Otegi a Barcelona, per a saber que la llibertat és possible

Expectació enorme ahir a la fàbrica Fabra i Coats, a Barcelona, per a rebre Arnaldo Otegi després d’un dia intens de mitjans i entrevistes al parlament. Un miler i alguns centenars més d’ànimes s’aplegaven en un pati interior del conjunt d’edificis d’origen industrial. Un format senzill, amb escenari i pati de cadires de fusta plegables, esperava la bona nova que arribava del País Basc. La llibertat d’Otegi, després de tants anys de captivitat, necessitava una abraçada que els barrots i els vidres reforçats de la presó havien impedit durant massa temps. I després d’una espera llarga i assolellada, l’entrada del polític basc era rebuda amb un llarg aplaudiment, el públic dempeus, i crits d’independència.

L’acte, organitzat de manera solidària i compromesa pel CIEMEN, havia convocat uns quants oradors i alguns músics. També unes desenes de castellers que alçarien un pilar coronat per una ikurriña durant una actuació musical als últims minuts de l’acte. Desenes de voluntaris vetllaven també per la bona organització –missió complerta– i per la seguretat arran de l’amenaça del grup feixista i nostàlgic de torn, que feia acte de presència davant el recinte. Moltes cares conegudes. Algunes absències.

Parlaments al barri d’Hipercor
Dels parlaments, Otegi a banda, n’hi havia d’especialment esperats, pel simbolisme o per la relació declarada amb l’homenatjat. Joan Tardà, Lluís Llach i, sobretot, David Fernàndez. Però van ser els més breus de tots. Paraules precises i carregades, però escasses. Alguns altres, no tan rellevants, però més incontinents. I un Otegi massa repetit. Amb poques novetats, per bé que generós de paraules plenes de significat i d’esperança.

Tot plegat, al barri de Sant Andreu. Hipercor. Una presència feixuga i evident. Una referència en més d’un discurs. De cara. Otegi també: ‘Faig meu el dolor de les víctimes d’aquest barri. Això no havia d’haver passat mai. Mai.’ I un missatge clar en aquesta direcció: ‘Volem deixar de parlar de les víctimes per passar a parlar amb les víctimes. Tinc l’esperança que ho podrem fer aviat i que serà un diàleg que donarà fruits.’

Una estona abans, qui obria foc eren Fernàndez i Tardà, després de sentir Feliu Ventura que havia dit: ‘Hem vingut a omplir els carrers per a buidar les presons. Arnaldo, benvingut a la tribu.’ I David Fernàndez cercava la citació precisa per al moment –sempre la citació–, en aquest cas de l’escriptor Joseba Sarrionandia (quina història, aquest home!): ‘Necessitàvem la teva llibertat per saber que la llibertat és possible.’ Poques paraules de l’ex-portaveu de la CUP i periodista. Massa poques. I Tardà: ‘L’abraçada que no li vam poder fer a la presó, la hi farem avui aquí tots junts.’

David Minoves, president del CIEMEN, pujava ara a l’escenari acompanyat de l’autoritat, el tinent batlle de la ciutat Jaume Asens. Minoves s’ocupava de reivindicar la feina de l’entitat organitzadora i de recordar la frase que presidia l’acte: ‘La solidaritat és la tendresa dels pobles.’ Asens feia aleshores el discurs més polític de l’acte. Potser ja havia de ser així. Reivindicava Barcelona com a ciutat del diàleg i la pau. I reivindicava Otegi com a referent per al diàleg, la pau i la llibertat: ‘Si l’esquerra abertzale ha apostat per la pau i les armes han callat, és gràcies a persones com Arnaldo Otegi. Si demà Euskal Herria exerceix el seu dret d’autodeterminació, en pau, serà gràcies a gent com Arnaldo Otegi. Som aquí perquè no volem mirar cap a una altra banda. Això no va d’independentistes i no independentistes. Va de demòcrates o no demòcrates.’ Asens, a més, tampoc no esquivava les qüestions més delicades. Hipercor. Les víctimes del conflicte. De segur, un discurs que hauria fet agafar el xarampió a Jaume Collboni.

August Gil Matamala repassava l’aberració de la sentència que havia servit per a tancar Otegi sis anys i mig a la presó. Una sentència que, segons el prestigiós advocat, no fou res més sinó la voluntat d’eliminar la dissidència política. ‘Una justícia entesa per l’estat espanyol com un acte de guerra més per a eliminar l’enemic.’ I Gemma Calvet, que citava la nord-americana Susan Sontag en castellà, ‘perquè ho entengués tothom’. Calvet reivindicava el camí de pau traçat per Otegi el 2005 al llibre ‘Demà, Euskal Herria’.

Amb alguna actuació musical entremig, Lluís Llach, Gabriela Serra i Jordi Armadans pujaven també al faristol. Otegi havia passat tota aquesta estona recolzat en una paret de maons al costat esquerre de l’escenari. Llach –que reconeixia que no s’havia preparat res– improvisava una abraçada dialèctica al dirigent basc i el convidava a liderar la llibertat del seu poble per afegir-se al procés de Catalunya. Jordi Armadans, activista per la pau, feia un repàs de les violències d’intensitats diverses que s’han viscut al País Basc. Saludava el compromís d’Otegi i l’esquerra abertzale per deixar enrere un conflicte dolorós. I els convidava a construir un futur en què les violències no tinguin espai ni comprensió.

Gabriela Serra, diputada de la CUP i activista històrica pels drets socials i civils, recordava que els principis s’han de tenir sempre. Però quan es demostren de debò és en els moments difícils. I reivindicava que alguns hi havien estat sempre, en aquests moments difícils. Quan es desfeien les esperances d’una treva. Quan es tancaven diaris. Quan es detenia per raons polítiques… ‘Teníem principis quan érem pocs. I l’Arnaldo va dir: res no frenarà la pau. Doncs, som-hi.’

I ara sí: era el torn d’Otegi. D’entrada, els agraïments a la solidaritat mostrada aquests anys. La reivindicació d’una convicció seva: venim al món a ser feliços. I invocava, com ja havia fet anys enrere, el somriure per a la lluita. Reconeixements i admiracions expressades pel procés democràtic de Catalunya. ‘Sempre ens deien que els bascos seríem els primers. I ara som els últims. I me n’alegro molt per vosaltres, que ho teniu més a prop.’ Convençut que ‘aquestes dinàmiques populars són imparables’.

En el fragment més polític de la intervenció, Otegi assegurava que no tenia cap confiança en els processos de democratització d’Espanya. Però que si hi havia forces que ho volien intentar, ells no serien cap obstacle i estaven disposats a ajudar. Però que si finalment es demostrava que l’objectiu era impossible, que per honestedat i justa correspondència, aquestes forces donessin suport a continuació als processos constituents oberts a Catalunya i al País Basc. I recordava la reflexió del polític i escriptor gallec Castelao: ‘No hi haurà mai una Espanya democràtica i roja si abans no s’ha trencat.’

I, després de més reflexions sobre els objectius que es proposa l’esquerra abertzale per a la nova etapa, tancava la intervenció amb les paraules d’Estellés: ‘Hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot.’ La cançó ‘Sageta de foc’ de l’Ovidi (sí, la del ‘Junteu-vos’) amb tots els protagonistes a l’escenari tancava l’acte i l’activitat pública de la primera estada d’Otegi als Països Catalans després del càstig de més de sis anys per haver volgut portar la pau al seu país.

Vegeu a continuació el discurs d’Otegi:

I ací el vídeo sencer de l’acte (comença al minut 33):