26.01.2019 - 22:00
|
Actualització: 26.01.2019 - 22:51
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
El govern espanyol ha acordat amb el basc la transferència de trenta-tres competències en un sol any: gairebé tres al mes. Resulta creïble que el mateix estat que en trenta-cinc anys –amb governs d’UCD, PSOE i PP– s’ha negat a transferir-les ho faci ara en tan poc temps? Cal una gran fe política per a creure que això ho pensin de complir, atès que, d’una banda, no han volgut durant dècades, i que, d’altra, el govern que s’ha compromès a realitzar aquestes transferències té només vuitanta-cinc diputats. I tampoc no sabem fins quan aguantarà al poder. És fàcil, i barat, d’adoptar compromisos que no es compliran. Ho han fet abans, i ho tornaran a fer més endavant, si les posicions no varien gaire. És un comportament que els surt barat.
Els governs espanyols han estat molt garrepes quant al compliment de l’Estatut d’Autonomia d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa; l’ex-lehendakari Carlos Garaikoetxea ha expressat més d’una vegada que la majoria de les competències es van aconseguir quan encara hi havia UCD al govern. El període de sequera va començar el 1982, quan els socialistes hi van arribar, i encara no s’ha acabat.
Cal assenyalar que aquestes dècades el PNB ha arribat a acords polítics amb el PSOE (Gonzalez i Zapatero) i el PP (Aznar i Rajoy) i, per si no n’hi hagués prou, convé recordar que durant molts anys els jeltzales van conformar un govern de coalició amb els socialistes sota Ardanza –del 1986 al 1998– i que Patxi López va ser lehendakari del govern basc durant quatre anys. I ni així!
Per tant, si no van cedir aquestes competències quan se suposava que la situació era més propícia, si no ho van fer durant els anys en què van governar plegats, quina credibilitat té el govern de Sánchez perquè pensem que ara complirà els seus compromisos?
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Ahir va començar a caminar oficialment la Crida, el nou espai polític que s’articula al voltant del president Puigdemont. El congrés constituent és el punt de partida d’un projecte que té davant molts interrogants.
El primer i principal és la relació amb el PDECat, l’antiga Convergència. És evident que és tirant entre una part del partit, la diguem-ne més moderada, i la Crida. Hi ha tres grans qüestions que els separen. El primer, la unilateralitat i la independència. El segon, la voluntat expressa de no participar en la vida política espanyola ni convertir-se en suport de ningú a Madrid. El tercer, l’orientació ideològica, més a la dreta en el PDECat.
La Crida intenta, i ja veurem si ho aconsegueix, crear un espai polític més plural en termes ideològics, però d’entrada més cap a l’esquerra que actualment el PDECat. Un de basat clarament, a més, en una aposta per la independència i la unilateralitat. Per al sector del PDECat que sembla disposat a enfrontar-se a aquest nou projecte, la ubicació sembla massa pròxima a ERC. I aquí segurament hi ha una de les claus.
Perquè ara hi ha noms importants del PDECat que just per això es mostren en contra. Però la qüestió important no és aquesta. La qüestió important és saber si tindran votants. Pot existir avui un espai semblant al de la vella CiU? Sobre el paper hauria de ser així. Però a la pràctica ja ho veurem. Els votants del PDECat sembla que avui tenen en Puigdemont la seua gran referència i sembla que ell els mou cap a posicions més progressistes. I no serà fàcil que l’abandonen a canvi de tornar enrere a un temps que ja saben que ja ha passat.
