Otegi, amb les mans tacades de pau

La història ja l’ha absolt. La justícia espanyola, però, no el deixarà lliure fins dimarts vinent, després de sis anys i mig de captivitat. El seu delicte? Haver-se compromès amb la pau quan pocs hi creien i haver-la defensat de manera unilateral i sense marxa enrere. Arnaldo Otegi, el fill de Lolita Mondragon, sortirà finalment de la presó de Logronyo aquest 1 de març, sense que hagin servit de res les nombroses exigències d’alliberament fetes durant tot aquest temps. En surt havent complert la pena íntegra, després d’una rebaixa del Tribunal Suprem.

Ha estat el seu empresonament més llarg, però no pas el primer. Segurament conscients de la seva força política, els poders fàctics de l’estat han fet sempre tot el possible per arraconar-lo. Amb la complicitat mediàtica de tants, s’han esmerçat a criminalitzar-lo, fent creure a l’opinió pública que era un violent amb les mans tacades de sang.

Res més lluny de la realitat. Otegi, sense cap delicte de sang, fa dècades que va defugir la violència i es va desmarcar d’ETA. El periodista Antoni Batista ho explica i en relata tota la trajectòria en un llibre imprescindible per a conèixer aquest veí d’Elgoibar esdevingut líder de l’esquerra independentista basca i icona de la lluita per la llibertat, ‘Otegi, la força de la pau’.

Otegi, l’home que a mitjan anys vuitanta va plantejar-se i posar en dubte la validesa de la violència. L’home que va suportar greus tortures i pallisses i tancaments en cel·les de càstig. L’home que va inspirar-se en Gandhi i va recórrer a la vaga de fam com a mètode de lluita no violenta. L’home que es va entestar que la pau era l’únic camí i no va deixar d’apostar-hi malgrat els revessos que l’estat i ETA van donar-li en més d’una ocasió. L’home que va haver de veure com el perseguien i el detenien cada vegada que la pau semblava a tocar i el poder espanyol aplicava la doctrina del ‘tot és ETA’. L’home que va entendre que per avançar cap a la independència calia deixar enrere la violència. L’home que va aconseguir convèncer ETA que havia de deixar les armes. L’home que va aparèixer al Velòdrom d’Anoeta el 14 de novembre de 2004 esgrimint una branca d’olivera com a símbol i gest en favor de la pau (‘Que ningú no la deixi caure’). L’home que va veure com l’empresonaven de nou precisament per haver defensat com a única solució possible la via democràtica i política i haver-hi deixat les forces.

Arnaldo Otegi Mondragon ha passat aquests últims sis anys i mig entre barrots, acusat de voler reconstruir Batasuna seguint les ordres d’ETA, quan justament feia tot el contrari, redirigir l’estratègia abertzale cap a vies pacífiques i democràtiques. Una condemna tan esperpèntica que, com explica Batista, el text de la mateixa sentència que el va dur a la presó podria servir per a concedir-li el més alt guardó en defensa de la pau.

Otegi, l’home que va empènyer l’esquerra abertzale a comprometre’s amb la pau. L’home que no ha defallit en el somriure, convençut de la victòria. L’home que podria esdevenir lehendakari. L’home que fa por a l’estat espanyol perquè, havent tret ETA del tauler, ha fet viable la independència del País Basc. L’home que no ha deixat anar la branca d’olivera i que dimarts podrà tornar, finalment, a trepitjar el carrer.

Ongi etorri, Arnaldo.

Bel Zaballa, periodista.