28.09.2023 - 21:40
“No dic que fos imbècil. Simplement era com jo: tot el que és bo li feia venir ganes de morir. És una característica que tenen algunes persones sàvies.”
És Ottessa Moshfegh.
“El relat breu, que pots estar preparant durant mesos, cal escriure’l d’una tirada, embriagat i febril, i potser en estat de gràcia, sense marxa enrere ni penediment, a la corda fluixa. Arriscar-se així només permet el fracàs (la majoria de les vegades) o la meravella de cinquanta pàgines que cauen dretes, com teixides amb ecos, necessàries. I la mínima nota desafinada ho engega tot a rodar. Per al que és breu no hi ha rescat possible.”
És Pierre Michon.
“Els escriptors megapopulars ho són precisament perquè ofereixen als seus lectors la il·lusió que l’escriptura li pot passar a qualsevol.”
És Dubravka Ugrešić.
Fa més d’un mes que vaig acabar de llegir els contes d’Enyorança d’un altre món d’Ottessa Moshfegh (traducció d’Alexandre Gombau Arnau, Angle Editorial, 2022). Me’l vaig dosificar, cada dia un conte –i més d’un, com el d’“Els rarets”, l’he llegit un parell de cops.
Vaig acabar el llibre apesarada perquè en volia més i atipadíssima perquè Moshfegh és molt; “molt” sense adjectiu, “molt” en general, molt tot. Vaig acabar el llibre sabent que hi tornaria.
Vaig acabar el llibre i el vaig desar a la prestatgeria dels que vull tenir a mà. Hi ha Lorrie Moore, Anne Beatie, Stephen Dixon, Ronald Barthelme, Deborah Eisenberg, Clarice Lispector… Una prestatgeria que és un altar als contes. Als contes que s’escriuen com deia Michon, sabent que seran o fracàs o meravella, havent-los pensat molt i sense fer creure als lectors, com deia Ugrešić, que l’escriptura li pot passar a qualsevol. Ho comentaven al pòdcast La amiga eres tú Aloma Rodríguez i Andrea Toribio, al capítol “Bajarse al barro”: Moshfegh continua on acabaria el conte, s’enfanga, i això és el que s’ha de fer quan s’escriu.
Vaig acabar el llibre i el llibre va començar.
El fang dels contes de Moshfegh és un fang tendre, encara mal·leable, perquè no acaba la peça, o l’acaba i la torna a començar, o l’acaba i la reprèn. Es fa difícil explicar com s’ho fa, perquè mentre la llegeixes hi ha moments que el desconcert de no saber on vol anar t’expulsa de la pàgina i en altres moments un desconcert idèntic t’obliga a llegir escodrinyant-ne tots els racons. Hi ha una frase del meu conte preferit del recull, “Els rarets”, que crec que em serveix per descriure el que penso de com escriu Ottessa Moshfegh: “Odiava el meu xicot, però m’agradava el barri.”
Crec que quan no aconsegueixo saber explicar per què m’agrada un conte és quan m’agrada de veritat, és quan el conte realment té tot el que necessito que tingui, perquè té el misteri. No entenc l’escriure que no sigui també recerca, i quan l’escriure és recerca penso que també ho és llegir, llegir allò que s’ha escrit quan se cercava. Pot sonar enrevessat i en realitat és molt més senzill, el que passa és que és senzill quan ho llegeixes, senzill detectar-ho, no només llegir-ho, però trobar-ho escrivint és tota una altra història. Tinc clar que no m’estic explicant del tot, però el fang és això també.
No m’estic explicant del tot perquè Moshfegh escriu els contes al revés de com se solen escriure. No és l’única que ho fa, però avui només parlo d’ella. Hi ha els contes que acaben i els que no acaben, i hi ha els contes que no volen acabar. O sigui, final tancat, final obert i això que fa (no només) Ottessa Moshfegh. Quan dic que escriu al revés de com se solen escriure, vull dir que normalment el conte és una història que comença i acaba i l’únic que pot passar és que en acabar quedi oberta. Evidentment, i afortunadament!, no és sempre així i hi ha contes que comencen a mitja història, contes que acaben i llavors comencen, etcètera. Però estaríem parlant tota l’estona d’un acabar i un començar en un sentit temporal. I en el cas dels contes d’Enyorança d’un altre món dic que van al revés perquè l’autora no pretén resoldre’ls, no busca la sortida del conte, sinó que, com deien Toribio i Rodríguez, s’hi queda, s’hi enfonsa, el remena i busca no resoldre’l.
Al principi del conte “Un camí llòbrec i tortuós”, el personatge narrador ens parla d’una cabana que tenien els seus pares a les muntanyes i diu: “Allà dalt regnava un silenci sepulcral. Podies sentir els batecs del teu cor, si escoltaves. M’encantava o, si més no, considerava que m’hauria d’encantar (mai no he tingut gaire clara aquesta distinció).” Em sembla que és això, aquest parèntesi, el que fa dels contes de Moshfegh uns contes fangosos, això de no tenir clara la distinció entre el que hauria de ser i el que és, és per aquí per on ella grata, s’endinsa, escarbota.
“Tot el que és bo li feia ganes de morir” és dir el que passa darrere del que passa i no és només un exercici d’introspecció, no és només ficar-se dins del personatge i mostrar-ne les contradiccions, Moshfegh va més enllà i ens mostra que darrere del que passa hi ha més capes. Als contes d’Enyorança hi passen coses, les coses que es diuen, i se’ns mostren les coses que passen per darrere, les més enfangades, les que no encaixen amb el que passa “fora”. Pots estar vivint el moment més tràgic de la teva vida i alhora pensar la cosa més banal, i Moshfegh és especialista en això, a situar-se en la frontera entre el “m’encantava” i el “m’hauria d’encantar”, en aquesta cruïlla, i agenollar-s’hi i furgar amb les ungles. És que realment la imatge del fang està tan ben trobada que no puc evitar estirar-la per explicar el que em fascina dels contes d’Ottessa Moshfegh. Segur que això que fa deu tenir un nom i deu estar estudiadíssim, però els que escrivim diria que també anem al revés, primer escrivim, amb fang o sense, i en acabat algú posa nom a allò que hem fet. Ottessa Moshfegh fa contes del fang.
