.

—Després de dècades de lluita sota domini soviètic, Letònia va aconseguir d’independitzar-se l’any 1991. Quines lliçons creieu que Catalunya pot aprendre de la lluita per la independència letona?
—Als anys vuitanta, quan el moviment d’independència letó va començar a agafar embranzida, es va fer un gran esforç diplomàtic per a cercar possibles socis a l’estranger. Teníem un cos diplomàtic molt actiu, amb representants repartits per tot Europa. Era un lobby que treballava dia i nit per a promoure la causa de la independència letona als grans estats europeus. He de dir que Catalunya va aprendre de la nostra experiència i va fer els deures molt ben fets en l’aspecte diplomàtic. Els catalans vau aconseguir de crear una xarxa de partidaris influents de la independència, i no tan sols a Europa. Però, per alguna raó estranya i que m’és difícil d’entendre, en el moment del referèndum [del Primer d’Octubre], els dirigents catalans no van voler fer servir aquesta xarxa. Tots aquests suports diplomàtics es van perdre. En el futur, cal que els catalans afronteu de manera molt més responsable i treballada aquesta dimensió diplomàtica, que és clau per a qualsevol procés d’independència.