Oswald Aulèstia: “Cada nit em gastava 10.000 dòlars. Cada nit”

Oswald Aulèstia Bach és un barceloní de setanta-sis anys, presentat per la premsa com un dels grans falsificador d’art del món. Aulèstia, pintor també d’obra pròpia, és el protagonista del film Oswald: el falsificador (2022), dirigit per Kike Maíllo i produït per Filmin, i nominat als premis Gaudí, que s’atorguen demà. Aquest documentari impacta per la personalitat extraordinària del senyor Aulèstia, i també pel mirall que ens posa davant una premsa que exagera, una policia que pot fer el ridícul, un món de l’art vanitós, i un sistema judicial que només ha pogut tancar nou mesos el suposat gran falsificador de la història. Però el documentari també impressiona per la vida que ha tingut el senyor Aulèstia. VilaWeb va visitar-lo dijous passat al seu pis del barri de Gràcia de Barcelona per saber més de la seva vida, i dels seus excessos.

—Qui era la senyora Bach?
—La meva mare. Una dona extraordinària. Amb conviccions. Tot el contrari que el meu pare, que era un fantasma. La mare em va ensenyar una cosa que no té preu: amb nou anyets va donar-me llibres per llegir. Valmiki, Herodot, els clàssics, Tito Livi. No em va donar a llegir El hombre enmascarado. Ni El llanero solitario. Va treballar tota la puta vida. Era ortopèdica, feia faixes, etc. Jo, en canvi, vaig sortir com el meu pare.

—Per què era un fantasma el vostre pare?
—No penso gaire el que dic. No sóc ningú per a dir que el meu pare era un fantasma. Mereix tots els meus respectes. Era un home especial. Era el que no et pots imaginar. Un penques. Per això jo també sóc un penques. Els gens són els gens. Mon pare era jo, jo, jo, jo, jo, jo. I jo. Es van separar quan jo tenia sis anys. El meu pare va anar a una exposició i en comptes de tardar sis dies a tornar, va tardar sis mesos. Un clàssic del meu pare.

—El vostre pare era escultor, pintor, dissenyador.
—Com a escultor era bo. Com a dissenyador, extraordinari. Com a pintor, no va entendre mai el color. És ell qui em va portar a aquest món de l’art. Li agradaven les putes. Ara t’explicaré una cosa que potser no et creuràs, però m’és indiferent. Nosaltres, sota contracte, quan vivíem a Vicenza, no podíem cedir cap obra del meu pare a ningú. Ell coneixia totes les putes. I totes tenien quadres del meu pare! Totes. I jo havia d’anar allà per recuperar els quadres! El meu pare era puter. El meu pare em va ensenyar a ser un pirata. A saber viure la vida.

—A vint-i-tres anys us en vau anar de Barcelona. I vau fer una cosa molt valenta per ajudar una amiga.
—No era amiga meva. Era la mare del meu amic. Un guàrdia civil li pegava constantment. I com que en aquella època era encara més ximple que ara, i tenia ideals, cosa que ja no en tinc, vaig intervenir en aquella injustícia. El nano era un trosset de pa. Vam anar on vivien, vam treure els ploms de l’escala, els ploms de l’ascensor i el vam esperar al seu pis. Li vaig fotre una garrotada amb un pal de teler i va caure a terra. I vaig cometre l’error d’agafar-li la pistola. I de creure’m que no hi hauria conseqüències. Era un nano de vint-i-tres anys. Aquella mateixa nit, el pare, que no era estúpid, va agafar el fill, li va fotre més hòsties que un ventilador, amb algun company. I es va presentar a casa meva.

—El guàrdia civil era el pare de l’amic?
—Sí.

—Glups. I us en vau haver d’anar del país.
—Però abans el Tribunal d’Orden Público em va demanar vint-i-dos anys.

—I com vau fugir?
—Amb inventiva. El meu pare es dedicava a l’astrologia, la quiromància, la palmotècnica, i deia que era un esoterista, un ocultista. I es barrejava amb gent amb inquietud esotèrica. Un d’ells era el doctor Obiols, catedràtic de psiquiatria a la Universitat de Barcelona. El doctor Obiols em va salvar la pell. Jo vaig interpretar un personatge: vaig fer veure que estava catatònic. Un cop detingut, em van posar a la infermeria i després al Palomar, al psiquiàtric. I quan era al psiquiàtric, el doctor Obiols va entrar a escena. I va dir, aquest al carrer. I la justícia li va fer cas. Era una eminència. I multimilionari. Havia descobert l’electroxoc químic. El doctor em va dir, això ho hem parat, però només ho hem parat. I l’advocat també m’ho va dir. Me’n vaig anar a Andorra, on un galerista em devia diners. I a Andorra què va passar? Igual. Es va posar en contacte amb mi el comandant de la Guàrdia Civil de Rosselló, o coronel, no sé què era. I em van dir que si treballava per a ells, el meu cas a Espanya es dissoldria. I vaig començar a treballar per a ells.

—Què vol dir treballar per a ells?
—Recopilar informació.

—Uf. Heu estat un informador de la policia.
—No m’ho diguis, que hauré d’anar al lavabo! És una etapa de la meva vida que, escolta’m, em sento totalment decebut amb mi mateix. Passa que les circumstàncies et marquen. Et marquen! Un nano de vint-i-tres anys, amb dos fills, la parenta (amb qui ens havíem conegut amb dinou i disset anys), sense un duro, sense poder tornar a Espanya. Na-na. Na-na-na. M’agafo a un ferro roent. Sí. Vaig ser una merda de paio. Però ho he estat unes quantes vegades.

—I quines feines volien?
—Tota la facturació de la Ford va ser la primera feina. La de l’any 1971 o 1970. Vaig posar-me en contacte amb dos treballadors de la Ford i ens en vam emportar vuit saques de facturació de francesos i espanyols. No m’agrada parlar d’això. Què va fer la Guàrdia Civil? Denunciar-me a la policia andorrana. Ho van fer perquè m’havien de pagar una fortuna en comissions. Pagaven del 10% al 30% de la multa. Tècnica per a no pagar-me? Una denúncia i cap a dins. I el doctor Obiols em va tornar a salvar. Ell era ciutadà d’honor de les Valls. Va venir cap a Andorra, i va tornar a dir, aquest, al carrer. Me’n vaig anar amb la meva mare, que em va portar a França, on hi havia uns amics esotèrics. Un mag. L’home més extraordinari que he conegut mai. El Parrilla. Jo era de cultura aulestiniana fins que no vaig arribar a Niça, i el Parrilla em va canviar. És el primer home que em va fer llegir Krishnamurti, Tagore. Em va canviar. Em fa entendre que tot allò de mon pare era un bluf i una mentida. El Parrilla era en un altre nivell.

—I com va reaccionar la policia quan vau fugir?
—Quan el comissari Armengol ho va veure, va agafar la meva dona i la va fotre a la presó. I va dir a la meva mare: “Si no torna a Espanya per ser jutjat, la seva dona es quedarà a la presó”. Jo vaig escriure una carta al comissari: “En aquest món només estimo dues persones. El meu pare, i vostè, senyor Armengol, que no sap el favor que m’ha fet traient-me de sobre aquesta mala puta.” Ha! Ja sé que això que t’explico ara sembla impossible. Però va ser així!

—Quantes dones heu tingut?
—Quatre matrimonis.

—I ara teniu parella?
—Ara tinc una amiga amb qui he descobert la felicitat. Saps com es diu? Soledat! Quin plaer! No la canviaria per cap altra.

—Ha! Quants fills teniu?
—Sis: Dèbora, Diana, Dafne, David, Sandra i Cristina.

—Moltes D, no?
—Sí, perquè jo vaig rebre una cultura esotèrica, màgia, sessions espiritistes, magnetisme, hipnosi… I en aquest món, la lletra D és el número set, el número màgic.

—Teniu arrels catòliques, jueves, musulmanes?
—De part de la mare, jueus alemanys. Hi ha aquella frase: si sacseges qualsevol arbre, en cauran jueus.

—Finalment, de França vau anar a Itàlia, a Vicenza, on hi havia el vostre pare. Per què us vau fer tan rics?
—Vaig arribar a Vicenza, on hi havia un galerista que em devia diners. El mateix galerista d’Andorra! Ell va muntar una galeria i em va dir, portem-la tots dos. En aquella ciutat, aquest personatge de cartó pedra que era jo passava per bo. Les idees, com parlava, com em relacionava, en una ciutat catòlica, apostòlica, romana, limitada, provinciana… La gent es va sorprendre que els parlés de Krishnamurti. Un poeta molt famós a la província que es deia Giorgio Temolo em va obrir totes les portes de la gent influent. Com Coin, que era com El Corte Inglés. Dóna’m relacions i t’aixecaré el món. Em vaig aprofitar dels contactes, tenia tota la documentació del meu pare, els vaig explicar el seu art, van creure que era una bona inversió, vaig cridar el meu pare i li vaig posar dos milions de lires damunt la taula. No havia vist mai tants quartos junts. Vaig aconseguir un contracte d’exclusivitat per a quinze anys de tota la seva obra. I ens van donar un milió de pessetes cada mes.

—Per què estava tan ben valorada, l’obra del vostre pare?
—Per l’entorn! És l’entorn que et marca.

—Dieu que el pare cobrava i vós pintàveu.
—No deus ser tan ingenu de pensar que Miquel Àngel ho pintava tot ell. Ho feien els deixebles. I què feia el mestre? L’esbós, les mans, la cara. Però el paisatge de darrere, el riu, el vestit, el feia el mestre? No diguem ximpleses.

—I diu que teníeu vuit cotxes?
—Quan un no ha tingut mai diners i toca virolla…

—On vau començar a falsificar? A Itàlia?
—Vaig tenir un bon mestre, el meu pare.

—El documentari explica que heu falsificat Miró, Dalí, Chagall, Tàpies.
—Jura-m’ho.

—Al documentari dieu: “A l’hora de falsificar un quadre és important saber la biografia del pintor”.
—No. Dic que has de saber posar-te al lloc de l’artista. Això sí. Si ho fas, ets ells. Has de posar-te dins el personatge.

—Com et poses en Miró? En Chagall?
—Miró és tot constructivisme. T’ha de tremolar la mà. Dalí és tècnica. Tàpies és gestual, tot és gest.

—Amb qui us ho heu passat més bé falsificant?
—Amb cap. A mi se’m posa dura amb la meva obra. No he tingut mai cap erecció pintant l’obra dels altres.

—Comenteu la frase: “El 50% de les obres d’art que hi ha al món són falses”.
—La meva impressió és que et quedes curt.

—Per què volem comprar un quadre?
—Pel tema econòmic. Pel prestigi, pel jo. I, sobretot, aparentar. Mira quin Ferrari, quin Rolex, quin quadre.

—Per què al documentari no apareixeu mai pintant? La gran mentida del documentari és que no sou un falsificador?
—I qui ens diu que potser no he falsificat mai? I si tot potser és fruit de vosaltres, la premsa?

—També dieu que si algú denuncia que té un quadre fals, la seva inversió de milions, cau. Per tant, ningú no denuncia mai que ha comprat obra falsa.
—No. Jo això no puc dir-ho mai. Això ho diuen els altres. Que tenen raó. Tenen raó. El meu pare em va fer entendre un concepte que és molt clar. No cometis mai dos delictes a la vegada. Jo no he venut mai. També dic que mai no existeix. Dic mai perquè no era la meva professió vendre res.

—Fer-ho sí.
—Fer-ho sí. Moralment no em disculpo de res. Has de ser capaç d’acceptar-te a tu mateix.

—Per què falsificàveu quadres a Itàlia si ja fèieu un milió el mes?
—Perquè es gastaven. N’he guanyat més, de quartos. Quan vivia a Miami, cada nit em gastava 10.000 dòlars. Cada nit. Tornava sense un dòlar. Botelles de xampany Cristal, locals de moda, quatre o cinc putones verbeneros al costat, guardaespatlles. Amb guardaespatlles, vagis on vagis, sembles el Gary Cooper, o el Clint Eastwood.

—Al final, us en vau anar d’Itàlia. Per què?
—Perquè la dona que tenia en aquell moment era menor d’edat, la mare em va denunciar, vivíem a Venècia, em van tancar una nit a la presó i em van donar l’ordre d’expulsió. I vaig anar-me’n. Franco havia mort. I vaig tornar aquí.

—I la Barcelona que us trobeu com és?
—Sexe, drogues i rock’n’roll. Fins aquell moment, per a les dones, cardar era un pecat. Anaves a l’infern. Allà no cardava ni Déu. I de sobte, totes es van alliberar. I no només cardar. Anava més enllà. Festivals. I vaig trobar un amic. Un home molt guapo. Interessant. Perruquer. La meva dona, a Milà, va veure que hi havia un tal Narciso Ibáñez en una revista. Gran perruquer. Quan vagi a Barcelona hi aniré. Hi va anar i quan va tornar em va dir: el paio em volia portar al lavabo i cardar. Hòstia, el vull conèixer, aquest. Ens vam fer millors amics. Una festassa cada nit. Ell em va introduir en el món del sexe. Sexe no com a cardar, sinó com a morbo. I en les drogues.

—Quines drogues heu pres?
—Totes, figuro. I vaig associar cocaïna i sexe. I va ser terrible.

—Heroïna?
—Esnifada. No em va agradar mai. LSD, tripis, mescalina. Tu no l’has coneguda, l’època de la mescalina. La mesca et deixa cardar. Com l’MDMA. I ens fotíem els bolets a 2.500 metres, que és un altre efecte.

—Llista de gent que us ha comprat quadres falsificats: Stallone, Madonna, Luis Miguel.
—Tot mentida. Aquests van comprar obra meva, no falsificada. Obra meva! Jo també pinto. Tinc obra meva. A veure si creus que sóc aquí per disculpar-me. Jo he venut altres coses que no són obra meva, és clar. Però aquests van comprar obra meva.

—Després de Barcelona, també vau passar per Miami. Per què vau fer tants diners a Miami?
—Perquè hi vivia el meu marxant. Dóna’m relacions i t’aixeco el món. Ell coneixia Madonna, i altres.

—Al documentari dieu que, a Miami, Ricky Martin us volia portar al llit.
—Tot mentida.

—I que vau penjar uns penis de plàstic en un arbre de la casa d’Al Pacino?
—Això sí, això és veritat.

—Heu falsificat mai el mateix quadre dues vegades, i venut dues vegades?
—Ara no ho recordo, però podria ser. No m’estranyaria.

—Qui ho diu, que sou el falsificador més gran del món?
—Vosaltres. Vosaltres, que no en teniu ni puta idea!

—I l’FBI no?
—Ara ho entendràs. Sóc la policia i faig l’atestat: “Hem agafat un pobre vell, pintor de merda, al seu pis del Guinardó, i l’hem tancat, el pobre desgraciat”. Compara-ho amb: “Hem agafat el més gran falsificador de la història, ha estat enxampat amb les mans a la pasta!”

—Qui calcula qui és el falsificador més gran de la història? Per què m’ho he de creure?
—Quan els gossos borden, alguna cosa senten. Ara, potser no hi ha tantes medalles! Però és el que la gent vol. El gran falsificador. I ara que la gent ve a comprar-me la meva obra, perquè ara venc, és el que volen sentir.

—Ara quants diners teniu, al banc?
—Com? No et sento bé.

—Dels diners que teniu al banc, quin tant per cent ve de la falsificació?
—Cap. Escolta, ho diré una sola vegada. No m’interessa gaire convèncer-te.

—Una altra cosa molt bèstia. La premsa us presentava com el fugitiu de la justícia, hi havia tota una operació per a detenir-vos amb l’FBI, els Mossos i la policia. I resulta que teníeu pàgina a Facebook i vivíeu a casa la mare! Fugitiu, quin fugitiu? Anys a trobar-vos, i vivíeu a casa la mare? Com s’entén?
—Com tot. No em facis parlar. Tot és de cartó pedra, en aquest país. No ho entens, encara! Els serveis de l’estat, en una operació sense precedents, han trobat el fugitiu! No poden dir, som uns ignorants i uns burros, vam trobar-lo a la casa on estava… empadronat! Això no ven!

—Mare de Déu. Com va reaccionar la vostra mare?
—Ja no la vaig veure. Em van agafar a la porta. I ja no la vaig poder veure. Es va morir quan era a la presó. Gràcies a Déu. Me’n vaig alegrar molt. Una dona de vuitanta-vuit anys, que ara li fotia mal aquí, ara mal allà, patint pel cabró del seu fill. I recorda una cosa: quan algú desapareix del nostre costat, vessem llàgrimes per allò que perdem nosaltres, no per qui marxa. És una forma d’egoisme. Ai, qui em cuidarà. Ai, com m’estimava. Ai, qui em farà la sopeta. Plores per allò que perds tu.

—A la presó de Chicago, amb més de setanta anys, hi vau passar onze mesos, quatre dels quals en una habitació sense finestra.
—Nou mesos. I quatre mesos sense sortir, ni veure la televisió ni la llum del sol. Amb la llum encesa sempre. Allà vaig conèixer el silenci. Un amic extraordinari. Tots els nostres drames són fruit del pensament. Hem d’aprendre que el pensament calli. Que el donin pel cul, el pensament. És el nostre gran enemic. Només en el silenci pots entendre. A Chicago va ser una meravella. Vaig ser capaç de mirar. Vaig entendre la importància d’aprendre. I la soledat. Quatre mesos sol.

—A final de mes publiqueu un llibre de memòries, El falsificador. Quines coses expliqueu al llibre que no expliqueu al film?
—Tot. La pel·lícula és una obra del Kike. El mestre és el Kike. L’artista és el Kike. És la seva visió i perspectiva. Si és un fracàs, no és culpa meva. I si és èxit, èxit seu. Jo faig de Chita. I el Kike és el Tarzan.

—Crec que sou un home molt llest. Entreu a una habitació i ens deveu calar d’entrada. Quan m’heu obert la porta, ja m’heu llegit.
—La veritat? Estàs totalment equivocat. Si és veritat, ara mateix vaig al lavabo i em tallo les venes. Cap idea preconcebuda. Has d’aprendre a convertir-te en alquimista. Buidar-te de tu mateix.

—Res a afegir?
—En absolut. Però t’ha faltat rascar. Rascar. Deixa’m veure què diu aquest desgraciat de merda. No quedar-se en les aparences. Però el públic vol soroll i morbo. Ja ho entenc, també.